Selecciona Edició
Connecta’t

El revers de la fotografia

El Macba inaugura una exposició comissariada pel seu exdirector Bartomeu Marí amb material de l'Arab Image Foundation

'Arqueologia', de Zaatari, a partir d'una placa de vidre deteriorada localitzada a Trípoli.
'Arqueologia', de Zaatari, a partir d'una placa de vidre deteriorada localitzada a Trípoli.

Per l'artista libanès Akram Zaatari (Sidó, 1966) és tan important l'anvers d'una fotografia, en el qual es representa i immortalitza el que la càmera ha captat a través de l'objectiu, com el revers, en el qual poden aparèixer notes, dates o incidències que tenen molt a veure amb les escenes i persones fotografiades. També els signes que el pas del temps va deixant en el suport aporten informació. “I si una foto ha estat vint anys dins d'una cartera també és important”, va explicar ahir l'artista durant la presentació d'Akram Zaatari. Contra la fotografia. Història anotada de l'Arab Image Foundation, que inaugura el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba), en la qual es poden veure una vintena d'obres, o millor dit, de sèries d'obres, creades en els últims 20 anys per Zaatari, a partir del fons fotogràfic, més de 600.000 fotografies, de l'Arab Image Foundation (AIF).

'La construcció de les classes', del 2017, basada en una foto de la família Homsi, a les piràmides d'Egipte el 1923.
'La construcció de les classes', del 2017, basada en una foto de la família Homsi, a les piràmides d'Egipte el 1923.

Aquesta entitat, fundada per artistes i fotògrafs el 1997 després de la guerra del Líban, ha recuperat, reunit i custodiat des de llavors imatges que parlen d'un relat alternatiu a l'hegemònic sobre la història de l'Orient Mitjà i el Nord d'Àfrica i que no té res a veure amb la imatge que transmeten els viatgers i estrangers. De fet, hi ha una imatge de Zaatari que ho resumeix: La construcció de les classes, del 2017, basada en una foto de la família Homsi, a les piràmides d'Egipte el 1923, en la qual els servents només hi apareixen per mantenir quiets els camells mentre es fa la foto. Per això, Zaatari enfosqueix amb esprai el rostre dels treballadors. Malgrat tot, l'artista assegura que si li interessa la història local és per “explicar la història global. Qui decideix què és local i què no ho és? Això és un discurs provincià”.

Des del 1997 l'AIF ha reunit una infinitat de col·leccions de tot tipus: des d'instantànies propietàries fins a cuidades composicions d'estudi. Totes juntes –i aquesta és la importància d'aquesta institució– construeixen una imatge del que podríem anomenar identitats col·lectives en una regió que es defineix, actualment, amb paradigmes conflictius.

“Jo no vetaré ningú”, diu Barenblit

“No comparteixo la visió de la Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya (PAAC), una entitat que, per cert, té la seu al Macba. Mentre jo sigui director aquí no es vetarà ningú. Negar l'autoria del projecte significaria cancel·lar-lo. Quan jo vaig assumir la direcció feia quatre anys que s'hi treballava”, va explicar ahir el director del museu Ferran Barenblit, després de les protestes, via xarxes socials, de la PAAC per la participació de Marí en l'exposició malgrat la seva desvinculació del centre després de dimitir per la crisi oberta per una obra censurada a La bèstia i el sobirà.

“Qui vulgui saber una mica més que ho pregunti abans de començar amb l'explicació”, va dir, seriós, el responsable del centre que va destacar que “Marí no estarà present a Barcelona, sinó a Seül” i que aquest “no cobra res per ser comissari”.

La mostra, en la qual es poden veure vídeos, fotografies, objectes i instal·lacions, està comissariada per Hiuwai Chu i Bartomeu Marí, exdirector del centre fins al 2015, que coordinarà l'exposició el 2018, quan viatgi al Museu d'Art de Corea, que dirigeix Marí des de la seva polèmica sortida del Macba.

La interessant proposta de Zaatari és, sense ser-ho, un recorregut cronològic per aquest conjunt d'imatges tractades per l'artista. De fet, no s'hi exposa cap original, sinó que les fotografies serveixen com a base per als treballs del libanès. Arrenquen amb instantànies dels anys trenta, quaranta i cinquanta de la sèrie El vehicle, en què la modernitat arriba al món àrab a través de l'automòbil, on sorprenen aquests moderns àrabs retratats amb els seus cotxes, en un ambient que s'assembla molt al de les societats europees o americanes de llavors. Zaatari, seguint els seus plantejaments, exposa també el revers, on podem veure el nom dels protagonistes i el lloc o la data en què es van fer les fotos.

L'exposició continua amb Objectes d'estudi, del 2006, fotografies a escala monumental realitzades a l'estudi fotogràfic Shehrazade, en la qual es reprodueix la riquesa del lloc de treball d'Hashem el Madani, a la ciutat libanesa de Saida; perdut després de la seva mort, però conservat per sempre en uns calaixos blancs impol·luts situats al mig de la sala.

En una de les sales més grans s'exposa Faces to faces, en què es mostren, ampliades, el resultat de diverses plaques de vidre que van acabar enganxades entre si i fetes pel fotògraf Antranick Anouchian el 1940, en concret les que mostren soldats francesos amb civils de la comunitat de Trípoli. Entre els últims treballs, hi ha Arqueologia, una peça digna del multipremiat Joan Fontcuberta, en la qual el libanès ha injectat pigment sobre una placa de vidre deteriorada després d'una inundació en un estudi de Trípoli en què es veia la figura nua d'un atleta, “per evocar l'empremta del temps”.

Imatges de l'exposició del Macba.
Imatges de l'exposició del Macba.

Les fotografies permeten conèixer la realitat d'altres èpoques, i moltes vegades sorprenen, i molt. Com les imatges captades pel fotògraf armenioegipci Prince Claus Laureate van Leo durant dècades al seu estudi del Caire en un moment en què la ciutat vivia la seva època més cosmopolita i vibrant. Entre els clients del seu estudi es trobaven actors com Omar Sharif, ballarins de cabaret, soldats, strippers, periodistes, intel·lectuals, estrelles de cinema i cantants. En algunes de les seves imatges, que es poden veure a l'exposició de l'artista libanès Akram Zaatari que s'inaugura avui al Macba, sorprèn veure Nadia Abdel-Wahed despullant-se i insinuant-se el 1959, en una postura més hollywodiana que no pas típica del món àrab, o el que actualment hi associem.