_
_
_
_
_

501, uns texans amb molta història

Levi's celebra la popularitat de la seva peça icònica amb un documental al festival Moritz Feed Dog de Barcelona

Mar Rocabert Maltas

Tracey Panek s'enfunda uns guants de cotó blanc abans de desembolicar un paquet. Retira amb cura la tela que el cobreix i apareixen uns texans vells. No són uns texans qualssevol, són uns Levi’s de l'any 1890, que estan entre les vint peces del segle XIX que l'arxiu de la companyia té a la seva seu de San Francisco. Els més antics que es conserven no surten d'allà i es guarden en un armari “a prova de foc”, afirma la historiadora de Levi’s i responsable del seu arxiu. No ho diu per exagerar, aquesta empresa ja sap què és perdre-ho tot en un incendi. El 1906, la seva fàbrica i tot el que emmagatzemava van quedar destrossats pel terratrèmol i l'incendi que van arrasar San Francisco, en el que va ser una de les catàstrofes més brutals que es recorden als Estats Units.

Tracey Panek, historiadora de Levi's i responsable de l'arxiu, amb uns texans del 1890.
Tracey Panek, historiadora de Levi's i responsable de l'arxiu, amb uns texans del 1890.Albert Garcia

Panek ha visitat Barcelona per presentar el documental The 501 jean: stories of an original, dirigit per Harry Israelson, que explica la història dels emblemàtics Levi’s 501, des dels seus orígens obrers el 1873 fins al seu èxit comercial, convertits en una peça habitual per a persones de qualsevol edat i classe social arreu del món. La pel·lícula es va projectar ahir a Moritz Feed Dog, l'únic festival espanyol de documentals sobre moda, que se celebra a Barcelona fins diumenge. Amb aquest treball, Levi’s vol festejar la influència dels seus texans en la cultura popular i ahir va presentar el quart capítol, que mostra la devoció dels japonesos pel denim.

El documental recorda els seus inicis com una peça popular, creada per a la classe treballadora, que en aquell moment necessitava roba ben resistent. El teixit denim ja existia a finals del segle XIX, però la gran idea de Levi Strauss i Jacob Davis va ser reforçar les costures amb reblons metàl·lics, per aconseguir uns texans molt més forts. Així va néixer el model 501, que en els seus inicis es deia overall i era molt més ample, perquè es vestien damunt dels calçons típics de l'època.

El bikini de Love Melody fet amb Levi's.
El bikini de Love Melody fet amb Levi's.

Si els 501 han arribat a l'actualitat convertits, segons la revista Time, en el millor disseny del segle XX, és en bona part perquè són uns pantalons clàssics que s'han adaptat a les demandes dels consumidors, argumenta Panek. S'han redissenyat moltíssimes vegades per evolucionar amb la societat. De la butxaca única al darrere es va passar a la doble butxaca i es van eliminar els reblons de la costura de l'entrecuix i de les butxaques posteriors. La cinta ajustable posterior i els botons per als tirants també es van eliminar quan es va popularitzar el cinturó i es van incorporar les travetes. I així fins a arribar als models cenyits dels últims anys.

Els Levi’s personalitzats i Steve Jobs

L'arxiu de Levi's a San Francisco atresora moltes curiositats. Una d'elles és un biquini fet amb retalls de Levi's que porta escrita la firma Love Melody. Aquest és el nom amb què es coneix una dissenyadora californiana que va crear el seu estil a partir de Levi's vells. Eren els anys seixanta quan va anar a un casament amb un vestit que s'havia fet ella mateixa a partir de trossos de texans. El seu model, de tipus patchwork, va agradar tant que aviat va començar a rebre encàrrecs. Fins i tot Lauren Bacall i Elvis Presley figuren entre els seus clients. La febre pel denim va seguir creixent i es va convertir en una peça habitual a la meca de la tecnologia, Silicon Valley. Formaven part de l'uniforme diari de Steve Jobs, creador d'Apple. L'arxiu també conserva un parell de Levi's del geni de la informàtica, que mostren com vestia sempre igual però amb la roba  personalitzada. Jobs portava els Levi's amb tirants, i per subjectar-los es feia cosir uns botons a la part interior dels pantalons.

La història de la mítica etiqueta vermella amb el nom de la marca és diferent. De fet, aquest element es va incorporar a la butxaca posterior el 1936 per diferenciar-los de les altres marques que rivalitzaven amb ells al mercat. També és característica l'etiqueta de pell de la part posterior amb el símbol de la firma: dos cavalls que estiren uns texans cap a costats oposats per demostrar la seva resistència. La marca sempre ha presumit de qualitat, i aquesta segueix sent una de les seves principals ensenyes, simbolitzada per la força dels equins.

El llunyà Oest i les seves pel·lícules van ser una bona campanya per a Levi’s en el moment de la seva internacionalització, després de la Segona Guerra Mundial. També els van vestir les estrelles de Hollywood, com un rebel James Dean, que amb el seu halo de transgressor també els va convertir en un enemic en certs ambients. En algunes escoles es van arribar a prohibir perquè es van considerar inadequats, còmplices dels mals vicis. El mite del desig, Marilyn Monroe, se'ls va poder posar a partir del 1934, quan la marca va apostar pel primer model femení, i amb altres estrelles de l'època els van ascendir al podi del glamur.

Tot està documentat a l'arxiu, que es va començar a crear als anys vuitanta. El primer objectiu va ser recuperar els primers texans, i això es va aconseguir gràcies a donacions i compres en cases de subhastes. Els Levi’s han transcendit estrats socials i econòmics, i han vestit gent molt heterogènia, per la qual cosa Panek afirma que és una peça “democràtica”, que destaca per la seva “qualitat”. Començant per miners, obrers i grangers, els han portat soldats, motards, rockers, hippies, surfers, presidents i milions de persones que els han convertit en una peça bàsica de l'armari. Més que jeans, són tota una icona.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Mar Rocabert Maltas
Es periodista de tendencias y cultura en la redacción de Cataluña y se encarga de la edición digital del Quadern. Antes de llegar a EL PAÍS, trabajó en la Agència Catalana de Notícies. Vive en Barcelona y es licenciada en Periodismo por la Universitat Pompeu Fabra.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_