Sense bons ni dolents?
Gene Kerrigan combina a 'Delincuentes de medio pelo' un plantejament mil·limetrat de la trama amb un sentit del ritme excel·lent
Delincuentes de medio pelo
Gene Kerrigan Sajalín
Traducció de Damià Alou
406 pàg. 22,50 euros
Com un pilot que compleix escrupolosament amb les mil hores de vol abans d’agafar tot sol els comandaments d’un avió, el dublinès Gene Kerrigan, a qui un mestre com Dennis Lehane va citar com un dels seus autors de capçalera durant la seva recent participació al festival BCNegra, no va fer el salt a la novel·la negra fins a no transpirar molts anys exercint de periodista de carrer i d’investigació, ficant el nas als racons menys complaents del seu país. Quan va rebre per segona vegada el premi al millor periodista de l’any (1990), encara li’n mancaven 15 fins a posar-s’hi amb la ficció, la qual cosa no faria sense no haver publicat prèviament set assajos sobre política, escàndols financers i criminalitat —el millor títol és, sens dubte, No facis mai una promesa que no puguis trencar: Com triomfar políticament a Irlanda. De manera que quan el 2005 va debutar amb la magistral Delincuentes de medio pelo, Kerrigan, a més d’un arsenal d’eines per explicar una història, atresorava un coneixement enciclopèdic del teixit sòrdid del tigre cèltic, el qual travessava un moment especialment estimulant per ser analitzat des del gènere: la bonança econòmica que aviat donaria pas a una crisi salvatge.
I precisament una generosa quantitat de diners és el que ha acumulat l’advocat i pare de dos fills Justin Kennedy en els pròspers anys noranta, fent-lo una peça de caça atractiva per al delinqüent i exconvicte Frankie Crowe, un tipus impulsiu i amargat, una bomba de rellotgeria amb potes amb qui el seu creador dona voltes al tema de quant pot ambicionar una persona abans de condemnar-se a si mateixa. Fart de donar cops fallits o menors, de trobar-se sempre a l’ombra de capos pels quals sent una rancúnia tòxica, el protagonista planeja raptar Kenendy i demanar un rescat suculent. Les coses, ho han endevinat, no surten com estaven previstes (una pista: “Nos llevamos a la zorra”). A partir del cop, els eixos d’atenció es multipliquen sense que cap d’ells es destensi: el patiment de la víctima i la relació amb els seus raptors, l’angoixa de la parella per reunir el rescat, la banda criminal i les forces de policia intentant no ficar la pota al damunt d’un polvorí.
Tres raons per recomanar-lo
- Els pecats de la Irlanda actual per un autor que abans va ser periodista: creixement descontrolat del món financer als noranta que després paguen les classes populars.
- Una trama, a partir d'un segrest, en què no decau cap dels molts punts d'atenció que ofereix; un rellotge de precisió cavalcant a llom d'un pura sang.
- Una gran presentació de l'autor, que convida a devorar una altra de les grans novel·les seves: La furia, premi Gold Dagger Award (també a Sajalín).
Kerrigan combina un plantejament mil·limetrat de la trama —incloent-hi avançar-se als esdeveniments per després tirar enrere— amb un sentit del ritme excel·lent. La novel·la és un rellotge de precisió cavalcant al llom d’un pura sang. Pel camí, furga en la humanitat de cada personatge dolent i en les febleses de cada personatge bo (i, és clar, no se’n salva ni l’apuntador, els que en teoria estan al costat noble de la llei tenen comptes a paradisos fiscals i amants). Hi ha un munt de reflexions de traca com aquesta: “Nadie lo decía en voz alta, pero existía un nivel aceptable de criminalidad, quizá incluso deseable (…) Muy pocos delincuentes ascendían al nivel de prosperidad del que disfrutaban los abogados, las compañías de seguros, los periódicos, los peces gordos de las empresas que vendían alarmas y agentes de seguridad y todo el resto de servicios que prosperaban en el negocio de la delincuencia”.
Ese mundo desaparecido
Dennis Lehane
Traducció d’Enrique de Hériz
Salamandra
352 pàgs. 19 euros
Probablement juntament amb David Chase, creador de Los Soprano, Dennis Lehane ha estat qui més bé ha retratat el món gangsteril en el que portem de segle XXI, entenent-lo com una forma de capitalisme salvatge i posant el focus en les dificultats de conciliar vida familiar i vida criminal. La darrera entrega de la trilogia sobre Joe Coughlin, ovella negra d’un clan de policies de Boston en passar-se a l’altre costat de la llei, ens porta a la ciutat de Tampa als quaranta. El protagonista creu haver deixat enrere els dies de plom per poder centrar-se en el seu fill petit quan s’assabenta que algú ha posat preu al seu cap, un maldecap que ve acompanyat de les intrigants aparicions del fantasma d’un nen. L’autor de Mystic River descriu magistralment la fauna mafiosa i, cosa estranya, és tan bo en les escenes d’acció com en la tendresa i la reflexió.
