Selecciona Edició
Connecta’t
Arquitectura

Només postals

L’exposició de targetes permet veure una nova reforma camuflada de la Tàpies, on la biblioteca de la vella Montaner i Simon guanya prestància

La col·lecció de Vilanova traspua pels quatre costats la voluntat de fer coses més enllà del que és estrictament necessari.
La col·lecció de Vilanova traspua pels quatre costats la voluntat de fer coses més enllà del que és estrictament necessari.

Una immersió. Entrar aquests dies a la Fundació Tàpies suposa submergir-se en un espai modificat per la presència d’una formidable col·lecció de postals. L’exposició Diumenge reuneix unes 27.000 postals que revesteixen les parets de les dues sales de la Fundació, del terra al sostre, formant una retícula inequívocament feta a mà. Estan endreçades sense cap afectació, col·locades com faria un enrajolador. Res a veure amb el gest arrauxat que identifiquem sovint amb els genis d’aquest país petit que és Catalunya. La col·lecció d’Oriol Vilanova, que es mostra en el seu moment present, i l’acumulació que suposa, traspua pels quatre costats la voluntat de fer coses més enllà del que és estrictament necessari, i suggereix alguna cosa lligada a les activitats que acabem considerant artístiques. És monumental la col·lecció, igual que ho és enganxar les postals una a una a la paret.

Les postals són un retrat del món, de la terra, però també d’allò que els homes han construït i, a la vista de les postals i sabent que estan triades entre moltes altres, podem pensar, sense equivocar-nos, que allà tan sols hi ha una part del món material. Escultures, rellotges de sobretaula, pintors de cavallet, safates, vasos i gerros, postes de sol al mar, telèfons, joies, estoigs, animals exòtics, personatges de cera i escenes, desfilades i parades militars, soldats, portes d’esglésies, cotxes antics, mercats i fires al carrer, ciutats, edificis de totes classes, espases i sabres, instruments musicals, escenes de cinema, escultures d’avantguarda, ciutats des de l’aire, castells i fortificacions, carreteres de muntanya, parelles de ball, paisatges i edificis doblats, fòssils, verges, púlpits, taronges i tarongers, el Palau de Justícia de Brussel·les, museus, pinacoteques, vitrines, ciutats suïsses, lluitadors, cors, escales, cignes i llacs, escultures amb peanyes, columnes commemoratives, eines, vaixells, ruïnes romanes, ruïnes gregues, armadures, teatres, dòlmens i menhirs, coloms, ciutats i monuments de nit, art públic, gats, motos, ciutats en miniatura, restaurants, mobles, cactus, el Centre Georges Pompidou de París, interiors varis, antenes, pistes de tennis, canons, neu, esquís i pistes, hotels, tombes, figures, déus, animals, persones, caps, ponts petits de muntanya, rellotges vegetals, platges i banyistes, Valle de los Caídos, tir de corda, personatges d’Àfrica, la Xina, el Japó, Mongòlia, el Tirol, arcs triomfals i portes, Venècia, petits electrodomèstics, ocells, papallones, insectes, pescadors, oficis i habilitats, fanals públics, starlets i ballarines, torres de vigilància, dipòsits d’aigua, llançacoets, balnearis. Si hi van, imaginin que van pronunciant els noms de les coses que veuen a les postals i les escriuen, com si fossin imitadors de Georges Perec. Diguin-los, verbalitzin-los i veuran la monumental empresa que suposa aquesta col·lecció de paper.

Diumenge

Oriol Vilanova

Fundació Tàpies

Barcelona

Fins al 28 de maig

Però al darrere de la col·lecció i la seva exposició oberta al públic hi ha una reforma camuflada de l’edifici, la tercera. L’excusa de procurar l’adequada observació de les postals ha fet introduir alguns canvis a l’edifici amb una finesa remarcable, que ara exhibeix un gran i únic espai de dues altures que deixa veure el gran balcó central. El balcó sembla ara posat al servei de les postals per tal de permetre observar les bandes de colors que formen les imatges, i ens fa adonar que estan endreçades com si la paret fos única, de la planta inferior al sostre de la superior. Aquesta idea contínua, posada ara de relleu, està subratllada per la col·locació de quatre columnes falses (fetes amb tub de PVC) a la segona planta, que són la prolongació de les seves homònimes de la planta inferior. Per fer-ho encara més explícit, s’han suprimit dues parets expositives de la planta segona que ajuden a veure totes les postals sense obstacles. L’arquitectura de l’antiga editorial i les postals semblen haver-se alineat feliçment. I l’antiga biblioteca de la Montaner i Simon sembla ara el que és i, en certa mesura, és menys estranya i lligada a aquesta col·lecció impresa.

Hi ha moltes maneres de treure el cap al món i moltes de formar-se una opinió i de cultivar la sensibilitat i el sentit de la bellesa. Hi ha els museus, l’acadèmia i tantes altres institucions, però treure el cap per les postals que comprem els diumenges al mercat —que equival a dir al carrer— és una forma d’educar-se com qualsevol altra. Tot plegat fa venir al cap un comentari de Bernard Shaw: “De petit vaig haver d’interrompre la meva educació al carrer per anar a l’escola”.