Selecciona Edició
Connecta’t

La batalla perduda

En els relats de Jaume Cabré s’entreveu falta d’agilitat narrativa i absència d’emoció genuïnament literària

El vincle entre somni i vigília sura en els contes de Jaume Cabré.
El vincle entre somni i vigília sura en els contes de Jaume Cabré.

En els tretze contes inclosos a Quan arriba la penombra, el seu primer llibre de ficció després de l’èxit popular de Jo confesso, Jaume Cabré (Barcelona, 1947) sembla que vulgui donar una resposta narrativa a la profunda observació que tanca L’Ebre, quan el protagonista apunyala un home que ja fa temps que és mort, un assassí de noies adolescents que el lector ja ha conegut prèviament: “En aquell moment, no es va saber preguntar per què les històries de la vida s’acaben sempre amb la mort, com si no hi hagués cap altra possibilitat final de totes les coses”. Però la mort natural està desterrada del llibre: hi ha qui mor a conseqüència d’una pallissa, hi ha qui ho fa per culpa del cop amb el “cantell” de la mà a la nou del coll, i hi ha qui cau desplomat perquè un cendrer sòlid li impacta al front. Hi ha suïcidis, accidents mortals, assassins professionals i assassins en sèrie, però també hi apareixen lladres i estafadors i altres delinqüents de categoria més alta o més baixa, com si Cabré elaborés un extens repertori de malvats obsedits per l’origen del mal i l’elevés a tret característic de la naturalesa humana. Però els personatges de conducta infame que es convoquen aquí no trasbalsen ni remouen les tripes del lector, les seves cuites estan impregnades d’innocència i bonhomia, i la seva manera d’esdevenir o de comportar-se com a delinqüents no deixa de ser una caricatura on es nota massa que tot forma part d’un artifici decoratiu i molt lleuger, com si fossin els protagonistes d’uns acudits narrats sense convicció.

I és que alguna cosa no acaba de funcionar en la fórmula utilitzada per Cabré a Quan arriba la penombra. Pot passar que l’humor senzill, impregnat d’un absurd encara més senzill —l’escriptor que rep el premi Nobel a Buttubatta i que acaba convertit en un assassí—, que recorre tots els contes aniquili la voluntat del lector per somriure; pot passar que la tendència de l’autor a dur els textos cap a un clímax sensacionalista, un dels trucs elementals per atrapar la complicitat dels lectors mandrosos, es reveli com un tic irreprimible que decep encara més el lector perquè quan no és gratuït és previsible, i després de tants de contes és força ingenu creure, per exemple, que pot sorprendre que al final d’A sou se sàpiga que l’assassí no es confessa a un capellà, sinó que està en plena feina, i que té el costum de mirar als ulls de la seva futura víctima.

També pot passar que els intents de Cabré per recrear veus suscitin en el lector un torbament que té molt a veure amb el rubor: és una experiència que es pot constatar durant la lectura de Poldo, “un lladre de corders”, o mentre es van succeint uns diàlegs que ben poca cosa aporten a la narració. Tampoc ajuda gens que resulti que la llengua no llisqui ni flueixi amb la naturalitat desitjada i que els fets i les accions s’entrebanquin d’una manera inacabable —Bala de plata en seria el màxim representant—, i la paciència del lector acaba tan fatigada com desesperada perquè veu com la matèria i les hores se li escapen de les mans. Potser l’únic conte que satisfà plenament és el primer, Els homes no ploren, on Cabré, fidel a les tècniques narratives de l’experimentalisme dels anys setanta, mescla punts de vista i plans temporals diferents i no cau en la temptació de la broma malgirbada.

QUAN ARRIBA LA PENOMBRA

Jaume Cabré

Proa

288 pàgines

20 / @ 12,99 euros

Algú optimista podria dir que els contes de Quan arriba la penombra estan escrits amb ofici, amb una mínima aplicació de les tècniques més elementals, i que Cabré inspecciona les fronteres del temps i l’espai narratius, el vincle entre la ficció i la realitat i el somni i la vigília, la relació entre el jo i l’altre, però algú més cerebral només hi pot entreveure una falta alarmant d’agilitat narrativa i una absència clamorosa d’emoció genuïnament literària. A Les incerteses, un llibre on reflexionava sobre la feina d’escriure, Cabré deia que “La literatura no és la representació ni la imitació de la realitat sinó la creació en el text, amb els mitjans propis d’aquest art, d’una realitat nova que pot trasbalsar i remoure el lector. La batalla es guanya si el text es fa imprescindible per al lector; si al lector li fa l’efecte que aquell text se li adreça personalment, com si hagués estat escrit pensant en ell”. És molt probable que hi hagi lectors que surtin de Quan arriba la penombra amb tristesa perquè és trist veure com un autor perd irrevocablement la batalla.