Selecciona Edició
Connecta’t

Tete Montoliu obre casa seva

La seu de l'ONCE a Barcelona inaugura 'El racó d'en Tete', una exposició permanent amb objectes i records del pianista de jazz

Un racó de l'exposició.
Un racó de l'exposició.

Aquest dimarts Tete Montoliu hauria fet 84 anys. A l'agost en farà 20 que va morir i fa una setmana va fer 20 anys, també, del seu darrer concert, al Palau de la Música Catalana. En tan significativa data, l'ONCE li ha dedicat a la seva seu de Barcelona El racó d'en Tete, un espai on s'exposen més d'un centenar de discos, el piano de casa seva, l'esmòquing que va lluir en el seu darrer concert, ulleres, escrits, cartes, el carnet d'afiliat a l'ONCE, plaques... del compositor de jazz, cec de naixement. "Ho he fet per no disgregar les quatre coses que hi havia per casa", diu emocionada i orgullosa la seva vídua, Montserrat García-Albea. "Però també perquè serveixi de record a les noves generacions, que ni saben qui va ser...". La que va ser la seva segona dona, juntament amb la filla del pianista, Núria, i el nét Jordi han aportat tot el material, que romandrà exposat al públic permanentment un dia al mes.

L'acte, al qual han assistit, a més del conseller de Cultura, Santi Vila, nombrosos companys i admiradors de Montoliu com Joan Manuel Serrat, Núria Feliu, el concertista Luis Cobos o la cantaora Mayte Martín, s'ha tancat a l'auditori de l'ONCE amb un concert dels companys de Montoliu Ignasi Terraza (al piano), Horacio Fumero (al contrabaix) i Aldo Caviglia (a la bateria). La cantant Sílvia Pérez Cruz, que hi ha posat la veu, va concloure un recital emotiu i tendre amb la mítica Paraules d'amor. Jordi, nét de Montoliu, destacant el sentit de l'humor del músic, ha assegurat que si el seu avi hagués estat encara viu li hauria encantat: "Hauria dit que l'exposició és molt maca i que hauria de tornar per veure-la bé".

Un acrònim dedicat per Joan Ollé. ampliar foto
Un acrònim dedicat per Joan Ollé.

La primera vegada la Montse va veure el tete Montoliu va ser quan ella tenia 16 anys i el va escoltar tocar amb Dexter Gordon al Whisky Jazz, un bar dedicat al gènere, a Madrid. Però quan en va quedar enamorada va ser el 1973, quan va haver de portar-lo a sopar abans d'un concert de Montoliu al bar d'un amic. "Estava tot ple i encara no havia sopat i el vaig haver de portar jo", recorda, prenent una canya, poc abans de la presentació. I recorda també aquelles primeres cites quan ella, hostessa d'avió, passava per Barcelona: "Anàvem al Zeleste, a la Cova, a Terrassa a escoltar jazz... Després arribava a l'hotel a les sis de la matinada, amb tota la tripulació preparada per sortir cap a l'aeroport! Són coses que es fan quan es tenen vint-i-tres anys..."

Entre els objectes exposats, la vídua s'atura davant d'una carta que li va escriure Serrat. "Eren com germans", diu, "i Tete recordava sempre la gira que van fer junts quan va passar tot allò d'Eurovisió". El mateix cantautor del Poble Sec la recorda, poc després, durant la inauguració de l'espai: "La imatge que més recordo d'ell", ens comenta, sense haver-s'ho de pensar gaire, "és al primer concert d'aquella gira, a Oviedo, el 1969. El públic estava dividit: la meitat ens deia 'cabrons!' i l'altra meitat, 'fills de puta!' Ell es girava cap a mi i, sense deixar de tocar el piano, em deia: 'Joan, Joan! No te'n vagis, no em deixis sol, eh?'"

L'altre record que destaca Serrat, en la mateixa gira, plasma l'afició al futbol (al Barça) del jazzista: "En ple concert va cantar un gol del Barça a Bilbao!", explica Serrat, divertit. "El tio estava tocant i portava un pinganillo a l'oïda escoltant els partits de Lliga". La seva vídua també dona fe d'aquestes aficions del Tete, quan s'atura davant de la insígnia d'or i brillants que li va concedir el Barça: "Vam estar a la tribuna del Bernabéu, el 1997, poc abans de morir, i va guanyar el Barça. La gent del voltant estava indignada i ell, fent veure bé la seva insígnia, que es veiés que era culer... No t'explico com ens miraven tots! I al final del partit vam entrar en un bar per trucar un taxi i... hi eren tots els ultres aquests del Madrid! No ens van tocar, però sí ens van dir de tot". El sentiment barcelonista li venia de família: el seu avi, Alfred Massana, va ser jugador blaugrana.

El racó d'en Tete recull més de cent portades de discos. "Ell no els guardava", diu la seva vídua. "No escoltava la seva música un cop interpretada. Les seves gravacions eren pràcticament discos en directe: no acceptava repeticions, tocava sempre el que li sortia del cor en cada moment. Per això molts discos no els tenia i ens va costar horrors recopilar-los, contactant amb discogràfiques japoneses, americanes..." De fet, a casa, el piano no el tocava gairebé mai: "Era el moble més gran de la casa, simplement", diu la seva dona, davant de l'instrument, ubicat al costat de l'esmòquing del darrer concert.

Una vegada Josep Cuní li va preguntar si, donada la seva ceguera, no li feia por tocar la tecla equivocada. Ho recorda la Montse García-Albea: "'Sempre busco la tecla equivocada', va respondre, definint a la perfecció la seva curiositat musical. Quan queia en la tecla que no era, se li obria un univers musical totalment nou, per explorar. Per això sempre deia que els dits es movien més ràpid que el cap". Ell ho deia convençut, recorda la Montse: "Jo no sóc bon autor. Estic component i improvisant tot el dia".

112 caràtules de discos i una insígnia d'or i brillants

Al Hall de l’Auditori de l’edifici de l’ONCE Catalunya, una partitura escrita a terra acompanya els cartells dels concerts, cartes personals, caricatures i les 112 caràtules dels discos de Tete Montoliu. La melodia segueix l’itinerari de la mostra des de l’entrada de la sala de l’exposició fins al piano de l’artista, una cançó que fa un recorregut simbòlic a la seva vida: “T’estimo tant”.

Entre els més de 200 articles també s’han pogut veure objectes personals com ara medalles, premis, una correspondència amb Joan Manuel Serrat, l’esmòquing amb què va oferir el darrer concert, la Creu de Sant Jordi o la medalla al Mèrit de l’Ajuntament de Barcelona, entre d’altres. I l’honor que més valorava, la insígnia d’or i brillants del Barça. L’equip era una de les seves tres grans passions, juntament amb del jazz i llegir centenars de llibres en braile, segons ha explicat el director general adjunt dels Serveis Socials de l’ONCE, Andrés Ramos.