Selecciona Edició
Connecta’t

Per fi és dilluns, la nit més boja de Barcelona

Els Nasty Mondays fa 12 anys que estrenen la setmana a la Sala Apolo de Barcelona. Mentre la resta del planeta dorm o escolta reggaeton, al Paral·lel tots ballen rock 'n' roll

Per fi és dilluns, la nit més boja de Barcelona

"Load up on guns and bring your friends; it's fun to lose and to pretend". Les paraules són de Nirvana, però les veus perfectes d'un cor infantil són del grup Scala, una versió poc habitual de Smells like teen spirit per commemorar que aquesta mateixa nit, Kurt Cobain hauria fet els cinquanta. La sala Apolo està del tot a les fosques. Se sent un piano de fons. S'il·luminen centenars de mòbils. Soren Manzoni i Mad Max, els Nasty Mondays, estan impassibles a l'escenari, davant de la seva ja icònica taula de mescles feta amb el frontal d'un Studebaker. De sobte, rebenta el riff de guitarra de Cobain, Max fa explotar un canó de confeti i mil persones s'uneixen en el mateix clam. En Kurt fa temps que és mort, però al Paral·lel de Barcelona comença la festa. Una nit més. Un dilluns més. Des de ja fa 12 anys.

"Al principi érem tres. L'amic que va morir després va ser el que va tenir la idea. Jo era promotor de la Razzmatazz, coneixíem les noies, ens van donar els dilluns a la sala Fonfone… Vam fer una festa per als nostres amics i les sueques que coneixíem". Tres hores abans de l'explosió vam quedar amb Mad Max, un argentí de 40 anys amb una inequívoca actitud rockera, i Soren Manzoni, cervell suec i cor barceloní, 46 anys i una impuntualitat gairebé tan llegendària com el seu afany col·leccionista, un Diògenes vintage que converteix un parell de naus contigües del Poblenou en una Fàbrica de Xocolata per a adults. El Nasty Garage és oficina, centre d'operacions, prolongació d'un negoci pròsper, però sobretot, una gegantina habitació de jocs entre pinballs d'edició limitada, taules de skate, motos de col·lecció i tot el que pot somiar un paio de quaranta anys amb eterna síndrome de Peter Pan que fa més d'una dècada somiava a ser una estrella de rock'n'roll: "En Max i jo som com una banda", explica en Soren, convençut. "Uns inicis precaris, després l'èxit, i ara estaríem traient el tercer disc. Els Nasty Mondays ens han fet viure aquesta experiència, perquè som uns músics frustrats".

«Som uns músics frustrats. Nasty Mondays ens ha permès viure aquesta experiència de ser com una banda de rock» - Soren Manzoni

Els camerinos de la Sala Apolo són, per descomptat, els propis d'un grup de rock. Els amics dels artistes es barregen amb fotògrafs, encarregats de xarxes socials, models de Victoria’s Secret i canalles de l'equip mèdic habitual entorn d'una gegantesca nevera plena de llaunes de cervesa. En Max va amunt i avall amb un rom amb cola… O uns quants. En Soren prefereix els shots de Fireball, whisky canadenc amb canyella, semblant als Thunder Bitch que estan tan de moda, i parla sense parar amb tothom sense treure's les Wayfarer negres… Però quan surten a l'escenari, tots baixen a la zona VIP a l'esquerra de l'escenari. Durant la primera mitja hora amb els Nasty Mondays als plats, ningú pot pujar a l'escenari a part d'ells. Ningú pot tornar al camerino. És el seu moment. La nit acaba de començar.

Els 2000 a Barcelona van ser seus. "La festa de les sueques", la van arribar a batejar, una sessió diferent a cop de Mötley Crüe, Franz Ferdinand, The Hives, AC/DC i Guns n'Roses amb molta actitud rockera, un públic heterogeni entre skater, surfer i biker, i sobretot, una legió de valquíries vestides de cuir, passa per les sales Sidecar, Fellini… i conquesta finalment l'Apolo ara fa vuit temporades. És el triomf dels dilluns a la Barcelona més internacional. "Els estrangers van ser els primers que van entendre el concepte", defensa en Soren. "Tots els paios eren d'aquí, i les ties eren totes guiris!", afegeix en Max. "La ciutat va explotar en aquell moment", intervé Ximo Agustina, patilles enormes, ulleres de pasta, la tercera pota del grup, l'home dels números, el que es retira aviat a dormir, l'únic que utilitza el seu despatx del Poblenou com a despatx: "La gent venia a estudiar, utilitzava les xarxes socials, primer el MySpace, després Facebook…". El nòrdic, sempre reflexiu, un animal mediàtic, l'interromp: "Hi havia pasta, hi havia molt indie… Però va ser per casualitat. Ara no ho hauríem agafat. La il·lusió ens ha fet arribar fins aquí".

