Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El preu de denunciar la corrupció

Els grans partits no solen fer crides a la col·laboració ciutadana en el terreny de la corrupció política

Hi ha 1,8 processaments al dia per corrupció política. Són xifres prudents del Consell General del Poder Judicial corresponents al 2016. Per als defensors de la presumpció d'innocència —que acostumen a ser detractors de la “pena de telenotícies”— aquí va una altra dada: el 76% de les sentències emeses al llarg de l'any passat van ser totalment o parcialment condemnatòries.

Al contrari que en els delictes de terrorisme, els grans partits no acostumen a fer crides a la col·laboració ciutadana en el terreny de la corrupció política. Qualsevol besllum de denúncia acostuma a ser titllat d'acció revengista amb ànim de linxament. Els poders, que per alguna cosa ho són, pressionen d'ofici i quan no aconsegueixen els seus objectius acostumen a culpar el missatger d'alimentar el desprestigi de la política. L'habitual és que un periodista que investiga casos de corrupció política o econòmica rebi prudents recomanacions, que poden degenerar en pressions i amenaces.

En aquest context s'entén el valor del denunciant de corrupció, treballador de l'Administració a qui se li fa la vida impossible i que acostuma a ser apartat abruptament de la seva ocupació. Hi ha casos de manual com el d'Ana Garrido, denunciant de la trama Gürtel; Fernando Urruticoechea, interventor que ha peregrinat per set ajuntaments; l'extinent Luis González Segura, expulsat de les Forces Armades per novel·lar sobre la corrupció en la institució; Azahara Peralta, que va negar la seva signatura a uns sobrecostos en l'empresa pública Acuamed... Els catalans, per si algú pretén apel·lar al fet diferencial, no som ni més moderns, ni més europeus. Pur miratge nacional. La celebració dels judicis dels casos Palau i Pretòria ens retorna la imatge de la nostra vetusta realitat.

Joan Llinares, director general del Palau des que va esclatar el cas fins que Convergència va tornar al poder el 2010, va desenvolupar la seva tasca a contracorrent. No en va el coliseu modernista havia estat el canal mitjançant el qual CDC es finançava suposadament gràcies a presumptes donacions de Ferrovial, a canvi d'obra pública. Entre altra documentació, Llinares va trobar una carpeta sobre la construcció de la Línia 9 del metro i la Ciutat de la Justícia, “amb uns pressupostos i unes operacions de desglossament i on hi havia reflectit un 4,5%”, segons les seves pròpies paraules. Què feia tanta obra pública al Palau? Les curiositats no van acabar aquí: cinc dies després de la destitució de Millet i Montull, “la trituradora estava en marxa i a la planta de comptabilitat s'estaven destruint documents”, va declarar l'exdirector general.

Llinares es va retirar a finals del 2010, abans que els nous inquilins del poder —CiU— poguessin fer-lo fora. No va tenir la mateixa sort la interventora interina de l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet Maite Carol, que va col·laborar a requeriment del jutge Baltasar Garzón en la investigació del cas Pretòria de corrupció urbanística que afectava aquest municipi. Aquests dies del judici, han tornat a ressonar els enregistraments de les converses telefòniques entre Bartomeu Muñoz, exalcalde socialista de Santa Coloma, i Luis García Sáez, Luigi, exdiputat del PSC. “Cal fer-la fora; qui cony es creu que és aquesta puta interventora”, li deia Luigi a l'alcalde, qui, al seu torn, la titllava de “filla de puta” en aquests diàlegs.

Carol, que es negava sistemàticament a donar llum verda a informes poc clars, va ser apartada dels seus càrrecs per l'actual alcaldessa socialista, Núria Parlon. Primer se li va negar l'accés als consells de les empreses municipals, després algú va demanar justament la seva plaça d'interventora, ja que ella era interina. Un càrrec autonòmic li va arribar a suggerir que si no feia enrenou podria seguir a l'Administració. Ara és directora financera de la xarxa de llibreries La Central. Igual que Llinares en el cas Palau, ella observa aquesta banqueta de fitxatges del cas Pretòria, que ha agermanat socialistes i convergents: Bartomeu Muñoz es va endur, presumptament, 1,7 milions d'euros del que el fiscal considera guanys il·lícits; Luigi, gairebé sis milions, igual que Lluís Prenafeta, que va ser mà dreta de Jordi Pujol, mentre que Macià Alavedra, exconseller convergent de la Generalitat, es va endur 3,2 milions.

Ells van viure la “pena de telenotícies”. Tot Espanya els va veure emmanillats, com una corda de presos, camí de l'Audiència Nacional. Prenafeta va sentir que vivia en un “Estat de terror”. Hi ha sensibilitats per a tot. Qui va tenir el valor de no avalar irregularitats es va quedar sense feina. Denunciar la corrupció té preu fins i tot en un Estat de Dret.