Selecciona Edició
Connecta’t

Oulipo: la secta catalana

El Taller de Literatura Potencial francès és present a les lletres catalanes a través de novel·les, poemes i iniciatives teatrals

Oulipo: la secta catalana

Enllestir una novel·la sense la vocal a,intercanviar el gènere dels personatges, escriure una narració utilitzant una llista de paraules acordada prèviament o un poema seguint mètodes matemàtics. En definitiva, fixar-se una regla i crear al voltant d’ella. Autoimposar-se una trava i supeditar el text a seguir-la, tot i les adversitats. Jugar amb els mots i els significats per explorar les possibilitats de l’escriptura. Aquest és el manament d’Oulipo (Ouvroir de Littérature Potentielle), en català Taller de Literatura Potencial, sorgit a París el 1960 amb un objectiu: deixar de tenir por a la pàgina en blanc, donar un cop de puny al mite romàntic de la inspiració i les muses com a estadi ineludible per escriure. Tòtems de la literatura universal com Georges Perec, Italo Calvino, Harry Mathews, Jacques Roubaud o Marcel Duchamp formen part d’Oulipo.

En altres països, l’eco d’aquest obrador de literatura ha germinat força, com a Itàlia, on fins i tot es va constituir una mimesi, Oplepo. I a les lletres catalanes? Catalunya sempre ha buscat aliment en les arts franceses i, curiosament, una les dels fonts d’inspiració dels oulipians —un plagiari per anticipació, en diuen ells, amb to humorístic— és Ramon Lull amb la seva ars combinatòria. L’escriptura potencial i el joc lingüístic no són nous, és inherent a la literatura, i Catalunya té una gran tradició en aquest sentit, des de l’esperit lul·lià fins a Joan Brossa (Viatge per la sextina. Quaderns Crema, 1987) passant pel Rector de Vallfogona. Però en català només hi ha un petit grapat de traduccions d’obres d’autors oulipians. A aquestes se suma la iniciativa d’alguns narradors en determinades obres de la seva carrera, on s’han acostat de manera implícita a la trava del taller parisenc com a mètode d’escriptura. No hi ha estudis en profunditat de la incidència d’Oulipo a la literatura catalana.

Tot i aquest context maltret, resseguint les petjades d’Oulipo es descobreix un cercle d’autors i obres construïdes al seu voltant. “Els lectors i amants d’Oulipo ens reconeixem com si fóssim una secta secreta. La influència ha estat una mica individualitzada, no ha existit un grup organitzat com a tal. Hi va haver algun intent per part de Ricard Ripoll, i es va arribar a fer alguna reunió, però no va tirar endavant”, avança l’escriptor i enigmista Màrius Serra citant el director del Grup de Recerca en Escriptures Subversives (GRES), lligat a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

El GRES va organitzar el 2010 unes jornades per retre homenatge a Oulipo amb una exposició d’Eugenio Tisselli i Ester Xargay, i amb xerrades de Serra, Marc Parayre, Anne F. Garréta o Ramon Lladó. Màrius Serra, per la seva banda, és membre d’Oplepo. “Estic una mica en crisi d’aquesta militància. He de resoldre-ho”, confessa l’autor de Verbàlia (2000) i Verbàlia 2.0 (2010), de l’editorial Empúries. “Resulta agosarat parlar de petja directa de l’Oulipo a la literatura catalana de finals del segle XX, però és òbvia una certa incidència”, remarca en aquestes obres. Serra va descobrir Oulipo arran d’una esquela de Perec escrita a EL PAÍS per Pedro Sorela.

Consciència potencial

En el mapa de la literatura catalana més conscientment oulipiana hi figuren Ripoll, Jordi Vintró, Víctor Sunyol, Joan-Lluís Lluís o Carles Hac Mor. La potencialitat és palesa, i l’han difós, Vicenç Altaió, Vicenç Pagès, Miquel de Palol, Josep Pedrals, Sebastià Bonet, Enric Casasses o Daniel Ruiz-Trillo. Ripoll (Sueca, 1959) s’ha acostat a Oulipo a través de Les flors àrtiques (Columna, 2007), Les naixenses latents (LaBreu Edicions, 2012) o Antibiòtic (Hakabooks, 2012). “Oulipo és una manera de marcar-se el camí. El procés funciona a l’inrevés: et poses a escriure i després tens la idea”, respon Ripoll.

