Selecciona Edició
Connecta’t

“Només soc un espectador, però de vegades sento que molesto”

El cantautor Joan Miquel Oliver publica 'Atlantis', el seu segon disc post-Antònia Font

El cantautor Joan Miquel Oliver.
El cantautor Joan Miquel Oliver.

Joan Miquel Oliver acaba d'editar el seu segon disc post-Antònia Font, segurament l'últim que s'ha de presentar fent referència a la seva antiga banda. El seu llenguatge ja té forma, la pròpia d'una persona que, com ell, assegura “no escric el que he pensat, sinó que escric i resulta que estic pensant”, i dona així forma a cançons presidides per “la mirada aneuronal i àtona pròpia d'una observació estàtica de l'individu en la seva rutina, la que preval l'observació per sobre del pensament”. Cita Ray Bradbury i alguna de les seves novel·les marcianes per exemplificar aquesta mirada entre apàtica i abúlica que només explica allò vist. Tot això pren forma de cançons que tot i sonar com autos de xoc i a baixa fidelitat, amaguen un finíssim treball de producció “fins ara no m'havia atrevit a fer un disc així perquè temia que es pogués considerar cutre, però Tony Pastor, el mesclador, em va llevar les pors i fins i tot va desvestir més les cançons sobre la barreja que jo li havia lliurat”. El resultat es diu Atlantis, una dotzena de cançons enganyoses en el millor sentit del terme.

Perquè darrere d'aquest llenguatge juganer i infantil s'oculta una mirada torçada que es manifesta en cançons com La rumba del temps, “té una guitarra de jota mallorquina que fa com un reggae, una bateria esquemàtica i un baix amb un tumbao de samba”, i damunt explica una història plena de la millor mala intenció en narrar el col·lapse mental d'un rellotger que entra en crisi quan l'astrofísica li descobreix que el temps és relatiu. Acaba destrossant rellotges a cops de martell en lloc de reparar-los.

En Joan Miquel diu que és de les poques cançons en què no intenta “descarregar la percepció de la cultura, ser capaç d'observar sense pensament, com els nens més petits”. I és llavors quan el cantant, guitarrista i compositor de Sóller parla de la seva infància. “No va ser particularment feliç, quan estic millor és ara. No recordo la meva infància i adolescència com a afortunades. Vaig ser un nen molt solitari. Tenia una relació directa amb la realitat, era igual que soc ara. Jo mirava, intentava pensar… recordo ser petit i preguntar-li al meu pare què passaria si en lloc d'una persona fossis una goma d'esborrar? Coses així. Devia tenir sis anys. Sempre he tingut la sensació de ser un espectador, no de formar part del món, només miro, però sento que de vegades estic molestant”.

Realment, en escoltar les seves cançons i en xerrar amb ell, home d'aspecte anodí amb un extraordinari univers a l'interior, es pot caure en el tòpic del perdedor incomprès. Per descomptat, no farà esforços perquè la seva òrbita coincideixi amb la dels altres. “La meva proposta és així, si la canviés ja no valdria la pena fer-la”. Però tampoc és un misantrop en fugida, “no vull ser una persona encriptada, soc un llibre obert per a qui el vulgui entendre, encara que de vegades penso que no tothom vol entendre perquè fuig de la profunditat i dels dubtes, busca el confort. No crec ser únic al món, n'hi ha molts com jo, i la gent com jo no es relaciona fàcilment amb altres persones, ni amb altres persones com elles. Per tant, som com illots de timidesa, gent perduda, sense res definitiu, sense sentències, dubtant sempre de tot. Treballem en les petites interseccions que tenim amb la resta de les persones. Sí, soc un llibre obert… escrit en japonès”, riu.

Electrònica

Però té públic i amics, no és un perdedor: “necessito amistats i relacions amb gent oberta, que va amb tothom. Albert Piñas, dissenyador de les meves portades, és un paio súper sensible i va als sopars d'artistes amb la família reial a Palma, jo mai hi vaig, i es fa col·lega de la Letícia i li pega un copet al cul a la reina Sofia,i després se'n va al jardí i es fuma un porro i està tan tranquil. Necessito tenir amics així d'oberts. I és tan sensible que no té pell… li toques alguna cosa i es posa a plorar o veu un quadre i s'estira els cabells d'emoció. Es fa col·lega de tothom en dos minuts”, comenta irònic.

I parlar amb ell de música i de recursos tècnics d'enregistrament condueix al moll del seu so. Parla d'afinacions, de baixos d'època que ha fet servir en l'enregistrament, de guitarrades rockeres que en realitat s'han gravat tocant tènuement i finíssimament la guitarra, això sí, connectada a un amplificador al màxim perquè els harmònics s'emborratxin i atordeixin. “No demano consell a músics, sinó al paleta que ve a arreglar-me les humitats. Jo sento el que senten els músics, no el que sent un paleta en el meu so”, rebla molt content en ser definit el seu acostament a l'electrònica a Atlantis com a propi d'uns Pet Shop Boys de províncies, “no vull sonar com Coldplay, sinó com Daniel Johnston”, rebla.

MÉS INFORMACIÓ