Efecto dominó
Olivier Norek
Traducció de Sofía
Tros de Ilarduya Grijalbo
384 pàg. 17,9 euros
S’han preguntat algun cop quin grau d’autenticitat hi ha en una novel·la negra? Sí, els autors respectables fan una bona recerca, tenen contactes a comissaries, despatxos de detectius, jutjats… fins i tot surten a patrullar algun cop. Res d’això és comparable, però, als 15 anys de servei com a tinent de policia al departament de Sena-Saint Denis de Norek. Els galons traspuen en l’obra d’un dels noms forts del polar, guanyador amb aquesta descàrrega d’adrenalina del Premi de Novel·la Negra Europea 2016. Norek aconsegueix encaixar fins a cinc casos —un atracament, un segrest, un cas de pedofília…— en un puzle vibrant que demana a crits una adaptació cinematogràfica de Luc Besson i que ens sedueix definitivament amb detalls com el funcionament dels programes de reconeixement de veu o el paper que hi juga la telefonia mòbil en un segrest amb hostatges.
La set / La sed
Jo Nesbo
Traduccions de M. Salvany i N. Parés / L. K. Tollefsen
Proa / Reservoir Books
668 / 576 pàgines.
19,90 euros
El dia que arribi la selecció natural a la literatura negra escandinava —si no ho ha fet ja—, Jo Nesbo (30 milions d’exemplars a tot el món) serà del petit grapat que s’escaparà de l’oblit. Per què? En una paraula: foscor. Els dimonis que aguaiten el seu detectiu dipsòman Harry Hole i la ferocitat dels monstres a qui ha de capturar farceixen de terbolesa un cicle que dona lliçons a dojo sobre ritme i producció en sèrie de calfreds. I això a base de suggerir, no mostrar, allò que connecta amb les nostres pors més cervals. A La set un assassí amb una dentadura de ferro que li permet ser un vampir 2.0 porta Hole a tornar a la feina, confirmant que l’estabilitat emocional no està feta per a ell i que on hi hagi possibilitats de recaure en l’alcoholisme i morir violentament que s’aparti qualsevol temptació de felicitat.
Fins i tot els morts / Las sombras de Quirke
Benjamin Black
Traduccions de Carles Barrios / Nuria Barrios
Bromera / Alfaguara
280 / 312 pàgines 19,90 euros
A Benjamin Black no pot importar-li menys la trama (si ho pensem una mica, ¿no són en el fons intercanviables dins de la ficció negra?). Si Flaubert va somiar amb escriure un llibre on no passés res, ell aspira a escriure una novel·la policíaca sense crim. ¿Què ens ofereix mentre continua pensant com assolir-ho? Una composició de personatges gloriosa, on els petits detalls descriptius adquireixen una ressonància gegantina. Una ambientació impecable del Dublín dels cinquanta. I, per damunt de tot, un estil literari preciosista i evocador poc vist en el gènere. El darrer lliurament del cicle del patòleg Quirke arrenca amb un assassinat camuflat d’accident automobilístic i la desaparició d’una dona per endinsar-nos en el clavegueram polític i religiós de la ciutat, encara que, millor que això, és veure el protagonista enfonsar-se en les malenconioses aigües del passat.
La fada negra
Xavier Theros Destino
448 pàgines
20,50 / @ 12,99 eu.
Consolidat com un dels principals cronistes de Barcelona, Xavier Theros fa el salt a la novel·la —darrer Premi Pla— trobant l’equilibri entre la veritat històrica i la fabulació. Fidel al dictum que per fer versemblant qualsevol trama —en aquest cas, una sèrie d’assassinats investigats per un capità de vaixell expulsat de la marina mercant a la ciutat comtal del 1843—, cal un rerefons impecable, l’autor ha aconseguit fer un fresc històric d’un realisme i una minuciositat astoradors. El marc és la revolta de la Jamància, el primer aixecament popular contra l’estat liberal espanyol, però lluny de trobar lectures polítiques actuals, el plaer neix de veure’ns transportats a una ciutat bruta i asfixiant, plena de la fum i el sutge abocats per les fàbriques, sacsejada per les epidèmies i emmanillada per les muralles que encara ocupaven el perímetre de les medievals.