Vintró (Barcelona, 1943) ha publicat Ludwig (Columna Edicions,1992) i La bassa de les oques (Alabatre 25, 2010). En aquest darrer cada poema remet a una casella del tauler del joc, i cada una d’aquestes està il·lustrada amb una imatge (feta amb Plastidecor sobre paper higiènic) per donar pistes sobre el significat del poema.

La restricció estructural, semàntica, sintàctica o formal, lluny d’aprimar la creativitat, l’allibera i empeny l’escriptor a viatjar per camins insospitats. Com si el creador fos una rata amb la tasca de construir el laberint del qual després haurà de sortir, va pronosticar l’oulipià Marcel Bénabou.

Oulipo va néixer al restaurant Vrai Gascon, al carrer Bac de París. Al soterrani cinc homes es van reunir al voltant de François Le Lionnais i Raymond Queneau, literats i matemàtics. La trobada tenia la missió de generar composicions narratives basades en estructures matemàtiques. Fer una literatura amb la lletra i no amb els sentiments, al cap i a la fi. Com Le Lionnais i Queneau, formaven l’obrador literats i matemàtics, i també pintors. Al rerefons hi havia el cansament del surrealisme dogmàtic d’André Breton, pel qual Queneau havia abandonat el grup.

Oulipo persegueix introduir constriccions com a punt de partida per aixecar obres literàries. O, més ben dit, introdueix traves, com demana definir-les Hermes Salceda a Oulipo. Atlas de literatura potencial 1. Ideas potentes (Pepitas de Calabaza, 2016), per explorar la potencialitat de l’escriptura. En un principi Oulipo va néixer lligat al Collège de Pataphysique, però després el taller fou una entitat autònoma formada per una quarantena de membres de multitud de nacionalitats. La llengua de treball majoritària és el francès.

Les trobades van deixar de ser secretes aviat i els membres, fins i tot després de morts, continuen formant part d’Oulipo. Aquestes dues particularitats, apreses dels encerts i els errors del surrealisme i del grup matemàtic Bourbaki (centrat en la teoria de conjunts), són inherents a Oulipo. Enllaçant la ironia, el joc i l’humor, només es considera donar-se de baixa d’Oulipo en un cas extrem: suïcidar-se davant un uixer. A més, de les reunions s’aixeca acta i els treballs es van publicant per ser utilitzats per tothom.

Eines per ensenyar la llengua

El fet més clar és aquest: Oulipo va entrar a la península pel nord i a través de professors de llengua francesa, desglossa l’escriptor Pablo Martín Sánchez (Reus, 1977). “El primer congrés oulipià a Espanya es va fer el 1985 a Vitòria, amb Jesús Camarero. Oulipo entra sobretot a la península de la mà de professors de secundària; Hermes Salceda llavors ho era, Marisol Arbués i la meva mare eren les professores de francès de l’Institut Salvador Vilaseca de Reus. Els exercicis d’Oulipo són una eina per ensenyar la llengua”, afirma el novel·lista. El reusenc és l’únic membre espanyol d’Oulipo i acostuma a escriure en castellà. La seva última novel·la, Tuyo es el mañana (Acantilado, 2016), s’arma amb multitud de traves. “He utilitzat una sextina per organitzar els capítols. No he fet parlar capriciosament els personatges. En cada moment sabia qui havia de fer-ho”, remet Martín Sánchez. La novel·la és un collage transcorregut en 24 hores el 18 de març de 1977. Aquesta és la data de naixement de l’autor. Al text prenen protagonisme un quadre i un gos, Solitario VI, entre d’altres personatges.

El 2014 va ser convidat a formar part d’Oulipo amb l’argentí Eduardo Berti. O més aviat cooptat, en el llenguatge olipià. “Molts membres són poetes. Una de les consideracions va ser el nostre vessant prosista i novel·lista. En aquell moment també feia falta obrir-se al món hispà, per enriquir-se. Fan falta més dones també”, opina.

