El pintor dels interiors abans d’Ikea

Entre les sorpreses que va comportar la nova presentació de les sales d’art modern del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), inaugurades el setembre de 2014, hi havia quatre petites obres del pintor Pere Torné Esquius (Barcelona, 1879 - Flavacourt, 1936). Situades en una cantonada del recorregut, el colorisme gairebé monocromàtic de verds, vermells i blaus de cadascuna de les obres, a més del desconcert que generaven les escenes d’estances de la vida quotidiana en les quals és generalitzada l’absència de la figura humana, crida l’atenció de tothom que des de llavors han visitat aquestes sales, en què el cànon de l’art ha incorporat un bon nombre d’artistes als quals s’havia negat formar part de l’Olimp artístic català. I no és exagerat: a les 24 hores d’inaugurar la nova presentació, més de 300 persones havien preguntat qui era l’autor d’aquestes petites obres i volien saber-ne més. Després de dedicar exposicions a altres autors relegats pel cànon i redimensionar Josep Tapiró, Carles Casagemes, Xavier Gosé i Lluïsa Vidal, creadors que es miraven en altres grans com Marià Fortuny, Pablo Picasso, Isidre Nonell o Ramon Casas, arriba el torn a aquest artista únic, que va treballar al marge de qualsevol isme, grup i escola, amb obres que no encaixen amb cap d’aquestes propostes, tot i que el noucentisme el va reivindicar com a propi.

I ho fa amb l’exposició Pere Torné Esquius. Poètica quotidiana, la primera en un museu públic, que reuneix 85 obres —37 pintures i 48 dibuixos—, bona part d’ells inèdits, de les gairebé 300 obres referenciades d’aquest autor, després d’un treball de més de dos anys d’investigació dels comissaris Eduard Vallès i Elena Llorens, conservadors del MNAC, que han establert la cronologia d’aquest artista oblidat. El seu treball aconsegueix ampliar la visió i els registres de Torné, que mostren un artista amb una unitat de producció, creador d’excel·lents interiors que no deixen indiferent a ningú, però també il·lustrador de llibres infantils i vinyetes que va publicar en diaris i revistes especialitzades com Le Rire, Fantasio i Le Courrier a França i La Il·lustració Catalana, Empori, Papitu i Jordi a Catalunya; uns dibuixos amb què es guanyava la vida i en què reflectia el món del circ, escenes costumistes i l’erotisme, una de les grans aportacions de l’exposició.

Quan es visiten les botigues que Ikea, la multinacional sueca del moble, té repartides per tot el món, es té l’estranya sensació que els habitants d’aquelles cuines, menjadors, habitacions i cambres infantils se n’acaben d’anar o han sortit un moment i estan a punt de tornar. Són ambients habitables en què ve de gust cuinar, menjar, dormir, jugar o gaudir de la natura; una sensació que, sens dubte, resulta un dels elements d’èxit d’aquesta marca juntament amb el preu econòmic dels seus mobles, encara que comporti grans dosis d’habilitat per poder-los muntar tal com s’exposen a la botiga. La mateixa sensació es té veient els petits olis i pastels, de falsa aparença naïf, creats per Pere Torné Esquius, en els salons, habitacions, cuines i jardins domèstics dels quals, sobretot de cases rurals, no apareix mai ningú, però s’intueix la presència humana en un moment previ del que reflecteix la pintura. En molts, la xemeneia està encesa, la taula està preparada per menjar, el balancí sembla encara balancejar, les tasses de te o cafè tenen el sucre servit i algú ha col·locat unes flors fresques sobre la taula. En altres, un gat, sempre negre, ha ocupat el seient, tot i calent, de la seva propietària, que acaba de sortir, després de llençar, de qualsevol manera a terra, la feina de casa, al costat d’una nina de drap que una suposada nena ha deixat oblidada. Són algunes de les inquietants escenes que Torné Esquius va pintar, una i altra vegada, al llarg de la seva vida i que s’han reunit, per primera vegada, per a aquesta exposició.

