Transformisme de temporada

Entrem en l’episodi dels viatgers que cobraven pel trajecte i que ara salten a la mar quan el transatlàntic de butxaca s’enfonsa. Si l’enfonsament del procés és —institucionalment— lent, el gir mental i la reconversió política són més ràpids. El fons d’armari dels nous transformistes és prou variat perquè puguin saltar al mar amb la nova casaca ja embotonada. El canvi que no fa falta assajar davant el mirall és, ara mateix, un dels espectacles imminents de Barcelona: “Jo ja ho deia”, “Això no podia sortir bé mai”, quan abans era “Som la immensa majoria”, “Ja hem desconnectat d’Espanya”. Gran tema per a lletristes de cabaret. El pare de la pàtria que fins fa dos dies estava “absolutament convençut” que Angela Merkel no deixaria una Catalunya escindida fora de la Unió Europea ara diu que la separació era un error perquè està “absolutament convençut” que la Unió Europea no acceptarà escissions. Passem de cantar les glòries de Companys a criticar l’octubre de 1934.

La història del transformisme és rica en fases i personatges. L’any 1815, després dels Cent Dies de Bonaparte i de la batalla de Waterloo, un llibreter de París va publicar un Diccionari de penells. De seguida va ser un best-seller perquè, amb gairebé una dotzena de canvis dràstics en el poder, al final tot quedava en les mateixes mans. Ben aviat veurem algun secessionista dient que, en el fons, no ha cregut mai en el procés i que l’unionisme representa la nova Catalunya. El Diccionari de penells era un volum de gruix perquè sempre hi ha qui gira segons bufa el vent. És més acceptable en un polític evolucionista que en un home de vocació intel·lectual, però, posats a saltar de la nau, tot encaixa: ètica de la responsabilitat, picaresca, sentit històric i opera buffa. És clar que fins i tot en qüestions de transformisme també hi ha classes. El gran personatge del Diccionari de penells és, sens dubte, Talleyrand. Va servir els interessos de França cobrant de pertot.

Els decorats canvien; el repertori de mutacions morals s’amplia. És la història tan bigarrada del transformisme polític. La nau anava plena i de cop i volta ja sembla buida: consellers, alts càrrecs, els poetes sotasignats, regidors, intel·lectuals orgànics, ambaixadors de la Generalitat a l’Àfrica central i pontífexs a sou, van saltant per la borda. Qui queda? En bona part els ciutadans de bona fe, d’una autenticitat sentimental que és una constant de catalanitat i que sovint pateix per manca de liderats sensats i lúcids. De ben segur que algun editor ja té encarregat un Diccionari de penells en format enciclopèdic. Per desgràcia, a la Catalunya d’ara no hi ha cap Talleyrand.