Martín Sánchez havia llegit els seus ara companys des d’adolescent. Va graduar-se en art dramàtic a l’Institut del Teatre de Barcelona i a la biblioteca de l’edifici trobà una traducció mecanoscrita de L’augment de Perec al català. Era una traducció de Sergi Belbel. “Quan vivia a París anava a les reunions obertes i vaig assistir a un curs d’escriptura oulipiana. Aquest va ser el moment clau de tot plegat”, relata. El 2013 va ser el convidat d’honor en una reunió del grup. “Les reunions sempre segueixen un ordre molt estricte. Si ets membre has de portar els treballs o projectes en marxa. Sis o set mesos després d’aquell encontre vaig rebre la invitació formal. Vaig passar el cap de setmana al límit, intentant dir no com Cortázar. Però no he gosat”, descriu l’autor de Fricciones (Eda Libros). Darrerament els membres d’Oulipo han convidat d’honor, entre d’altres, Enrique Vila-Matas en una reunió a casa de Harry Mathews. Però això no significa, ni de bon tros, acabar cooptat.

“Els llatins ja feien servir el lipograma (evitar l’ús d’una lletra determinada). Alcalá de Herrera va escriure al Segle d’Or cinc novel·les lipogramàtiques. En aquest sentit, Oulipo no es pretén com una avantguarda”, remarca Martín Sánchez. Alhora destaca el doble vessant del taller: en una feina d’erudició busquen estructures en la tradició encara per explotar, a més de generar-ne de noves. “Si la distància més curta entre dos punts quan apareix un objecte al mig és la línia corba, considero més interessant la corba. En literatura anar d'A a B és avorridíssim. Oulipo és complicar-se la vida per no donar-li tot mastegat al lector”, pensa.

Fabrice Bentot, professor de batxillerat del Liceu Francès de Barcelona, confirma el vessant didàctic d’Oulipo. “Treballo amb els alumnes aspectes literaris d’Oulipo enfocats a la descripció i les figures narratives. Fa alguns anys Raymond Queneau va venir a classe i vam treballar els seus Cent mille milliards de poèmes com un exemple de laberint”, relata Bentot.

Aplicat al teatre

El dramaturg Sergi Belbel a la dècada de 1980 estudiava Filologia Romànica i Francesa de la UAB. A través d’un professor, Marc Parayre, va descobrir Oulipo. “No vaig saber-ne l’existència fins al 1983 o 1984. Coneixia molt bé Queneau o Italo Calvino, això sí. Parayre ens va fer llegir un parell de reculls. Es va celebrar una trobada a Vitòria i els assistents tenien dret a portar un alumne. En Marc em va escollir per acompanyar-lo”, recorda Belbel. L’exdirector del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) va participar en el projecte de traducció al castellà de La disparition [TEX]de Perec, amb altres estudiants. Inicialment es titulava Y se esfumó. Alguns fragments van aparèixer a la revista Caracola. El 1990 alguns membres del grup inicial, en el qual ja no figura Belbel, van reprendre la traducció sota el nom d’El secuestro (Anagrama, 1997).

Llavors ja s’havia fundat l’Aula de Teatre de la UAB. “Oulipo em va donar eines d’escriptura, els jocs, les estructures, els lipogrames, els algoritmes, em van motivar a trencar amb la pàgina en blanc”, afirma Belbel. “Et deslliura de l’angoixa. L’exercici està enfocat a la forma i et fa despreocupar-te de la resta. Vaig començar a escriure aplicant exercicis oulipians a la realitat teatral”, afegeix l’autor de Minim-mal show (1987) i Òpera (1988).

Sota aquests paràmetres va escriure la primera obra de teatre, Caleidoscopios y faros de hoy. La peça va guanyar el premi Marqués de Bradomín el 1985. “Jugava amb els substantius”, diu. A banda de traduir-la també va dirigir L’augment. L’obra la van representar els estudiants de l’Aula de Teatre entre 1987 i 1988. A causa de l’èxit, l’espectacle va fer el salt al Teatreneu. El dramaturg no s’ha allunyat d’Oulipo. Els palíndroms (mot o frase igual llegit d’esquerra a dreta o a la inversa) i les boles de neu continuen ben presents en el seu vessant de docent. “Ho utilitzo per estimular els meus alumnes a escriure”, clou.

