Selecciona Edició
Connecta’t
Provocacions

No som res

S’ha reeditat en castellà 'Loin de moi', el breu assaig del filòsof francès Clément Rosset sobre la naturalesa humana

El filòsof francès Clément Rosset.
El filòsof francès Clément Rosset.

Montaigne al segle XVI i Pascal al XVII ja van expressar molts dubtes sobre l’existència d’un jo íntim extern a les percepcions dels sentits, i al segle XVIII Hume la va negar rotundament al Tractat de la naturalesa humana: “Quan penetro més íntimament en el que anomeno el jo, sempre ensopego amb una percepció particular de fred o de calor, de llum o d’ombra, d’amor o d’odi. No em puc mai atrapar a mi mateix, en cap moment, sense una percepció, i no puc observar mai res més que percepcions”. Qui vulgui seguir tot el fil de la qüestió farà molt bé de llegir Loin de moi, el breu assaig que hi va dedicar el filòsof francès Clément Rosset i que ara s’ha reeditat en castellà (Lejos de mí. Estudio sobre la identidad, Marbot Ediciones). Emparant-se en els pensadors que l’han precedit i en les seves pròpies observacions, il·lustrades amb passatges de les obres de Maupassant, Turgueniev, Hitchcock o Hergé, Rosset arriba a l’única conclusió raonable: no essent possible sostenir l’existència d’un jo íntim independent dels sentits, la identitat d’una persona no es pot conformar més que per via imitativa: amb tries inconscients o deliberades, un home no pot ser res més que una combinació de fragments d’altres homes o la còpia sencera d’un home en concret. Si biològicament el ser humà no és res més que un sac de gens, socialment no és res més que un sac d’atributs.

Rosset no és el primer que veu l’espècie humana com una esclava del mimetisme, idea que vertebra el pensament de René Girard i que es pot considerar una preocupació central de la cultura europea moderna. Encara que l’home sempre ha cregut posseir una identitat personal, és probable que la nostra època sigui la que més ha cultivat aquesta pretensió. No és d’estranyar, doncs, que al segle XX el fenomen hagi captat tant l’interès del pensament i l’estètica. Robert Musil hi va dedicar una novel·la de 1.500 pàgines, L’home sense atributs; Gombrowicz en va fer l’eix de la seva obra, i és un tema essencial en el cinema de Bergman. Al segle XXI, en canvi, la identitat col·lectiva —el més complet dels mimetismes socials— ha arribat al seu punt àlgid quan l’art i la literatura es trobaven en hores baixes i, aprofitant la debilitat de l’adversari, s’ha permès dictar el que es pot representar, i el que, segles enrere, s’hauria hagut de representar. Aquest mal, programàticament difós per les escoles i els mitjans de comunicació, també ofereix indicis de voler corrompre la ciència. D’aquí a pocs dies, als Estats Units, s’organitza una manifestació per una ciència feminista, transsexual, gai, afroamericana, asiàtica, etc., condicions tan estranyes a la investigació científica com a l’art i la literatura. Assenyalar-ho és arriscat: no som res, però fa de mal dir.