Una intolerància antiga
Els responsables de la universitat reaccionen a les agressions sofertes per Societat Civil Catalana amb equidistància, és a dir, donant suport als violents
Fa quinze anys, o més, en tot cas al voltant del canvi de segle, a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, quan encara estava situada a la zona alta de la Diagonal, es va desenvolupar un cicle de conferències sobre el nacionalisme organitzat per l’associació Convivència Cívica. De dilluns a dijous, a última hora de la tarda, dos conferenciants abordaven el tema des de diversos angles. Després, estava previst un col·loqui.
La tarda del dilluns, primer dia del cicle, ens va correspondre parlar a Andrés de Blas, catedràtic de Ciència Política de la UNED, i a mi. L’acte va transcórrer sense incidències tret que a l’entrada de la facultat penjaven de les parets uns inquietants cartells que anunciaven el boicot a les conferències del dijous, l’últim dia, en què havien de parlar Jon Juaristi i Alejo Vidal-Quadras.
Els cartells del boicot van romandre intactes fins al dijous mateix, cap autoritat acadèmica va donar l’ordre de retirar-los, la qual cosa hagués estat pertinent, ja que incitaven a vulnerar dos drets fonamentals tan importants com són el dret de reunió i la llibertat d’expressió. Però les autoritats universitàries, ja en aquells temps, o bé estaven a favor dels boicotejadors, o bé els tenien por.
Però reprenguem el fil de la història. El dijous, el dia anunciat, sense recordar-me dels cartells, em vaig disposar a assistir a la clausura. Quan vaig entrar, la sala estava totalment a les fosques i plena d’estudiants, tots dempeus, xisclant i insultant, el soroll era ensordidor. Els qui van planificar el boicot havien tallat l’electricitat. Donada la situació, i per evitar mals majors, a Vidal-Quadras se li va telefonar perquè no hi assistís. Allà vaig trobar molts amics, impressionats pel clima de violència. El valent Jon Juaristi va intentar començar a les fosques i sense micròfon. Era impossible, no es veia res, no se sentia res.
Em vaig apropar a les primeres files d’estudiants per intentar fer-los entrar en raó, explicar-los que primer deixessin parlar els conferenciants, ells podrien intervenir en el debat. Va ser inútil. I no només inútil: vaig rebre diverses escopinades, una, fastigosa, en ple rostre i em van tirar pel cap una galleda plena de pintura groga que em va deixar el pèl com un punki i la jupa a punt per tirar a les escombraries.
Però el pitjor no va ser tot això, al cap i a la fi inconvenients de l’ofici, sinó la inhibició de les autoritats acadèmiques. Malgrat estar anunciat des de feia dies, allí no va aparèixer ni un degà, ni un vicedegà, ni un professor, ni tan sols un bidell. Ningú! A les set de la tarda ningú estava disposat a donar un cop de mà als qui pretenien que es pronunciés alguna cosa tan acadèmica com és una conferència.
Per fi, després d’una hora d’ovació, els boicotejadors es van retirar. Llavors va arribar una senyora que es va presentar com a vicerectora de la universitat. Va ser molt amable i comprensiva amb nosaltres, va preguntar pels detalls del que havia succeït i va dir lamentar-ho molt. Li vam preguntar quines mesures prendrien i va respondre que hi pensarien.
L’endemà, poc després de les vuit del matí, em va cridar Josep Cuní perquè donés la meva versió en directe per COMRàdio. Des d’un altre telèfon, també en antena, feia declaracions la vicerectora del dia anterior. La vaig escoltar i la meva sorpresa va ser gran quan va dir que va arribar allà i es va trobar que dos grups s’estaven barallant. A la sorpresa va seguir la indignació: l’única realitat era que un grup violent va impedir per la força que se celebressin unes conferències autoritzades. Com podia equiparar en culpabilitat a agredits i agressors? Li vaig dir a Cuní irònicament que comprovés si aquella senyora era vicerectora, ja que per les seves paraules no ho semblava.
La història es repeteix. A la Universitat Autònoma de Barcelona, una denominada Plataforma Antifeixista, que hauria de suprimir el prefix, ha practicat impunement des de fa mesos actes violents contra estudiants de Societat Civil Catalana, una associació contrària a la independència, a la qual pertanyo. La vicerectora de Comunicació de la UAB, la professora Virginia Luzón, admet, segons La Vanguardia, que hi ha un conflicte entre dos grups i ha obert un procés de mediació amb la finalitat de propiciar el diàleg. Com fa quinze anys: l’equidistància, és a dir, el suport als violents. La intolerància i la covardia no són d’avui, venen d’antic.
Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.