Atenció minoritària

Amb tot, a Catalunya, com exemplifica el traductor, escriptor i docent Ramon Lladó (Manresa, 1958), Oulipo ha esdevingut un fenomen minoritari, el qual ha passat pràcticament desapercebut. “Annie Bats i jo mateix vam estar entre els pioners quan vam proposar traduir, per exemple, Exercicis d’estil de Queneau a finals de la dècada de 1980. Pràcticament cap editor no coneixia el grup, i poca cosa respecte als autors. Però alguns ens van fer confiança, com Jaume Vallcorba. Poc abans havia traduït a quatre mans, amb Pascale Bardoulaud, Les coses de Georges Perec, editada per Edicions 62”.

“Escriure una obra oulipiana és difícil. Traduir-la, més. No només has de respectar la constricció sinó també el sentit de cada frase”, reflexiona Martín Sánchez. En aquest sentit, Lladó recorda la traducció de La vie mode d’emploi, una tasca prolongada durant sis anys. “Ens van ajudar grans especialistes francesos com Eric Beaumatin i Bernard Magné, els quals veien encuriosits i una mica afalagats també com els catalans encaraven aquells reptes”, diu. “Oulipo en certa manera redefineix la dialèctica entre norma artística i llibertat, i entronca amb una tradició francesa difícil de generalitzar a altres cultures”, afegeix Lladó.

Les traduccions eren com un bolet dins del bosc català. “A Catalunya l’herència oulipiana ha continuat essent un fenomen confidencial, malgrat algunes traduccions escadusseres i malgrat la tasca divulgadora feta per persones com Ripoll o Serra. Aquest darrer en una perspectiva diferent, jo en diria lúdica”, relata Lladó.

Un altre motiu d’aquesta arribada fragmentada d’Oulipo és la situació de la llengua. “El català sempre té menys temps per posar-se al dia històricament. Som un lloc petit i amb una llengua sovint menystinguda. Hem hagut de fer el mateix, en comparació amb altres idiomes, però en menys temps. Als anys noranta Quim Monzó depurava la llengua”, emfasitza l’escriptor i antropòleg Adrià Pujol Cruells (Begur, 1974).

El castellà no ha tingut problemes de menysteniment lingüístic, però Lladó exposa una rebuda d’Oulipo similar. “A l’Estat espanyol, la literatura potencial no va arrelar en absolut, va ser ignorada completament des del punt de vista estètic o literari fins a una data molt recent, llevat d’alguns universitaris, ja als anys noranta, com Antonio Altarriba, i el grup oulipià de Saragossa”, sosté el traductor de Perec. Hermes Salceda enumera Roberto Bolaño, César Aira, Enrique Vila-Matas o Guadalupe Nettel. Vila-Matas lloa, juntament amb el pintor Miquel Barceló, Raymond Roussel al documental Le jour de Gloire, de l’artista visual Joan Bofill. Roussel, plagiari per anticipació eminent d’Oulipo, és font inesgotable d’inspiració artística.

En el cas de Pujol Cruells, intueix haver descobert Oulipo a través de Lladó i Quaderns Crema. Ara, l’autor de Picadura de Barcelona (Sidillà, 2014) acaba de publicar al català L’eclipsi (L’Avenç, 2016) de Perec. Si en l’original l’autor va decidir construir un thriller en forma de joc lingüístic prescindint de la lletra e, Pujol Cruells, en canvi, durant sis anys ha treballat en la traducció sense la vocal més habitual a la llengua catalana, la a. “Vaig començar sense res premeditat. Era un joc. Pensava, com sonaria en català? Si arriba a ser un encàrrec m’hauria mort, per sort no tenia data d’entrega. Treballava amb dues pantalles d’ordinador, notes pertot arreu, apunts, consultant diccionaris de llengua francesa del segle XVI… La documentació ha estat bèstia. Una bogeria. I no hi ha un sol barbarisme. Només hi ha argots si el personatge ho necessita. Comercialment el risc de fer traduccions és altíssim”, diu Pujol Cruells. “A la llengua tenim recursos per donar i per vendre. Des de Coromines a Fabra, Llull, Verdaguer i llibres d’occitanismes”, exemplifica.

