Selecciona Edició
Connecta’t
Cartes de més a prop

Acudits

Els acudits més blasfems imaginables, els he sentits contar a capellans; els més sinistres acudits sobre jueus, me’ls han contat jueus, i els acudits més bèsties sobre valencians, ens els contem entre valencians

Com vostés saben, una persona ha estat condemnada a un any de presó per contar acudits sobre Carrero Blanco en Internet. Amb aquesta pena, no haurà d’ingressar a la garjola, però queda fitxada i amb antecedents penals greus per a tota la vida. Quant als acudits en qüestió, no els justifique. De fet, com més hi pense, més lleig ho trobe. És cert que Carrero Blanco era un franquista acèrrim i que, viu, hauria dificultat molt l’arribada de la democràcia. Però també era un ser humà, i el van assassinar. No és cosa de broma.

Tot i així, la veritat és que se n’han fet molts, d’acudits brutals i ridiculitzadors, sobre Carrero Blanco, igual que sobre moltíssima altra gent, generalment famosa, o poderosa. És la mena d’acudits que té més èxit: se’n conten sempre i pertot arreu: en les reunions, en els convits, als bars, en la ràdio i la televisió (en versions generalment assuavides, o no tant), i ara també per Internet. Del Papa per avall, se’n salven pocs, o cap. En alguns casos, aquesta mena d’humor abraça col·lectius sencers, i fins i tot pot ser reflexiu. Els acudits més blasfems imaginables, els he sentits contar a capellans; els més sinistres acudits sobre jueus, me’ls han contat jueus, i els acudits més bèsties sobre valencians, ens els contem entre valencians, i si ara mateix estiguera segur que tots els meus lectors ho eren, m’atreviria a reproduir-ne algun, a tall d’exemple, i encara ens el riuríem.

Som així. Tothom, a tot arreu del món, conta acudits d’aquests, d’humor negre o brutal. Hi ha una paraula alemanya difícil de traduir que defineix en part el motor d’aquesta mena d’humor: la Schadefreude, la joia que produeix la desgràcia. Perquè el trist fet és que, si algú en troba la punxa enginyosa o sorprenent (i sempre hi ha qui la troba), el dolor, la humiliació i fins la tragèdia són risibles. Hi ha uns altres ingredients, sens dubte: la complicitat, l’alliberament que provoca el riure, o el fet curiós que els que riuen plegats formen un cercle. Però la crueltat hi és, i en primer terme. La burla és cruel. La seua és una gràcia amarga, però en té. Tot això porta a consideracions no gaire falagueres sobre l’espècie humana, però és així com va. Qui no haja contat mai un acudit d’aquests, o no se n’haja rigut mai, que alce la mà. Viurà en un món segurament menys divertit i menys vergonyós que el que aquest humor propala, però no en aquest món.

Tot això ja ho sabem, i no és notícia. La notícia és que, per primera vegada ací, una persona ha sigut condemnada en un tribunal per contar acudits. Fins on jo sé, no havia passat mai. I qui es pense que això no tindrà conseqüències per a la persona afectada (n’hi ha qui se n’ha rigut, per cert) i que això no assentarà un precedent jurídic ni significa res ni té importància, tampoc viu en aquest món.