Selecciona Edició
Connecta’t
Llibres

Des de Waterloo

Amb la darrera novel·la de Max Besora el lector no podrà fer més que riure molt davant de tantes estratègies narratives descarades

Basora juga amb la transcripció de la narració oral que fa un capità als seus soldats, durant el setge de 1714.
Basora juga amb la transcripció de la narració oral que fa un capità als seus soldats, durant el setge de 1714.

Carlos Fuentes deia que la història de la novel·la occidental havia oscil·lat sobre dues tradicions que es complementaven, la que anomenava de Waterloo —la que col·loca l’home dins la Història, la que representa la realitat i les seves circumstàncies, la que s’impregna dels conflictes socials—, i la que venia de La Mancha, la novel·la que neix amb Cervantes i critica el món i es posa a prova a ella mateixa criticant els seus recursos des de dins de la creació: “La tradición de Waterloo se ocupa de la vida real, la de La Mancha, de la vida ficticia; el trasfondo de Waterloo es social, el de La Mancha es libresco y le rinde constante homenaje a la tradición literaria; Waterloo es seria, La Mancha es cómica; Waterloo lee el mundo mientras que La Mancha es leída por el mundo y lo sabe”. A l’altra banda de la gran novel·la realista del segle XIX, de Stendhal i Balzac, de Tolstoi i Dostoievski, la tradició de La Mancha va més enllà de la frontera de la versemblança: com el Quijote, implanta una altra realitat a través de la imaginació i el llenguatge, de la burla i la mescla de gèneres, o accentua el joc temporal i la digressió, com el Tristam Shandy, o, a la manera de Jacques el fatalista, converteix l’aventura d’escriure en unes arenes movedisses que suspenen i desarticulen l’argument i fan que els fets flotin en la incertesa...

Aventures i desventures de Joan Orpí, tercera novel·la de Max Besora (Barcelona, 1980), es podria haver inscrit dins la tradició de Waterloo —al capdavall, Joan Orpí (1593-1645) és un personatge real que funda a Veneçuela un petit imperi, la Nova Catalunya—, però el que es troba aquí no és cap relat biogràfic usual, sinó un compendi de totes les eines literàries que han utilitzat Diderot, Sterne i Cervantes per fer entendre als lectors que pensar potser és el mateix que riure i que riure, evidentment, no està renyit amb la melancolia, que la gravetat pot sorgir de la broma, o al revés. Aquí Besora es consolida com el que ha anat assajant amb menys o més perícia als seus anteriors llibres (Vulcano, La tècnica meravellosa), com un còmic de la paraula que parodia les retòriques, que converteix la paròdia en la seva lògica verbal: el professor Walter Colloni, de la Universitat de San Jeremies, a la Nova Catalunya, autor de l’estudi Joan Orpí: història o literatura?, publicat el 2097 per Edicions La Parranda, prologa i edita un text que és la transcripció de la narració oral que fa un capità als seus soldats, durant el setge de Barcelona de 1714, sobre les proeses d’un segle enrere d’Orpí. Es també el punt de partida d’una novel·la a la qual, segons un dels oients, li “falta racionalitat, veritat psicològica, consciència, versemblança…! (...) I hi sobren els acudits verds i hi falten algunes convencions morals pròpies de la classe mitjana burgesa que es dedica a llegir aquest tipus d’històries. En una paraula: el seu relat no és prou mimètic (i, per tant, no prou comercial!)”.

Aventures i desventures de Joan Orpí

Des de Waterloo

Max Besora

Males Herbes

474 pàg. 19 euros

Com si la forma no només prevalgués sobre el contingut, sinó que pogués sobreviure sense ell, a Les aventures i desventures de Joan Orpí es narren les peripècies del seu protagonista, és cert —la infància a Piera, els estudis a Barcelona, l’anada a Sevilla a la recerca de feina, l’embarcament cap a Amèrica i els seus avatars enmig de la selva—, però la gosadia de Besora, gens gratuïta perquè l’autor és l’amo de l’escriptura, atorga el protagonisme al text mateix —a la consciència que té la pròpia novel·la de ser una novel·la—, i a la profanació del llenguatge: escrita en una llengua híbrida, en un català macarrònic o soldadesc, Besora edifica un mapa possible i irònic de les llengües de l’època i el lector experimenta el goig de situar-se enmig d’una imparable mutació carnavalesca de la paraula. També veu com Les aventures i desventures de Joan Orpí l’incorpora al text i l’interpel·la per crear-li la il·lusió que hi intervé, quan, en el fons, el segresta amb molta més força que a qualsevol ficció convencional. Aleshores només queda acceptar les seves lleis particulars, l’escatològica plenitud d’alguns passatges, meravellar-se amb les aparicions i desaparicions i reaparicions i entrecreuaments dels personatges en els moments més inesperats, riure molt davant de tantes estratègies narratives descarades, i la celebració de tenir a les mans una novel·la que no es llegeix perquè, de fet, es devora.