Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El pecat original europeu

No n'hi ha prou amb l'Himne a l'alegria per sentir-nos conciutadans. S'ha format una elit europea que se sent dipositària del projecte i allunyada de la ciutadania

Signatura del Tractat de Roma, el 25 de març de 1957.
Signatura del Tractat de Roma, el 25 de març de 1957.

Europa seixanta anys després: en aquells orígens ja hi havien els llots que han convertit la Unió en un pantà? El nom de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (1951) que va precedir al Tractat de Roma i, per tant, a la fundació de la Comunitat Econòmica Europea (1957) és eloqüent per si mateix. El carbó i l'acer eren materials que simbolitzaven la guerra. Era contra la guerra que naixia l'impuls unificador del continent. Amb l'extermini nazi i la segona Guerra Mundial, Europa havia aconseguit l'últim saló dels inferns. Es va anar configurant així un superego col·lectiu: mai més les matances entre europeus. Si les nacions d'Europa aconseguien ajuntar-se en un projecte comú les seves guerres prendrien la forma més execrable: la guerra civil. I així es va configurar el tabú que havia de donar fonament a Europa, en plena guerra freda, amb l'ordre soviètic al nord-est i dictadures neofeixistes al sud, i amb un renéixer democràtic en el centre després d'uns anys en què la democràcia havia desaparegut per complet del continent.

El nom del segon pas, Comunitat Econòmica Europea, també és significatiu: un mercat comú. La decisió va ser començar per l'economia, donant per descomptat que si aquesta via funcionava la resta es donaria per afegiment. Es podria evocar la doctrina de cert marxisme vulgar: la determinació econòmica en última instància. La infraestructura econòmica com a terreny en el qual fertilitzen les superestructures polítiques, culturals, i ideològiques.

Però hem vist al llarg de les últimes dècades com el caràcter determinant de l'economia era assumit com a dogma per les doctrines de l'espectre liberal i conservador. L'etiqueta neoliberal que s'utilitza avui per identificar l'economicisme vigent, la va emprar molt abans Michel Foucault per descriure el procés seguit a Alemanya, en temps de Konrad Adenauer, que concorda perfectament amb els orígens de la Unió. Després de l'extermini i la derrota, a Alemanya, a diferència de França amb el mite gaullista de la resistència, no es trobaven fórmules per donar legitimitat històrica al nou règim. I a Ludwig Erhard i els seus consellers se'ls va ocórrer apel·lar a la legitimació per l'economia i va néixer així el "miracle alemany".

L'economia com a base constructiva de la Unió. Però el problema no ha estat tant el caràcter econòmic de partida del projecte, que podia ser inevitable, sinó l'enorme retard a incorporar la ciutadania al procés i el descuit de la dimensió cultural, factor essencial perquè els europeus se sentin part d'un projecte comú. No n'hi ha prou amb l'Himne a l'alegria de Beethoven perquè ens sentim conciutadans. En aquest buit, es va formar una elit europea, que se sentia dipositària del projecte, amb una imatge elitista, corporativista i allunyada de la ciutadania. I l'absència de llaços polítics i culturals que trenessin espais compartits ha contribuït poderosament al fet que la Unió hagi arribat fins aquí sense haver superat la condició de tractat intergovernamental, sense haver trobat una fórmula d'articulació supranacional que el transcendeixi. Amb la moneda única es va pretendre forçar la dinàmica unitària, però les bases polítiques i culturals seguien sent massa febles.

Quan per fi es va voler incorporar la ciutadania al projecte, amb el referèndum de la Constitució, era massa tard. França i Holanda van dir No. El procés es va paralitzar i la bretxa la va aprofitar el neoliberalisme per acabar de desmantellar el feble teixit comunitari. Si el referèndum va posar en evidència el dèficit polític democràtic, la gradual incorporació dels països de l'est a partir del 1989 ha anat posant de manifest el dèficit cultural. I ara descobrim amb estupefacció que hi ha països marcats per una història recent diferent a la nostra que es mouen malament en la cultura liberal i que tenen prejudicis sensiblement diferents als nostres.

Més enllà de les grans proclames de ritual, més enllà del desastre intel·lectual que ens transmet l'obscena repetició que malgrat tot estem en el millor dels mons possibles, el 60 aniversari del Tractat de Roma hauria de ser el de l'exigència de construir una manera d'organització supranacional pròpia —Europa mai serà un superestat nació model Estats Units— basat en la implicació ciutadana, a través de la política democràtica, i en la interrelació cultural. Si arrosseguem indefinidament l'economicisme com a pecat original, Europa no tindrà salvació.