En totes elles s’intueix que ha passat una cosa inesperada que ha trencat la pau i la tranquil·litat de l’escena quotidiana; cosa que no surt reflectida en aquestes minucioses obres. Per això enganxen i inciten l’espectador a voler saber-ne més; a conèixer què ha passat, creant, al final, una sensació de frustració en no poder traspassar la representació pictòrica per saber què posa a les notes, qui són les persones que viuen aquí, o per què no han tornat si ho pensaven fer.

A La cambra trista, una obra de 1913 comprada pel gran col·leccionista Lluís Plandiura, deduïm que hi ha hagut un mort, però no ho veiem enlloc. L’escena, frontal i plana, com en la majoria de pintures de Torné Esquius, està dominada per un llit cobert de flors i un parell d’enormes canelobres que parlen del que ha passat poc abans. La finestra està oberta i a través d’ella es veu el campanar de l’església, en el qual una campana repica i toca, possiblement a mort. Malgrat que no se sap res de qui es tracta, ni què ha passat, la senzillesa i la humilitat de la pintura ens porta a un tema transcendent de la condició humana com és la mort, de manera que la pintura naïf deixa de ser-ho.

Això és el que atreu de l’obra de Torné Esquius, un artista format a la Llotja de Barcelona en què va coincidir, almenys durant un curs, el de 1896-1897, amb Pablo Picasso, tot i que no hi ha constància que mantinguessin relació en endavant, ni a Catalunya ni a partir de 1905, quan els dos s’instal·len a viure de forma definitiva a França. Vinculat amb el Cercle Artístic de Sant Lluc, la seva formació i els seus primers treballs es forgen en ple modernisme, destil·lant les seves primeres obres aquesta forma de pintar, com a Galanteig, de 1903, que recorda les elegants i potentades dames d’Anglada-Camarasa i Xavier Gosé, un altre dels recuperats pel MNAC, que compta, a més, amb un autoretrat del mateix artista, amb els seus característics bigotis, en una de les cantonades de l’obra. Aquesta pintura va ser una de les que va exposar aquest mateix any, en la seva primera gran exposició en solitari a la Sala Parés amb una trentena d’obres, moltes d’elles escenes de flirteig de caràcter modernista amb influència francesa.

Després d’instal·lar-se a viure a París, on es quedarà fins al final dels seus dies, segueix pintant interiors —com el de la seva habitació a París, la típica mansarda—, que participen de la mateixa sintaxi dels seus interiors realitzats abans de viatjar a França. A diferència del que havia fet fins ara, a París sí que realitza paisatges exteriors, de parcs i jardins, o acudeix a pintar un món, que sens dubte el va haver de fascinar, com el del circ, però que en comptes de reflectir l’activa vida dels seus protagonistes, va pintar-ne els humils carruatges, aïllats, silenciosos, i és clar, buits de gent, com a Barraques de fira (Roulottes), pintada entre 1909 i 1915. De fet, un dels mals de cap més grans per als comissaris ha estat poder datar les pintures. “La majoria d’obres tenen el mateix títol, amb la qual cosa, fins i tot amb els llistats de les exposicions, és molt difícil establir una evolució, perquè reproduïa els mateixos temes i un llenguatge molt semblant”, destaquen Vallès i Llorens. En efecte, el 1909, de les 39 pintures exposades a la Sala Reig, 11 es deien Interior, i quatre, Natura morta.

Al país veí, Torné Esquius no va cultivar la seva faceta de pintor, només pintava per a Barcelona, on hi havia el públic, la crítica i la premsa. Cada any, “per Nadal o final d’any, venia a Barcelona a exposar en les principals galeries de la ciutat, com Dalmau i Laietania, amb gran èxit de vendes i públic”. Per això, gairebé totes les seves obres estan en mans de col·leccionistes catalans, els mateixos que les han prestat per a aquesta exposició, que estarà oberta a partir de demà fins al 9 de juliol al MNAC, el museu que compta amb set obres —cinc olis i dos dibuixos—, entre elles quatre de comprades el 1914, en vida de l’artista, i que constitueixen el fons més nombrós del pintor en un sol centre. “Molts dels col·leccionistes i propietaris privats han despenjat les obres dels seus menjadors per cedir-les al MNAC uns mesos”, va destacar ahir Pepe Serra, director del MNAC, que va agrair el gest.