Per fi és dilluns, la nit més boja de Barcelona

Tres de la matinada i Soren Manzoni recorre l'escenari en una moto Derbi de la seva extensa col·lecció. Mad Max bota al ritme d'un gran tema de Gorillaz. Sobre la inconfusible pista de fusta de l'antiga sala de ball Apolo, centenars de joves es desfoguen abans que la setmana els devori del tot. A la VIP, una mà anònima selecciona les rosses més espectaculars per gaudir de la zona privilegiada, de la cervesa gratis, de l'exclusivitat de conèixer els Mondays en persona. Un membre de seguretat s'encarrega de custodiar el cordó de vellut. Pren les decisions. Un altre salvaguarda la pujada els camerinos. Un tercer, a dalt, s'encarrega que la festa no s'extralimiti més del que seria raonable.

"No ens anomenàvem DJ perquè érem dolents, però ara que tots són DJ, jo que fa 12 anys que punxo ja soc un professional!". Si alguna cosa es pot aprendre de la història del rock és com l'èxit acaba devorant-ho tot. "Els dos primers estius, cada vegada venia més gent, i jo pensava que passaria de moda…", recorda Max, amb el seu inconfusible deix argentí, "però quan ens vam traslladar a l'Apolo, en vam aprendre. Ens vam ficar en el món de la nit sense tenir-ne ni idea, ens van cardar per totes bandes, i ens vam adonar que necessitàvem en Ximo, que ens fes de mànager… Necessitàvem uns altres ulls". De sobte han de gestionar un negoci que mou més de dos mil entrades cada dilluns, un contracte per punxar una vegada al mes a Nova York, actuacions en els grans festivals europeus… I els imitadors. A Itàlia emergeix una festa amb el mateix logo, el mateix nom i fins i tot una parella gairebé idèntica a Soren i Max. A Madrid, els Zombie Kids arrasen amb una festa els dimecres a la sala Arena… abans de desaparèixer deixant una pregunta en l'ambient: És que a Madrid no hi podria haver un Nasty Mondays? "El que és marca Barcelona, a Madrid no ven, i a l'inrevés. Alguns espavilats van intentar fer succedanis nostres, amb la posada en escena, el look, muntant un sarau a l'escenari…", opina en Soren. "El problema és que se't puja el cap i creus que ets invencible", afegeix en Max, de nou interromput pel seu soci: "Els egos i els excessos. O controles el teu èxit o et destrueix".

«Seguirem punxant als 55 anys? Hi ha DJ de 60, impossible no és. Això ho decidirà el nostre públic» - Mad Max

Quatre de la matinada. La festa es troba en el seu moment àlgid. Dues sales, una de rockera i una altra de més electrònica amb un públic de majoria estrangera. No hi ha símptomes de borratxera a l'ambient. Això no és el Benidorm profund. Són guiris però no hooligans. Tampoc dona la sensació d'estar en una festa excessivament jove per al dia i el context. La posada en escena és la base per animar el públic assistent. La moto Derbi torna a aparèixer a l'escenari. De fet, tot va sobre rodes quan a les cinc de la matinada es posa fi a la nit, almenys a la sala Apolo. No és un aniversari ni demà és festiu. No hi ha gent vomitant ni baralles a la sortida. Treballadors de seguretat obren un passadís imaginari perquè una enorme filera de gent agafi el metro. Alguns esmorzen als bars que hi ha a prop. Uns pocs persegueixen ombres, alguna porta il·luminada als carrerons del Raval. La festa segueix tenint bona salut. 12 anys després.

Per fi és dilluns, la nit més boja de Barcelona

"Arribarem als 55 anys i seguirem punxant? Hi ha DJ de 60, impossible no és". En Max respon la pregunta inevitable. "Això ho decidirà el nostre públic. Jo em segueixo veient punxant als 50 en qualsevol bar, potser menys exigit", puntualitza en Soren. "L'evolució pot ser no punxar i sí gestionar tota aquesta història", una vegada més, en Ximo sembla que ha trobat la solució. "El que ens segueix motivant és l'amor per la música. Inculcar altres valors musicals que no siguin el reggaeton del Carib…", pensa en veu alta Manzoni, "jo em veig als 60 fidel als meus principis, amb els meus codis, espero que sense dona ni fills, que ho engeguen tot". Una frase que fa que l'argentí surti de la seva letargia: "Jo sí que vull dona i fills!". Tots ens quedem en silenci, esperant la sentència d'en Soren: "Aquest estarà divorciat, arruïnat i jugant-s'ho tot als bars".