Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

18 mesos

El ‘Full de ruta’ no ha funcionat: el camí a la independència que anunciava no s’ha produït. Malgrat això, sembla que alguns encara hi tenen fe

Manifestació per la independència a Barcelona l'11 de setembre del 2016.
Manifestació per la independència a Barcelona l'11 de setembre del 2016.

Segons el Full de ruta unitari del procés sobiranista català, el procés de transició nacional iniciat el 27 de setembre del 2015 havia de culminar en un període màxim de 18 mesos. És a dir, dilluns passat 27 de març. Conformement al Full de ruta, som independents.

Però res d’això ha succeït. A canvi, altres fenòmens estranys han ocorregut en aquests 18 mesos. Per exemple, en una lectura singular dels resultats del 27-S, alguns independentistes van considerar que havien guanyat atès que calia reinterpretar els vots de Catalunya Sí que es Pot a la llum del caràcter plebiscitari que Artur Mas va donar a les eleccions. Aquesta reinterpretació no feia sinó confirmar que el famós dret a decidir era en realitat una forma amable de presentar l’obligació de decidir.

En aquests 18 mesos també s’ha extremat una asimetria entre els independentistes: són escèptics sobre els progressos que puguin fer les elits polítiques madrilenyes en matèria territorial però creients fins a la medul·la sobre el compromís ineludible de les elits polítiques independentistes. Hi ha evidència que aquesta asimetria en les creences està injustificada. Tal vegada una explicació d’aquesta asimetria descansa en l’optimista idea general que és una veritat sacrosanta que els nostres, a diferència dels altres, no ens enganyen mai.

En aquests 18 mesos han passat coses molt interessants per als filòsofs del dret. En el Full de ruta i en altres documents del procés es van anunciar les lleis de desconnexió d’Espanya i la denominada llei de transitorietat jurídica. La idea, segons entenc, és revestir de legitimitat jurídica el procés de secessió, en el sentit que tot el que s’està fent és legal. Ja va dir Francesc Homs que descartava crear res que no fos legal. I si ho descarta Homs...

El problema és que no hi ha manera de revestir de legalitat el procés català de secessió. I això no té res a veure amb la totxesa dels polítics o tribunals espanyols. Es tracta d’un problema lògic. Sota pena de perdre algun lector després d’aquesta lúgubre afirmació, intentaré explicar l’intricat problema de la manera més clara possible.

Les lleis de desconnexió d’Espanya no tenen validesa legal perquè per definició no poden tenir-la: són actes constitutius de la creació d’un nou estat, és a dir, són actes constitutius de la creació d’un nou ordre jurídic, i és això últim l’única cosa que pot donar validesa legal a una llei. Les lleis de desconnexió d’Espanya són, doncs, les fonts últimes de legalitat del nou ordre jurídic català, però és precisament aquesta mateixa naturalesa de font última de legalitat la que impedeix, per raons lògiques, que elles mateixes siguin legals.

L’única manera de fer legal la secessió catalana sense caure en aquesta impossibilitat lògica seria que la Constitució espanyola permetés la secessió. Però no hi ha cap interpretació de la Constitució que doni motiu a això.

Algú podria dir que atès que les fonts de legalitat d’un estat són una cosa que neix juntament amb l’estat, la secessió no és il·legal, sinó més aviat una cosa així com alegal (ni legal ni il·legal). D’aquesta manera i en relació amb l’ordre jurídic espanyol, les lleis de desconnexió serien il·legals; però en relació amb el nou ordre jurídic català, les lleis de desconnexió serien alegals (ni legals ni il·legals). Aquesta idea, encara sent interessant i digna de ser explorada, no canvia, en qualsevol cas, el punt rellevant: quan els independentistes diuen que el Full de ruta garanteix que tot serà legal, estan afirmant una cosa simplement falsa.

En resum, el Full de ruta no ha funcionat: el camí a la independència que anunciava no s’ha produït. Malgrat això, alguns encara sembla que tinguin una cosa semblant a la fe en el Full de ruta.

Això últim em recorda una anècdota que expliquen de Niels Bohr. Una vegada el gran físic danès va convidar uns amics a casa seva i aquests es van sorprendre que Bohr hagués penjat una ferradura a la porta, així que li van preguntar si realment creia que les ferradures portaven sort a qui les exhibia. Bohr va respondre: “No, però em van dir que funcionen encara que no hi creguis”. Em temo que a hores d’ara alguns independentistes pengen a la porta de casa seva el Full de ruta amb la mateixa desesperança amb la qual Bohr penjava la ferradura.

Pau Luque pertany a l’Institut d’Investigacions Filosòfiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.