Selecciona Edició
Connecta’t
ULL DE PEIX

Exhibicionisme dels menjars a Internet

Vet ací la polèmica secundària: com ‘toca’ que s’ha de brodar, cordar o pessigar la tapa del sobre o cofre de la panada o cocarroi, ofrenes superiors

Una persona fa una fotografia amb el seu mòbil a un plat de menjar.
Una persona fa una fotografia amb el seu mòbil a un plat de menjar.

Pessic o ripunt a la massa crua, merlets estrets o encordat de brodat, trunyella o sutura quirúrgica per a fermar el cofre dels secrets, panades, cocarrois, essencialment. Vet ací la polèmica secundària: com toca que s’ha de brodar la tapa del sobre o cofre de la panada o cocarroi, ofrenes superiors de la rebosteria illenca. El debat més epidèrmic nasqué contra la publicació massiva de les imatges de les panades a les xarxes, als murs del goig personal.

Hi ha distints fronts i trinxeres oberts, els que creuen herètic o erroni cordar les panades i no pessigar-les i els que callen i difonen com fas o t’han quedat les panades que és proselitisme i militància de la cultura identitària. Els fets manen, l’onada de panades que sura i estopetja a Internet ha esdevingut un fet geològic, inamovible. Enfront hi ha el possible elitisme de la discreció nadiua de no dir quasi com es menja o què menja.

En els detalls de tot, a l’acabat dels conceptes, així mateix en la rebosteria —a les imatges es veu tot d’una—, hi ha el gest i la tècnica, l’arquitectura artesana de la decoració, els perfils de l’estètica, l’ofici.

Pessics o cordó, ripunt o corona de pasta, encordat en trunyella o creueta són joc de tendències que esdevé enginyós. Mostrar a les xarxes socials els menjars i els detalls és transparència. Potser convindria un fòrum a IB3 presidit pels mestres de la farina, Moranta de Sa Pobla, Pomaret de Campos amb l’assistència de Calent, Taura, Toneta, Miceli, Caldentey, Pep Bri, Macarena, Genestra, Marc, obradors i inventors. Allò que sura és la qualitat i l’essència dels menjars; allò que queda bé flota en la minúcia pictòrica i d’orfebreria.

Ara també es menja pels ulls, moguts per la curiositat de les imatges culinàries, la bona pinta superficial. Mirar —i olorar si és possible, en viu i no en imatges— deu ser la manera més austera i sana d’alimentar-se.

Una mala fi de fotos de plats cuinats i d’aliments brollen sense aturador a les xarxes. Domina la pulsió biogràfica pública de molta gent. Les pàgines i marques Twitter, Instagram, Facebook, posem per cas, cada minut documenten milions i milions d’estampes gastronòmiques. En un segons pugen a Internet més fotos i vídeos dels que una persona podria mirar i ubicar en tota la seva vida.

Són les inèrcies d’una moda que imanta i captiva com un pop per la gran capacitat d’adaptació, moviment, simulació, camuflatge i exhibició. Els individus —la societat—, es nodreixen i avancen, cadascú per ell encara que en connexió, amb un sense fi d'imatges fixes, fugaces, ordenades en vídeos, fotos, una realitat fragmentada pel gest del mudar, girar i fer passar la pantalla. És el clic permanent, veure i poc viure coses i enfilar les hores i els dies.

Qui mira maneja-viatja des dels aparells domèstics, portàtils, i usa els seus ulls tecnològics de butxaca i mà —mòbils, tauletes— manté ben apuntada la seva llibreta virtual, sense paper ni tinta. Espipella, culeja, fa una biblioteca desordenada de la seva peripècia i inquietuds existencials o passatemps d’oci.

És el temps d’acumular i no documentar, mostrar però no observar, retratar i no mirar, fer un cop d’ull i no contemplar, arxivar-exhibir, acumular i votar detalls, escenes i gent. No parlem de l’autoreferència del selfie, del joc del jo som així, jo vaig esser allà, de la postal global del viatger narcisista o no.

Per temporades prevalen al mostrador global els plats tradicionals d’època, els invents privats o les imitacions oportunament tot just fetes. La rebosteria tradicional en procés o cuita, dona molt de joc. És un retaule instintiu d’imatges digitals, penjar, exhibir, com una crònica permanent. Aquest eix públic és el que es deriva de la revolta digital de ja fa unes dècades. La inèrcia i el contagi, l’efecte dual, fan la resta.