_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

La confluència és la clau

Albano Dante Fachin intenta fer amb Podem el mateix que el 1999 va portar els anguitistes al fracàs en unes eleccions decisives

Enric Company

En l'emergència de Podem com a força política a l'esquerra del partit socialista registrada a Espanya el 2014 hi ha diverses circumstàncies que es presten a equívocs. Una d'elles és la seva indefinició ideològica, reflex dels temps de confusió en què neix. Una altra és el seu caràcter plurinacional, molt més marcat, si escau, que el del PSOE, el seu inevitable punt de comparació. I una altra és la seva condició d'amalgama multipartidista, que al seu torn comporta la sempre conflictiva convivència de grups i partits històricament enfrontats.

Aquests tres factors incideixen ara mateix en l'intent que es desenvolupa a Catalunya per crear una nova força política en resposta a la crida llançada per l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Els partits situats a l'esquerra del PSC intenten una fusió que integraria Iniciativa Verds, Esquerra Unida i Alternativa, Podem i Barcelona en Comú, a més de nombrosos independents. Crear l'híbrid ideològic que sota la direcció d'activistes de diverses causes englobi en una sola organització excomunistes, comunistes, ecologistes, trotskistes, socialistes revolucionaris, socialdemòcrates i llibertaris de diversos tipus més una legió d'excreients en totes i cadascuna d'aquestes filiacions és una tasca titànica. I una garantia d'embolic permanent, etern.

Els protagonistes de l'obstinació asseguren, no obstant això, que les discussions politicoideològiques no han estat la dificultat principal. El mateix passa respecte a l'altra font d'equívocs, el conflicte nacional, tot i que en una societat de barreja plurinacional com la catalana té un elevat potencial polèmic. El nou subjecte polític ha nascut en un moment històric d'aguda crisi de la consciència col·lectiva catalana, dividida entre catalanistes, espanyolistes, internacionalistes, barrejats, indefinits i ambigus. El risc és que l'artefacte exploti en el moment en què calgui decidir-se entre un sí o un no que deixi sense espai les posicions intermèdies. Però, de moment, tot això resulta manejable.

Una altra cosa és el tercer equívoc Qui manarà aquí? Aquesta qüestió s'ha revelat cada dia més difícil. La crisi ha esclatat en el moment en què Podem, un dels actors cridats a diluir-se en el nou partit, ha exigit una quota més alta de la que d'altres estan disposats a cedir-li. L'organització catalana de Podem ha començat a actuar com si tingués el pes que li atorga representar la segona força a Espanya en les eleccions legislatives. El seu secretari general a Catalunya, Albano Dante Fachin, vol tenir vara alta entre uns companys que no l'hi reconeixen.

El conflicte neix de la interpretació dels èxits electorals de Podem, dels quals Fachin actua com si en fos el responsable, cosa que totes les parts saben que no és així. Els aliats de Podem saben també que la clau diferencial de l'èxit a escala espanyola va ser la confluència del nucli de Pablo Iglesias i Íñigo Errejón amb una sèrie de partits de les diverses nacionalitats. Sense confluència a Galícia, Navarra, Illes Balears, València i Catalunya, els resultats de Podem haurien estat mediocres en aquestes comunitats i, en conseqüència, encara més mediocres en el conjunt. No s'estaria parlant de la tercera força estatal gairebé empatada amb la segona. Dels 5.048.092 vots obtinguts en les últimes eleccions generals, 2.394.262 es van obtenir en aquestes sis comunitats. En cinc d'elles les confluències van superar el PSOE; a Catalunya va ser la primera força; van ser la segona en tres: Balears, Navarra i València, superades només pel PP; i van ser la tercera en l'altra, Galícia.

Això significa, senzillament, que l'administrador de l'èxit de Podem a Catalunya només pot ser la confluència, no una de les parts. No el cap local de Podem, que a més és un nouvingut a aquest terreny. L'organització catalana de Podem no ha concorregut mai en solitari a unes eleccions.

L'única cosa clara en el camí escollit per Fachin és que quedar fora del nou partit pot afeblir totes les parts, però la que més es pot afeblir és el mateix Podem. L'amenaça és la força de Fachin, però és una posició destructiva, abocada al fracàs. El més lògic és que els altres partits acceptin l'envit i segueixin el camí sense ell. El que Fachin intenta és el que a Catalunya van fer els anguitistes el 1999. Van anar a les eleccions pel seu compte pensant que es quedarien amb l'espai d'Iniciativa Verds i el que va passar és que van acabar sent extraparlamentaris.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_