Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
CRÒNICA

A punt de perdre els nervis

El ple dels Pressupostos va passar de la intensitat d'un partit de bàsquet, després de l'advertiment dels lletrats, a la d'una cursa de caragols en pujada, durant la votació d'esmenes

Neus Munté, Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, el dijous al Parlament. Ampliar foto
Neus Munté, Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, el dijous al Parlament.

Aquest Parlament està tan a punt de perdre els nervis que una proposta de parar el ple durant cinc minuts per estudiar un advertiment dels lletrats de la Cambra ha arribat gairebé al nivell de partit de futbol infantil a Mallorca. I no contents amb això, els diputats han tornat de la pausa amb ganes de marxa i ha caigut sobre l'hemicicle una allau de puntualitzacions reglamentistes i qüestions d'ordre i desordre. Un total de quaranta minuts de batussa sobre les formes, el que dura un partit de bàsquet, amb una intensitat similar i sense opció a substituir qui sembli cansat.

No soc capaç de repetir els articles del reglament que es llançaven els uns als altres amb tanta seguretat en si mateixos i contradicció recíproca. En aquell moment, sincerament, un ja no sabia si quedar-se amb els crits d'“és la legalitat, és la legalitat!” del pepero Xavier García Albiol —que pot parlar molt fort si s'ho proposa, tot i que quan es posa dempeus el micròfon li queda a l'altura del melic— o amb el gest contundent i sincopat de Marta Rovira, de Junts pel Sí, que agitava un llibre vermell en l'aire, amb el greu risc de donar-li una cleca involuntària al seu company d'escó Jordi Turull (per la calma amb què l'observava Turull es podia deduir que, tot i que era vermell, el llibre només era el reglament del Parlament). Qui es podia imaginar aquesta vaguetat en un reglament que permet una interpretació i la contrària, la conveniència de convocar una junta urgent de portaveus i alhora la seva impossibilitat? És cert, quan es va redactar ningú pensava en el procés, en les inhabilitacions, en els moments èpics successius o en els portaveus de Ciutadans.

Per descomptat, la forma ocultava un fons: la partida dels Pressupostos destinada a convocar el referèndum d'autodeterminació, i que el Consell de Garanties Estatutàries creu que xoca amb les disposicions del Tribunal Constitucional, és a dir, aboca al conflicte legal. Per descomptat, referèndum és la paraula que uns estimen i els altres odien, i que aquests dies a qui més inquieta és a Albano Dante, després de l'èxit del que va convocar entre la militància de Podem.

Com una curiosa paradoxa, després de l'enrenou de la forma ha vingut el tedi dels continguts: una hora i deu minuts de votacions d'esmenes i partides pressupostàries sense pausa i no gaire pressa. De la intensitat d'un partit de bàsquet a la d'una cursa de caragols que fa pujada. El més curiós era veure la diversitat dels aparellaments en les votacions; us prometo que una esmena l'han votat conjuntament el PP i la CUP. En total, més de 2.000, votades en grups. En un d'aquests packs, oculta i desapercebuda entre tantes altres, hi havia, sens dubte, l'esmena número 1714. Si s'hagués votat individualment, hauria permès un emocionant moment d'exaltació nacional en pujar a la pantalla els puntets de colors que reflecteixen el resultat. O potser no, perquè l'esmena, de fet, l'havia presentat el PSC.

Contents del resultat, el Govern i els diputats han sortit de l'hemicicle decidits a celebrar…el 50è aniversari de l'estrena de Lluís Llach en el món de la cançó. I el cantautor-diputat assistia amb gest de resignació davant de tanta acumulació d'homenatges.

Manel Lucas és periodista.