Selecciona Edició
Connecta’t

La cistella que va valdre un bitllet a Barcelona’92

Fa 25 anys del partit perfecte de Christian Laettner, dotzè integrant de l'històric Dream Team de les Olimpíades

Christian Laettner celebra la victòria amb els seus companys.
Christian Laettner celebra la victòria amb els seus companys.

El món del bàsquet recorda amb tendresa els Jocs Olímpics de l’any 1992. Barcelona va gaudir del joc d’un equip on brillaven estrelles com Michael Jordan, Magic Johnson o Larry Bird. Un espectacle en majúscules. L’anomenat Dream Team el formaven 11 jugadors de la NBA  —la millor lliga del món— i una jove promesa dels campionats universitaris. Aquest últim va passar de puntetes per la capital catalana i es va veure relegat a un paper testimonial davant de les imponents figures que lideraven l’equip dels Estats Units. Parlem de Christian Laettner.

Aquest dimarts fa 25 anys que aquest ala-pivot es guanyava el bitllet a Barcelona i entrava als anals de la història protagonitzant un dels millors partits que es recorden al bàsquet universitari nord-americà. El 28 de març del 1992 les universitats de Kentucky i Duke, on Laettner era tota una institució, s'enfrontaven en la final regional de la costa est, celebrada a Filadèlfia.

La pressió queia com una llosa al damunt dels blue devils de l'elitista Universitat de Duke (Carolina del Nord). Eren els vigents campions i la seva condició d’institució privada amb gran prestigi acadèmic generava una gran animadversió vers l’equip. Laettner era el focus principal de les crítiques. Era blanc, tenia imatge de portada de revista juvenil i el seu esperit competitiu fregava l’agressivitat. Després d’una temporada perfecta on havien aconseguit coronar-se com a campions, seguidors i detractors esperaven amb candeletes veure si eren capaços de revalidar un títol que se’ls presentava complicat.

El camí fins a la final regional va ser pràcticament un passeig per a tots dos equips. La gran cita tenia tots els al·licients per ser un enfrontament a cara o creu entre dues de les millors plantilles del campionat i dos dels jugadors que ja trucaven a la porta de la NBA. El duel entre Christian Laettner i Jamal Washburn, la gran esperança del modest Kentucky, estava servit.

L’Spectrum Arena de Filadèlfia era ple a vessar. Prop de 20.000 persones presenciaven l’inici del partit i el primer quart feia perillar la victòria blava, dels blue devils. Els de Kentucky no estaven disposats a entregar en safata de plata l’accés a la final a quatre i aconseguien posar-se al capdavant durant els primers 10 minuts, però la reacció de Duke no va trigar a arribar. Els de Carolina del Nord esborraven el rival de la pista en el segon i tercer quart, superant-lo en agressivitat i determinació.

Els incondicionals seguidors dels blue devils pensaven que ho tenien tot encarrilat. Poc s’imaginaven que la remuntada èpica de Kentucky, al més pur estil del Barça de Luis Enrique contra el PSG, acabaria posant-los contra les cordes amb un imparable Mashburn al capdavant. El Laettner més arrogant, amb els nervis a flor de pell, va intentar trepitjar un jugador rival estès al parquet. Però l'acció només va ser sancionada amb una falta tècnica pels àrbitres.

La balança s’equilibrava en els últims minuts del temps reglamentari i la pròrroga semblava el desenllaç més just per a un partit que s’havia convertit en una anada i tornada contínua. El festival d’anotació i duresa física continuaria en el temps afegit. Laettner es conxorxava amb la cistella i agafava la batuta dels blue devils. El seu percentatge d'encert en el tir era perfecte, ho havia encistellat tot fins llavors. L’eliminació de Mashburn per acumulació de faltes posava en estat crític l’equip de Kentucky, que havia aguantat estoicament l’envit dels totpoderós vigent campió. Tots dos equips superaven els 100 punts.

A set segons del final, Sean Wood rebia la pilota i anotava un ganxo des de la línia de tir lliure, deixant Kentucky un punt per sobre en el marcador a només dos segons abans del final. L’enfrontament semblava resolt: l’equip modest s'imposava al gran favorit.

Però la història té reservada una cloenda encara més èpica. Grant Hill treu la pilota des de la línia de fons i l'envia en una passada més pròpia de rugbi o futbol americà que no pas de bàsquet. Laettner la rep, finta dos rivals i deixa anar un tir en suspensió a només dues dècimes del so de la botzina que decreta el final del partit. El silenci s’apodera dels espectadors i ningú gosa apartar la mirada. La pilota entra a la cistella de forma suau. La resta és història.