Selecciona Edició
Connecta’t

25 anys d’una olimpíada voluntària

Un grup es reuneix a l’Estadi de Montjuïc per explicar els seus records dels Jocs de 1992

Un grup de voluntaris, reunits a l'Estadi Olímpic, 25 anys després dels Jocs.
Un grup de voluntaris, reunits a l'Estadi Olímpic, 25 anys després dels Jocs.

El rellotge marcava les 22.22 del 25 de juliol del 1992. Més de 3.500 milions de teleespectadors de tot el planeta estaven pendents de la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona. L’esdeveniment havia començat dues hores abans, quan 800 figurants s’havien entremesclat dibuixant unes lletres que van provocar una exclamació unànime a tot l’Estadi Olímpic: “Hola”.

Sis exesportistes olímpics –José Manuel Abascal, Blanca Fernández Ochoa, Jordi Llopart, Lolo Ibern, José Luis Doreste i Eladi Vallduvi– van portar la bandera olímpica amb l’ajuda de dos voluntaris: Dolors Buch i Jordi Tabuenca. Faltaven només uns minuts perquè Juan Antonio San Epifanio, Epi, fes mitja volta a l’estadi amb la torxa. Han passat 25 anys i Tabuenca, que llavors en tenia 20, recorda com va ser seleccionat en un càsting improvisat per, vestit de blanc, portar l’enorme bandera. “Necessitaven un noi i una noia que fossin alts i bruns”, somriu.

Ell va ser un dels 44.767 voluntaris que van fer possible les olimpíades del 1992. Una vintena d’aquests voluntaris es reuneix cada 25 de juliol sota el peveter de Montjuïc amb els xandalls de tàctel, els cèrcols olímpics i els uniformes grocs mostassa. Aquest any és el 25è aniversari i, a petició d’EL PAÍS, 14 voluntaris s’han reunit sota un peveter apagat.

“Mira que ben fet està el disseny del peveter, té 25 anys i no ha passat de moda”, sentencia Rosa Nebot. La voluntària es va passar les olimpíades a la porta de la policlínica de la Vila Olímpica. Allà va anar assenyalant als atletes que necessitaven cures cap a on havien de dirigir-se.

El que apareix amb més complements olímpics és Gerard Conde, de 73 anys. Porta una motxilla plena de roba i, de sobte, treu la torxa olímpica amb la qual el dia de la inauguració de les olimpíades va córrer el tram de l’avinguda del Paral·lel entre el teatre Talia i el Molino. “Els dos esdeveniments més grans de la meva vida són el naixement de la meva filla i l’olimpíada”, sosté. Conde es va convertir en el xofer del vicepresident del Comitè Olímpic Internacional (COI), Kevan Gosper, amb qui va arribar a fer amistat i se segueix escrivint cada any. “Vaig estar 28 dies treballant, em vaig aprimar set quilos. Hi havia dies que anava a dormir a les dues del matí i a les set ja havia d’estar a la porta de l’hotel per recollir Gosper”, assegura.

Felipa Prado, de 70 anys, el 1992 era secretària en una oficina d’arquitectura. Mostra amb il·lusió dos peluixos: un del Cobi i un altre de la Petra. “Ens van fer uns cursos breus i vaig fer les funcions de fotògrafa de les acreditacions a l’Aeroport del Prat. Entre les persones que vaig fotografiar hi havia Pasqual Maragall o la mateixa reina de Suècia”, ressalta. Neus Casanovas, de 85 anys, feia el mateix, juntament amb Prado. “La ciutat estava imparable”, diu.

Montse Gómez té 51 anys i és funcionària. “Jo era el que anomenaven platanitos, anàvem de color mostassa, fèiem funcions d’assistència als vips”, recorda. Gómez i els seus companys es van sotmetre a exàmens d’idiomes i va assistir els representants de Mauritània. “El primer dia em van preguntar per què tenien un sabor estrany els croissants. Era pel greix de porc. Des de llavors, com que eren musulmans, els vaig haver d’acompanyar a tots els còctels per veure què podien menjar i què no”, recorda.

En acabar l’olimpíada Gómez es va passar “tres dies plorant”. “Soc molt sentimental i em va fer molta pena que s’acabés allò que ens va mantenir tan solidaris i units”, recorda. Una cosa semblant li devia passar a Antonio Puigarnau, de 49 anys. “El 1992 estava fent el servei militar a Barbastre i a alguns de Barcelona ens van oferir la possibilitat de fer la mili com a voluntaris”, recorda. Puigarnau també va fer de xofer.

A les 22.40 del 25 de juliol del 1992, Epi va acostar el foc de la seva torxa olímpica a l’arquer Antonio Rebollo, que va encendre la fletxa i la va llançar al peveter. Mig món va contenir la respiració. Conde encendrà, de nou, aquest 25 de juliol la torxa amb la qual va córrer a l’avinguda del Paral·lel. “No és recarregable, cada any l’encenc deu segons i aquest any, després d’un quart de segle, deixaré que s’acabi el gas sota el peveter”, afirma.