A L’eclipsi ha substituït això per ço, enlloc de cremar fa servir la forma ustió, escolopendromorf per cent cames, botorn per aire calent, cori-mori en lloc de mal de cor, o endergues en lloc d’andròmines. Si volia referir-se a un nen de cinc anys, ha escrit “un nen de cinc desembres”, o ha optat per punts suspensius: “No toc…” per “No toca”. “Estic exhaust, però un dia em passarà per sobre un altre Perec, segur. No m’agrada parlar d’heroïcitat, sinó de normalitat”, diu Pujol Cruells. El 2004 va guanyar el premi de literatura experimental d’Olot amb Quin déu enamora (Curbet Edicions), on cataloga els tipus possibles de persona i 111 maneres de viure una història. L’obra és un clar homenatge a Queneau.

Reus-París

Amb tot aquest brou de cultiu, el 1991 es van celebrar a Reus les jornades L’escriptura i la combinatòria, propiciades pel KRTU (Cultura, Recerca, Tecnologia, Universals), organisme adscrit a la Conselleria de Cultura. KRTU pren el nom d’un llibre de prosa poètica de J. V. Foix. I el poeta tenia com a emblema “m’exalta el nou i m’enamora el vell”. Sebastià Serrano va aplegar les ponències en un volum. Ell mateix va fer-hi un discurs repetit durant dècades a les seves classes a la Universitat de Barcelona. “Així com l’oralitat potencia la literatura i les religions, l’escriptura ha potenciat la lògica, la matemàtica, els llenguatges artificials i la ciència. La mort de la literatura? De cap manera!”, va dir Serrano. Perejaume va pronunciar Somier i polinèsies, un text recitat mentre els assistents viatjaven amb un autobús fins a la masia de Miró a Mont-roig. I a Reus, Màrius Serra va presentar Jacques Roubaud comparant Oulipo amb un tren travessant de nit la literatura. Roubaud va desglossar en 53 punts el paper d’Oulipo. D’aquella trobada, segons detalla Ripoll, van emergir noms lligats a la potencialitat, a banda dels ja esmentats, com Biel Mesquida, Jaume Vallcorba, Jordi Coca, Mingus B. Formentor, Julià Guillamon, Joaquim Mallafrè, Joaquim Sala-Sanahuja, David Castillo o Xavier Lloveras.

Joan-Lluís Lluís, entre d’altres, ha publicat Xocolata desfeta (La Magrana, 2010). “Aquest llibre no existiria sense Raymond Queneau”, diu ja al pròleg. Són “exercicis d’espill”, remarca. Lluís fa servir la liponímia, el monovocalisme o el haiku per explicar de maneres diferents la mateixa escena: és dijous, un jove va a prendre una xocolata desfeta al carrer de Petritxol. Allà una noia l’espera i, al crit de “Jo també sóc de Cassà de la Selva!”, li clava un ganivet. L’autor escriu: “Xocolata, no, / una noia amb ganivet / i un somriure?”. També ho transforma en himne nacional: "Xocolata, triomfant, / sóc ben ric de devorar-te! / Un dijous de tant en tant / a Petritxol vull tastar-te!".

Martín Sánchez acaba d’enllestir un volum d’Oulipo a l’editorial Pepitas de Calabaza —continuació del d’Hermes Salceda—, on una vintena d’escriptors han fet textos en castellà. Inclou Pujol Cruells i Ricard Ruiz Garzón. No m’ha costat trobar participants. De la meva generació qui més qui menys coneix Oulipo”, refereix.

Oulipo no és una escola ni un moviment literari. Tampoc un grup de lletres, ni un col·lectiu matemàtic. Ni tan sols una avantguarda. Als seus integrants els agrada remarcar totes aquestes no-definicions per situar-se al món. Tots els escriptors s’imposen traves, regles de joc. Però la vida real també n’és plena, de constriccions. Des del sonet fins a escriure un missatge a Twitter. El matís es troba entre fer-ho conscientment o no.

En un picar d’ullet oulipià, l'article s’ha escrit sense el mot ‘que’.