Selecciona Edició
Connecta’t

‘El crac’, redimit

El darrer capítol de la sèrie va mostrar una indulgència salvífica per al personatge del Joel Joan

Un moment del segon capítol de la sèrie 'El crac', de TV-3.
Un moment del segon capítol de la sèrie 'El crac', de TV-3.

Final complicat de la segona temporada d’El crac. Una temporada on els dos protagonistes masculins han desplegat tota mena de mesquineses i mentides. I els personatges de la Sandra i la Laura, víctimes i testimonis reprovatoris de la seva conducta. Com també va ser femení el personatge de la crítica teatral que estomaca el Joel i a qui van donar tota una escena per defensar la seva feina (“la meva intenció no és fer mal sinó que siguis més bon actor”). Una escena singular perquè, a la ficció, els crítics acostumen a rebre, si és que no els maten a la shakespereana manera, com feia Vincent Price.

El darrer capítol, però, va mostrar una indulgència salvífica per al personatge del Joel i, de rebot, per al del Julio. El Joel es redimeix amb una gran renúncia meitat per amor, meitat per pena. Però quan la pena escampa no se’n va, encara que miri una temptadora sortida d’emergència. Aquesta vegada no fuig. De fet, en aquest episodi hi ha un sobtat canvi de registre, de la comèdia es passa al melodrama (un diagnòstic de càncer terminal), encara que l’espectador sospita tota l’estona que això seria fer massa trampa i resultaria insostenible.

I, efectivament, el principal malentès que suporta tot l’aparent drama d’aquest darrer capítol al final es desfà. És un embolic desigual, amb excel·lents moments i d’altres que sobren, com l’episodi del pare descobrint que té una filla o que, per refer l’amistat masculina, es posin a cantar Tornarem, un bon himne de Lax’n’Busto però que sembla un multiusos televisiu. També el cantaven a Polseres vermelles en circumstàncies i intencions ben diferents.

El desenllaç de la temporada passa a l’escenari del Goya, on s’han viscut unes quantes peripècies, algunes delirants. És una sàvia protecció que es donen els autors de la sèrie. El teatre tolera més inversemblances que la vida. I la vida té un punt de teatral. Tal com li comenta un espectador a la seva companya, que no acaba d’entendre el que veu: “Sí, home, sí. És teatre modern”.

En tot cas, encara que hi ha hagut ensopegades i han tingut la gran feblesa final de redimir el Joel, s’ha d’agrair als responsables d’El crac la incomoditat que suposa no agafar el camí més fàcil i permetre’s determinades gosadies dins del gènere.

La Víctor. La setmana passada, Sense ficció va dedicar quasi una horeta, que es va fer curta, a Caterina Albert (Víctor Català). Tinc la sensació que és una desconeguda. Els textos escolars salven Solitud, però, per exemple, d’Un film en diuen que és melodramàtic i superficial, assaig vacil·lant de noves fórmules que no va reeixir... La mateixa Gran Enciclopèdia Catalana diu de l’escriptora que “la seva figura esdevé, amb el pas dels anys, cada cop més una relíquia”. Amb una obra d’un català espurnejant i melòdic, expulsada del Parnàs pel noucentisme, encara n’és fora. La seva figura conserva misteris atractius. Escriptora transvestida d’home, ni el seu amic Joan Maragall, en la seva correspondència, canvia el tracte masculí després que ella li descobreixi qui s’amaga darrere el pseudònim Víctor Català. Del programa sobrava recrear la figura de la Caterina per fer-li dir quatre frases. Més que un element per donar alegria a la narració, semblava un recurs que volia tapar-ne, precisament, la mancança. Amb tot, els seus responsables van fer un oportú capgirell i l’actriu que la interpreta, Míriam Iscla, és la mateixa encarregada de conduir les indagacions documentals. Dirigit per Francesc Escribano amb guió de Sílvia Soler, el millor del documental van ser les intervencions, clares, gens hiperbòliques, de les especialistes, totes dones, que ajuden Iscla a construir el personatge. Unes indagacions que el personatge de Caterina Albert contempla i veiem com les escolta amb posats, de vegades, perplexos.

En tot cas, un bon document per restituir a Víctor Català la seva condició de contemporània.