Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Sortir d’Europa o d’aquesta Europa?

No s'avançarà si no s'altera la correlació de forces

Fa seixanta anys que construïm Europa. I seguim preguntant-nos on estem. I no són pocs els que es pregunten si no seria millor sortir del que molts consideren un parany d'explotació i desigualtat, més que de protecció i solidaritat. Però, llavors, la pregunta és si el que volen és sortir d'aquesta Europa que coneixem, o d'Europa en general. La pregunta és pertinent en la mesura que existeixi la possibilitat de construir una altra Europa. Una Europa en la qual es prioritzi la protecció per sobre de la competència. Una Europa en la qual es mutualitzin deutes i es comparteixin transferències socials. Una Europa comuna però diversa en la qual no hi hagi espai per a expressions com la que va fer servir Djeseelbloem. És això possible o és simplement un subterfugi per allargar l'agonia?

El 1956, el llavors ministre socialista Guy Mollet va proposar l'harmonització prèvia de les legislacions socials i fiscals com a condició anterior a la integració als mercats. Un informe, elaborat per un grup d'economistes, dirigit per Bertil Ohlin, va defensar la tesi contrària: la igualació de les polítiques socials no era necessària, ja que el mercat únic provocaria tal augment de la productivitat que revertiria automàticament en una elevació progressiva i igualitària del nivell de vida. Una aplicació clàssica del principi del vessament o del degoteig del sistema capitalista que tants problemes ha acabat generant. Així ho va recollir el Comitè Spaak i es va fundar la CEE el 1957. Ara tenim mercat únic, moneda comuna, però una creixent desigualtat a cabassos, i cada vegada hi ha més empreses que eludeixen o eviten pagar els seus impostos aprofitant les escletxes legals i la tendència a exercir de free riding de cada estat en concret. En aquests últims anys, la capacitat de protecció per part de la Unió Europea ha perdut molta manxa, mentre no ha deixat d'aprofundir-se en la lògica estrictament mercantil i economicista.

Deia fa poc Theresa May, primera ministra britànica, que “si vostè creu que és un ciutadà del món, vostè és un ciutadà d'enlloc”. Com comentava Dani Rodrik, els ciutadans són representats a escala local i nacional, però no tenen presència efectiva en espais transnacionals (si excloem el Parlament Europeu i el seu limitat paper institucional). No existeix un espai de ciutadania global en el qual es defineixin dinàmiques representatives i de rendició de comptes. Aquestes dinàmiques són nacionals i, per tant, davant la sensació de desprotecció creixent de molts sectors socials enfront del canvi tecnològic i la globalització financera, les persones busquen en l'esfera nacional el sentit de pertinença i de refugi. I això empeny a percebre com a contradictoris els interessos dels de casa en relació amb els de fora. I seguint aquesta via, Europa com a projecte polític comú té els dies comptats.

El que queda clar és que els canvis en els problemes que afecten les persones són enormes i justifiquen el qualificatiu de canvi d'època. Les polítiques públiques, queda clar també, que no poden respondre com abans a la nova realitat. Com canviar la política i les polítiques per poder enfrontar-nos millor als nous reptes? Com fer-ho a Europa sense avançar en l'aprofundiment de la Unió i la progressiva sincronització de les seves polítiques? La resposta a aquestes preguntes no sembla que pugui sorgir d'unes institucions europees enormement bloquejades. Acaba de publicar-se l'anomenat Llibre Blanc sobre el futur de la UE (1 de març 2017). La gran majoria dels escenaris que apunta la Comissió són de poca volada i molt conservadors, probablement conscients de la gran dificultat que tindria avui qualsevol pla ambiciós de més harmonització fiscal, social i financera, amb un reforçament paral·lel de la legitimitat política.

No crec que avancem gaire més d'on estem si no s'altera la correlació de forces polítiques en les institucions. El pes dels partits tradicionals conservadors i liberals segueix sent hegemònic, mentre augmenten les tensions en el nucli socialdemòcrata. Probablement haurem d'esperar que es reforcin les lògiques emergents de canvi des de baix, de xarxes de ciutats amb projectes compartits i que això trobi ressò en les institucions europees, avançant en polítiques que recuperin capacitat de protecció des d'un protagonisme més gran del ciutadà, reforçant les lògiques emancipatòries i solidàries.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB