_
_
_
_
_

Jaume Cabré, l’home del sac dels contes

L’autor de ‘Jo confesso’ publica ‘Quan arriba la penombra’, 13 relats amb protagonistes obsessionats pel mal

Carles Geli
Jaume Cabré, amb una portada gegant del seu últim llibre.
Jaume Cabré, amb una portada gegant del seu últim llibre.EFE

Com a descans, “atracant en una illa desconeguda”, mentre Jaume Cabré està immers en el procés creatiu d’una de les seves novel·les (Senyoria, Les veus del Pamano, Jo confesso…) de llarg alè, en les quals inverteix fàcilment sis o vuit anys, escriu un conte. I el deixa en el seu sac particular. Un temps després, bastant, el bolca i el buida i, seguint el consell que quan va començar com a escriptor li va donar Vicenç Riera Llorca, intenta veure si hi ha “alguna atmosfera comuna en alguns dels contes, una raó de ser, una col·locació determinada dels ulls” que justifiqui un volum. Si és així, retoca (“com un luthier restaura un instrument antic”), descarta i els “supervivents” passaran a llibre potser juntament amb altres relats que han sorgit després de la relectura dels antics. Sis anys després de la multipremiada Jo confesso, traduïda a 30 idiomes, del sac n’ha emergit ara, amb el fil invisible de “veure i remoure el costat fosc de la vida”, Quan arriba la penombra, que avui Proa –la seva editorial des de fa 33 anys– llança al mercat.

“Encara no sé gaires coses d’aquest llibre”, admet Cabré (Barcelona, 1947) sobre els 13 relats que conformen el seu sisè títol de narrativa breu (per les seves 12 novel·les), si bé el seu editor, Josep Lluch, creu entreveure “passadissos que porten a Jo confesso i aquest intent de comprendre el mal, la mort entrevista i l’atzar macabre”. Zones de penombra de l’ésser humà. “Els relats tenen un transsumpte gris o negre, il·lustrant les actituds humanes més cruels, més violentes, més inhumanes… És possible que encara hi hagi ressons de Jo confesso, van ser vuit anys i a l’hora d’escriure segueixen en l’atmosfera”, apunta l’autor.

I sota aquell cel tempestuós hi ha assassins a sou, nens abandonats en els quals creix la llavor de la violència, escriptors que amenacen el seu editor de suïcidar-se, lladres de quadres abduïts pel llenç… No hi ha, al llibre, ni una sola mort que sigui natural. I davant d’aquestes i la violència, tres actituds, resumeix Cabré: “L’afirmació cínica, el sentit de culpa o l’exclusió total d’aquesta”. Alguna moralitat sobre la condició humana? “Veient les notícies, això té poc remei: de tant en tant apareix alguna persona bona o alguna que no perjudica, que ja és molt; però poc més…”, diu escèptic i una mica cansat, afligit d’alguns mals físics. Que no hi hagi cap dona protagonista d’aquesta violència en els seus relats és fruit que “la maldat és pura testosterona; o així ho veig jo”. Avui Cabré és un home més pessimista davant la vida, com pot desprendre’s dels seus relats? “No acostumo a barrejar la vida d’escriptor amb la privada”, desvia i conclou.

Detallista al màxim, si bé no ha donat massa importància al fet que un relat tingui gairebé 50 pàgines o només quatre, sí que ha parat esment a la seva posició en el llibre: “M’interessa més el rastre, l’atmosfera que van generant, què li diran o no al lector i això ho dona l’ordre i no l’extensió”. Potser per això no és casual l’estructura circular del volum, que comença amb la història del pare que abandona el seu fill en un orfenat i es tanca amb el d’un fill que deixa el seu pare en una residència, tots dos amb una lletania en comú: “Els homes no ploren”. “No sé, no m’havia fixat en aquesta simetria”, admet. Del que sí que ha estat molt conscient és a deixar en el volum “els que estaven en millors condicions per jugar, he fet d’entrenador”, i ha descartat “tots aquells que, després de llegir-los, m’adonava que els finals no estaven ben resolts”, diu, perquè el gènere ha de ser “com un cop de puny al nas, ha de saber córrer els 100 metres lliures contra la marató que és una novel·la, una cosa amb un ritme i una agilitat que la novel·la no demana”. Les absències, contràriament, “eleven el conjunt, el fan créixer i li donen coherència”, sosté Cabré.

Després de més d’una vintena de proves de coberta, és un detall del rostre i la mirada del Retrat d’un home, d’Antonello de Messina, l’opció gràfica per Quan arriba la penombra. “Un conte és una mirada, segons com mires, expliques”, diu Cabré, que no ha de parar de mirar perquè “sempre estic escrivint, ara ho estic fent, encara que no sé si serà relat o novel·la: de vegades, un personatge porta la seva història a la butxaca o et porta a una altra història i creix… o un que creus que serà una història llarga i fructífera al final s’apaga i llavors, reescrit, gira cap al conte…”. I, sobretot, diu, llegeix, encara amb l’angoixa de no donar proveïment de tot el que hauria de, “com el nedador, que veu allà l’horitzó, i va nedant i nedant, i a l’horitzó no s’hi arriba, sempre està aquí”. Potser d’aquesta imatge Cabré en treu un conte i el fica al seu sac.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Carles Geli
Es periodista de la sección de Cultura en Barcelona, especializado en el sector editorial. Coordina el suplemento ‘Quadern’ del diario. Es coautor de los libros ‘Las tres vidas de Destino’, ‘Mirador, la Catalunya impossible’ y ‘El mundo según Manuel Vázquez Montalbán’. Profesor de periodismo, trabajó en ‘Diari de Barcelona’ y ‘El Periódico’.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_