Selecciona Edició
Connecta’t
Cartes de més a prop

Carn de paraules

El que ens separa de la resta d’animals és aquesta riquesa a l’hora d’aprehendre el món

Carn de paraules

Joan-Lluís Lluís, en El navegant (Proa), construeix una paràbola molt actual. La seua literatura és rica en faules i al·legories, i ja en Les cròniques del déu coix assolia nivells extraordinaris d’invenció. La sensació que tinc quan el llegesc és que aconsegueix sempre arribar al pinacle de la dificultat narrativa, i que la seua història és tan agosarada i extravagant que resulta del tot digne d’un equilibrista sortir indemne d’aquella aventura. I en El navegant s’inventa un noi de Perpinyà que ha nascut amb el do de poder parlar totes les llengües del món: tan sols amb escoltar unes poques paraules de, posem per cas, polonès o letó, i després d’un moment de mareig que el transsubstancia, s’impregna del repertori lingüístic d’aquell idioma.

Lluís també s’inventa que hi ha altres individus amb aquell do, i que el jove Assiscle, com es diu el jove perpinyanès, és descobert i enviat a París, per tal que ajude com a lector de llengües en el Collège de France. Tot allò és aparentment un disbarat, perquè el procés cognitiu pel qual Assiscle aprèn aquells idiomes se’ns manté ocult. Es tracta d’un tour de force, d’un apriorisme que hem d’acceptar, per tal de prosseguir la lectura. Aquesta és la força de la seua narrativa: ja en Les cròniques del déu coix construïa una faula sorprenent, amb un déu decadent que s’alimentava del fum dels sacrificis humans i que anava com una ànima en pena relacionant-se amb mortals de diferents èpoques històriques. I ara, en El navegant, aprofita el do d’aquell noi per a reflexionar sobre la riquesa lingüística i cultural de la nostra espècie, i com amb l’extinció de les llengües es perd no sols un bagatge cultural irrepetible, sinó també una mirada única sobre la realitat del món.

Assiscle arriba a París en el moment del setge de la ciutat per les tropes prussianes, i assisteix a la barbàrie de la guerra, una carnisseria que no acaba de comprendre, i que després deriva en les execucions massives de la Comuna, en un nou període de terror. I en mig de totes aquelles misèries humanes, ell i el seu mentor Nestor reflexionen sobre l’origen de les llengües: “Els primers homes no parlaven ni hebreu, ni grec, ni sànscrit, això és evident, parlaven una cosa tan evanescent que devien ser éssers gairebé immaterials, éssers de paraula pura. No eren salvatges, no, eren allò més bell que hagi produït mai la humanitat, perquè eren carn de paraules”. Els primers homes eren poetes, que anaven descobrint el món amb les paraules.

L’espècie humana és carn de paraules, el que ens separa de la resta d’animals és aquesta riquesa a l’hora d’aprehendre el món, aquell univers quasi infinit en el moment d’anomenar una cosa amb llengües distintes. Assiscle es queda enlluernat al davant de tanta bellesa, mentre el món es massacra per motius inassequibles.

I aquesta és la faula tan actual que ens explica Lluís: com en lloc de deixar-nos guiar per la riquesa cultural de la humanitat, ens exterminem com a bèsties, en guerres sense fi.