A França va ser un reconegut il·lustrador de revistes, activitat que li va donar fama i li va permetre guanyar-se la vida. A París i a Catalunya va il·lustrar llibres i contes, com els clàssics d’Andersen i Perrault, i material pedagògic com els quaderns musicals per aprendre a cantar o a tocar el piano editats per la pedagoga Narcisa Freixas, tot constituint una iconografia singular i molt personal. El pintor també va conrear la il·lustració de temàtica eròtica, des de la simple insinuació fins a la més explícita, segons les revistes en què es publicaven, tal com mostra l’exposició, que ha recuperat un bon nombre d’obres d’aquest gènere publicades en revistes franceses. Torné va pintar belles i coquetes dones a la toilette, en la intimitat de casa seva, com a models d’artista o envoltades d’homes, com a Dona amb pretendents, de 1909; una producció que significa una disrupció en tota la seva producció. “Semblen fetes per un altre artista, per l’exagerada sofisticació i l’abarrocament de les composicions”, expliquen els comissaris.

Un dels temes emblemàtics de la seva producció per a premsa i revistes són les escenes de carrer, en què els protagonistes són les persones subalternes, com ara dides, nens i cotxers —ell mateix es va retratar vestit com a tal en l’obra que obre l’exposició i que, curiosament, és la pintura més gran de tota la mostra—, a més d’escenes de circ, amb personatge com els arlequins i escenes de guinyols, en els quals els nens són els protagonistes absoluts. “Es tracta d’obres, en tot cas, que s’adapten a les peticions i exigències de les publicacions en les quals es van reproduir”, assenyalen els comissaris.

Però, sens dubte, les il·lustracions que més fama i glòria li van proporcionar van ser les que van acabar recopilades el 1910 en l’àlbum Els dolços indrets de Catalunya —que va prologar, de manera elogiosa, Joan Maragall i que va comptar amb una nota introductòria del seu gran amic poeta Francesc Sitjà—, que il·lustraven diferents racons de la geografia catalana, amb predomini de paisatges i arquitectura popular, sobretot exteriors i interiors de masies i elements religiosos que identificaven bona part de la societat catalana de començaments del segle XX, als quals va dotar d’una aura poètica. D’aquí el seu èxit, ja que aquests dibuixos van entroncar amb l’origen popular de la cultura nacional.

La investigació duta a terme per Vallès i Llorens per a l’exposició ha permès comprovar que els dibuixos ja estaven acabats abans de la seva marxa a França el 1905, ja que Torné i Maragall s’havia conegut un any abans per mediació de Miquel Utrillo i, per tant, es van realitzar dins de la seva etapa modernista, quan el terme noucentisme no havia estat ni encunyat. Malgrat tot, van ser aquestes obres les que el van adscriure en aquest moviment literari i artístic al servei de la burgesia catalanista conservadora, el braç polític del qual va ser la Lliga Regionalista de Prat de la Riba. A més, fins ara es donaven per perduts els 39 dibuixos originals que van ser reproduïts en l’àlbum que ha acabat sent una peça de bibliòfil. Però “una carta localitzada en un arxiu de Girona ha permès seguir el fil i arribar fins als descendents de Sitjà, que conservaven 15 dels originals, que s’exposen per primera vegada”, ressalta Llorens, que confia a localitzar els altres 24 perduts.

Eugeni d’Ors va qualificar Torné de noucentista en una de les seves famoses gloses, i el 1911 el va incloure en l’Almanach dels noucentistes, la publicació que va donar carta de naturalesa al moviment. Torné va ser amic de Josep Carner, Guerau de Liost i Joan Maragall, que com vam veure va prologar el seu famós àlbum amb els dibuixos i amb el qual va intercanviar correspondència i alguna obra, com un dels dibuixos que s’exposen al costat dels dibuixos d’Els dolços indrets, però Torné Esquius no es va casar amb ningú.

