Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Rajoy a la Catalunya irreal

El president del Govern espanyol s'envolta, de nou, de l'elit econòmica per anunciar una pluja d'inversions en infraestructures

Mariano Rajoy, aquest matí a Barcelona.
Mariano Rajoy, aquest matí a Barcelona.

L'auditori del Palau de Congressos de Catalunya ha rebut aquest dimarts dempeus i amb ovació el president Mariano Rajoy. La pluja de diners públics –4.200 milions en infraestructures fins al 2020– ha atret uns 300 empresaris, executius i polítics acostumats a moure's en formació d'abraçada, de piscolabis en piscolabis. Florentino Pérez era fotografiat com si fos una estrella del rock i saludat amb amor per possibles contractats i també per polítics –de Xavier Trias a la plana major del PP. L'ocasió s'ho mereixia, procés d'independència a banda: Rajoy ha portat la benaurança de la pasta amb un discurs triomfalista segons el qual “Espanya ja ha sortit de la crisi més gran de la seva història”.

L'índex de desocupació a Catalunya és del 15%, el deute públic de l'Estat gairebé supera el PIB i la despesa per llar continua sent més baixa que al 2007. Rajoy coneix aquestes dades i sap que no tot és de color de rosa. Però la seva aproximació als catalans normals sembla descartada. Potser seria massa demanar que el president espanyol fes la compra del dissabte al mercat de Granollers, o que agafés el Rodalies a Vilanova i la Geltrú, però almenys un matí sí que podria fer footing per la Diagonal, o voltar pel Passeig de Gràcia. A Catalunya, el seu contacte amb la societat ha estat constantment envoltar-se d'elits econòmiques en recintes asèptics allunyats de la ciutadania. Antoni Brufau, president de Repsol; Javier Godó, president del Grup Godó; Salvador Alemany, president d'Abertis; Gonzalo Rodés, Josep Lluís Bonet... A tots aquests homes, presents a la sala, Rajoy ha demanat “ajuda per guanyar la batalla de la moderació i el seny”. I sí, poden ajudar, són influents, són catalans i són reals –de carns i ossos– però, com ha dit als mitjans el president de la Cambra de Barcelona, Miquel Valls, res de tot això servirà si la població no veu com es materialitza la inversió.

La presència per a alguns era institucionalment obligada, per a d'altres era una festa. Jordi Cornet, dirigent del PP i president del Consorci de la Zona Franca –entitat generadora de fortunes entorn del Port de Barcelona; Enrique Lacalle, el seu predecessor i present a l'esdeveniment, en pot donar constància– somreia com si no hi hagués demà. Xavier Garcia Albiol s'ho prenia com la coronació del seu reforçat lideratge al PP català. Gay de Montellà, president de Foment –la patronal de l'ordre–, jugava a casa i semblava més còmode que el seu rival independentista del Vallès Antoni Abad (CECOT) o que el president de Pimec, Josep González, que és una mena de referent de la puta i la ramoneta de la nova era del nacionalisme català conservador –la seva posició pel que fa al procés podria resumir-se així: «la independència, d'entrada sí, però, sisplau, que algú a l'altra banda ens ofereixi alguna cosa per evitar aventures»–.

Entre els convidats forçats, el primer tinent d'alcalde de Barcelona, Gerardo Pisarello, era qui semblava més desubicat. Ha invertit més temps atenent els mitjans que exercint diplomàcia a la sala reservada per als convidats a l'acte. Amb la regidora Janet Sanz al seu costat, Pisarello ha explicat als periodistes que la conferència de Rajoy ha tingut “una escenificació un punt excessiva”, perquè s'han anunciat inversions que se sabia que s'havien de fer sí o sí. L'exalcalde Trias demostrava més facilitat de relacions públiques en aquest àmbit. La seva actitud, més oberta, és l'oposat a Ada Colau. Hi ha una escena clarivident d'aquest contrast al documental Alcadessa en el qual, Colau, sent candidata, evita confraternitzar amb els seus rivals electorals perquè ella, insisteix, no pertany a aquest món. Vulgui o no, ara sí que hi pertany.

La premsa no estava formalment autoritzada a accedir a la sala de descans de les jornades però colar-se era fàcil: només calia treure's l'adhesiu que t'identificava com a membre del club dels més odiats. Dins, els assistents se servien cafè americà –aigua de color marró– en gots de paper, sucs envasats o aigua. Allunyats del nucli dur de la tribu hi havia una nodrida representació de Societat Civil Catalana (SCC) convidada per l'organització de les jornades, la Delegació del Govern. En una tauleta, sola, passava l'estona Mari Carmen Penacho, la documentalista jubilada de SCC que va ser l'estrella del Jo Pregunto, el programa de TV3 que el gener passat va sotmetre el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, a un tercer grau per part de rivals polítics camuflats. Penacho viu del record d'aquell moment i entre llargues explicacions sobre aquella experiència aconsegueixo que m'aclareixi que hi fan allà: han vingut a demanar al president del Govern que no oblidi els catalans que se senten espanyols i que se senten orfes. Els catalans a seques necessitaran alguna cosa més que infraestructures per aplaudir Rajoy.

MÉS INFORMACIÓ