Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Quaresma, penitència i disbauxa

Estem instal·lats en una normalitat que compatibilitza contractes en precari amb tràfic d'influències. El compte el paga sempre l'escot

La Quaresma va tenir aquest any un teloner de luxe. El president de l'Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem, premiat el 2007 per les joventuts protestants per injuriar el sexe a la televisió, va assenyalar amb precisió l'origen del mal dels països del sud d'Europa: la luxúria i la disbauxa. “Jo no puc gastar-me tot els meus diners en licor i dones i a continuació demanar ajuda”, va dir l'holandès. Catòlic d'esperit calvinista, socialdemòcrata d'ànima neoliberal, Dijsselbloem va interpretar en la seva literalitat l'oli La batalla entre Carnestoltes i Quaresma. Es va empassar amb la fe del carboner la paròdia, incapaç de compartir la sornegueria erasmista del seu compatriota Brueghel el vell.

Si aquest era l'aperitiu de purificació, el comiat de la Quaresma va tenir també una component penitencial. Christine Lagarde, directora gerent del Fons Monetari Internacional (FMI), proposava fa uns dies en una entrevista a aquest diari una nova reforma laboral per a Espanya. Lagarde —en un càrrec prèviament prestigiat per Rodrigo Rato i Dominique Strauss-Kahn— suggeria acabar amb la dualitat de “treballadors temporals molt exposats” enfront de posseïdors de “contractes fixos més protegits”. Consells que tenen la força moral del personatge de qui procedeixen, amb un expedient tan immaculat com valorat per la justícia francesa, que ha impedit que en el seu historial penal figuri que va ser investigada pel seu rol en l'arbitratge de l'empresari-amic Bernard Tapie, al qual —segons alguns testimonis— va afavorir amb 400 milions d'euros públics. Així que Espanya, segons Lagarde, precisa una altra reforma laboral que no redundarà —a la vista de l'experiència de la del 2012— a millorar la qualitat de l'ocupació sinó a engrossir les files dels precaris, aquesta massa que intenta sobreviure en un univers salarial que no li permet arribar a final de mes.

Doncs bé, mentre la veu dels predicadors retronava en els púlpits, algunes dades han sortit a acolorir el seu fresc penitencial. Aquest diari va explicar la història de la Lucía, una doctora de 37 anys que fa dos anys que encadena contractes mes a mes. El Col·legi de Metges de Barcelona, en un informe, relata que gairebé la meitat dels facultatius menors de 45 anys tenen contractes temporals, dels quals el 30% són de menys d'un any. És clar que, aplicant la doctrina Lagarde, en el sector sanitari ha d'haver-hi molt “contracte fix protegit”.

Res, doncs, de privilegis. S'ha acabat la protecció del pare Estat, que només ha d'actuar en qüestions estructurals serioses. A més del rescat bancari —que a Espanya ja li ha costat el 4,8% del PIB—, també s'ha de fer front solidari a la motxilla del deute de les autopistes radials majoritàriament de Madrid, que a mitjans de l'any passat sumaven —segons estimacions del Govern— més de 4.000 milions d'euros.

A cada ciutadà li correspondria pagar uns 50 euros per aquestes vies en cas que l'Estat decidís finalment nacionalitzar-les. Vivim en una societat que ja ha perdut la seva capacitat de sorpresa quan algú afirma durant un judici sobre blanqueig i corrupció que les comissions del 4% són “habituals” per aconseguir que algunes empreses aconsegueixin adjudicacions de l'Administració.

Estem instal·lats en una normalitat que compatibilitza contractes en precari amb tràfic d'influències. Viuen en entesa natural l'evasor d'impostos i el que percep un salari inferior al mínim interprofessional.

És habitual que sobrecostos i pagaments de comissions amb càrrec a l'erari públic enviïn al calabós la plana major de la classe política, com Ignacio González, expresident de la Comunitat de Madrid. El Canal d'Isabel II, utilitzat en benefici propi. I com a colofó, la declaració com a testimoni de Mariano Rajoy en la trama Gürtel dona idea d'aquest forat negre per als diners públics en què s'ha convertit el PP.

Tampoc ningú s'esquinça les vestidures quan, en el judici del cas Pretoria, es reprodueix un enregistrament en el qual Lluís Prenafeta, exconseller de Jordi Pujol, li demana a Artur Mas una trobada amb “un senyor controvertit” de Terrassa que vol “facilitar coses”. I Prenafeta li suggereix a Mas que assisteixi a l'esmorzar de sempre amb l'home de les finances del partit, Germà Gordó. Més clar l'aigua.

Potser Dijsselbloem hauria d'haver precisat més en la seva pinzellada sobre aquest sud d'Europa lliurat a la disbauxa. La festa l'han viscut uns quants. El pitjor és que el compte el paga sempre l'escot.