La museografia de l’exposició mostra, de manera visual, la trajectòria de Torné Esquius. Després d’un primer període modernista, es passa a un segon àmbit en el qual, en una paret, es poden veure tots els olis, col·locats —expliquen els comissaris— de forma aleatòria, sense atendre cronologies ni evolucions, perquè Torné Esquius va pintar de la mateixa manera durant tota la seva vida. Al davant, però sense perdre de vista els seus famosos interiors, es poden veure els diferents àmbits de la seva faceta creadora: el dibuixant, l’il·lustrador i el pintor de temes infantils.

L’exposició, creuen els comissaris, ha de servir perquè moltes de les obres de Torné Esquius en mans de particulars surtin a la llum. “Les 300 que hem inventariat són poques, si tenim en compte que va exposar gairebé cada any entre 1903 i 1927”. D’entrada, des de Cambridge s’ha posat en contacte amb ells una senyora que, després de veure que el museu preparava l’exposició, els ha dit que posseeix cinc obres de Torné Esquius que va heretar del seu pare. “No s’han inclòs en la mostra, però ja tenim la imatge de les obres. El mes de maig vindrà a veure l’exposició”, apunten.

L'escenari d'un crime?

Al catàleg que acompanya l'exposició, l'historiador Juanjo Lahuerta, fins al 2016 cap de col·leccions del MNAC i ara director de la Càtedra Gaudí de la UPC, dona la seva interpretació de les inquietants pintures de Torné Esquius en el seu article Viatge al voltant de la meva cambra.

L'expert arrenca d'un dels dibuixos inclòs en l'àlbum Els dolços indrets de Catalunya, en el qual es veu una habitació amb sortida a un pati a través d'una porta amb la persiana enrotllada, una finestra amb porticons oberts, una gàbia amb un ocell, una regadora i uns testos sobre un banc. Tot ben estructurat, dins dels plantejaments generals de l'obra de Torné. Però un test, que apareix trencat en un primer pla, crida l'atenció, cosa que ens obliga a una segona lectura, en què s'observa que les plantes estan seques, els vidres de les finestres trencats, i l'ocell, de cap per avall, mort dins de la gàbia, per la qual cosa el que plau de la imatge desapareix de cop. Segons Lahuerta, tot indica que qui habitava aquí ha desaparegut sense deixar rastre de forma brusca, sense tancar la porta ni la finestra, ni poder-se endur les plantes o l'ocell, o encarregar a algú la seva cura.

Per Lahuerta, el pintor revela alguna cosa inimaginable com és l’escenari d’un crim, en un interpretació que s’estén a moltes de les obres de Torné Esquius. Per això aquestes obres plenes de quotidianitat adquireixen una altra dimensió i sedueixen gairebé tots els que les veuen i s’acaben convertint en una mena de detectius a la recerca de les proves per resoldre el cas. Unes pistes que podrien estar en les làmines dels personatges que apareixen penjats a les parets, en les notes dels documents manuscrits, en els llibres i les caixes obertes de les prestatgeries, o en l’hora que marquen els rellotges, gairebé sempre les quatre menys cinc.

Lahuerta analitza Interior, pintada per Torné el 1913, en la qual es veu un tinter, una ploma, un paper i un quadern sobre una taula al costat d'una espelma que s'ha consumit, per la qual cosa qui va sortir de l'estança, pensant que tornaria, no ho va poder fer, com passa a la làmina d'Els dolços indrets de Catalunya.

Lahuerta compara les obres de Torné amb els gravats coneguts amb el títol d'Intimitats de Félix Vallotton, pels colors plans i la composició similars als utilitzats pel barceloní. Sobretot a L'assassinat, de 1893, en què una negra silueta masculina es llança sobre un llit mentre, darrere del capçal, es veuen dos braços, un armat amb un punyal, el de l'home, i un altre, desarmat, de la dona. Lahuerta planteja un exercici: veure aquesta mateixa escena sense l'home ni la dona. És clar que reconeixem els mobles, la cortina, l'orinal sota el llit i la catifa arrugada. "Així és com Torné hauria dibuixat un assassinat", rebla Lahuerta.