Selecciona Edició
Connecta’t

L’emancipació de Frankenstein

Macron va ser una creació d'Hollande que, "en même temps", va descobrir el seu propi camí pactant amb els conservadors

Macron saluda els seus seguidors.

Emmanuel Macron és el candidat de l'"et en même temps", un predicat de les seves propostes polítiques – que vol dir "i alhora"– que retrata la seva promiscuïtat ideològica, que irrita els seus adversaris i que ell mateix ha convertit en argument autoparòdic dels seus mítings. "Alhora" vol dir que Macron corregeix les idees de l'esquerra o de la dreta per ajustar l'anivellador. I per aprofundir, recrear-se, en la troballa del centre extrem en les seves qualitats de consens o de síntesi hegeliana.

Un bon exemple el constitueix la llei de les 35 hores setmanals. Macron no pensa suprimir-la, però "alhora" convertirà les hores extra en un espai de negociació entre empresaris i treballadors, despullant-les de càrregues socials i introduint oxigen, flexibilitat i receptes liberals al dogmatisme laboral.

De fet, la projecció de Macron com a expressió epifànica del centre es va fer evident quan va posar el seu propi cognom a una llei aprovada el 2014 que abolia l'observança del diumenge com a dia de repòs. Era una actualització anacrònica de les tradicions catòliques, però la transgressió de modificar-la tant va requerir sobrepassar l'oposició d'alguns col·legues socialistes com agrair l'impuls que li van donar els conservadors.

L'insòlit equilibri de forces contràries va fer Macron s'obrís el seu propi camí. No l'hauria emprès sense el patrocini ni el padrinatge de François Hollande, però és cert, "alhora", que el frustrat i frustrant president necessitava un ministre iconoclasta, un cos estrany, un fitxatge exterior, que assumís la valentia d'introduir reformes d'emergència contra l'immobilisme.

L'experiència ha acabat en un parricidi polític. Hollande va alimentar el tauró de Macron com si fos un dofí. I va ser el primer que es va adonar de la projecció o l'ambició de la seva criatura. L'híbrid de Frankenstein es va emancipar. Per això Hollande va evitar la temptació de presentar-se ell mateix a la renovació a l'Elisi. I per la mateixa raó el president de la República ha fomentat la implosió de la família socialista.

Resulta paradoxal que la catàstrofe del PSF s'hagi produït no únicament per la negligència d'Hamon o per la ceguesa dels militants en el sedàs que representen les primàries –quines haurien estat les opcions de Manuel Valls?–, sinó perquè la casa mare de la rue Solferino no va saber entendre ni retenir l'opció extrema de Mélenchon ni la deriva moderada, centrista de Macron. La suma de tots dos exministres socialistes, més el suport que podia obtenir Hamon abasten un espectre electoral del 50,4% dels vots.

És l'escarment d'uns comicis que consagren la intuïció de Macron. Li ha facilitat el camí l'autodestrucció dels seus rivals –l'endogàmia socialista, la imputació de Fillon– i l'ha afavorit la seva missió d'anticòs a l'extrema dreta de Le Pen, però ja deia De Gaulle que les eleccions franceses representen la trobada d'un home amb el destí d'un país.

MÉS INFORMACIÓ