Selecciona Edició
Connecta’t

La fascinació perversa

Les flors de Santi Moix que exposa la galeria Carles Taché volen aportar originalitat en un tema tan tocat i acotat com és aquest

Pinzellades barroeres i puntillisme naïf marquen les flors de Santi Moix, pur 'bad painting'.
Pinzellades barroeres i puntillisme naïf marquen les flors de Santi Moix, pur 'bad painting'.

Els quadres de gerros de flors, en aparença intranscendents i decoratius, han estat sovint una metàfora de la vida. Les flors, un cop tallades, són mortes; la vida, llavors, només és un miratge. El segle XVII va ser el gran moment de les natures mortes i les vanitas on les fruites, l’aviram estabornida, els ciris encesos, els rellotges de sorra i, sobretot, els imprescindibles i corsecats cranis, insistien a recordar molt polidament que des del precís moment en què naixem estem ja destinats a la mort. Les grans composicions de flors en la pintura espanyola i la flamenca de l’època també eren vanitas,encara que disfressades amb més bon rotllo. La bellesa en tota la seva esplendor i en tota la seva fragilitat i fugacitat. L’artista Juan de Arellano va ser qui més bé ho va copsar en portentosos quadres florals que, segles després, cobejarien els millors museus del món.

El rococó es va dedicar a espargir pètals entre falses rocalles i anar deslliurant la flora de la càrrega simbòlica que duia implícita per relegar-la a ser un element decoratiu que, com a màxim, remetia a la joie de vivre. La flor desfullada, símbol del sexe més desinhibit, traient qualsevol mena d’importància al tabú de la virginitat. Al segle XIX, l’impressionisme, i sobretot Renoir i Monet, van seguir una mica aquesta línia assolellada. Però en paral·lel, el simbolisme va retornar el misticisme i la gravetat a les flors. Henri Fantin-Latour va centrar en elles gairebé tota la seva obra i, com cap altre pintor, en va captar l’essència més pura i destil·lada, amb un rerefons de melangia sublim. Un zenit que només compartiria amb Odilon Redon, qui, potser encara amb més introversió, li seguiria les passes.

I quan semblava que ja no es podia anar més enllà en la floristeria, sense caure en el mimetisme més vulgar o la carrincloneria banal que envaïen salons i galeries, Georgia O’Keeffe, als anys vint i trenta del segle passat, duia el tema fins al límit, vorejant l’abstracció, alhora que amplificava l’intimisme i el traslladava al propi cos com una mena d’autoretrat. Els seus lliris, orquídies i badabadocs són una altra excel·lent metàfora, la del sexe.

Les flors de Santi Moix (Terrassa, 1960), que exposa ara la galeria Carles Taché, tenen una mica de tot plegat i, a la vegada, volen aportar originalitat i nous punts de vista en un tema tan tocat i acotat com és aquest, en el qual només sembla que hi puguin campar amb impunitat l’estol inacabable de realistes i fotorealistes de sisena mà que omplen les sales d’art més comercials del planeta. Totes aquestes altres flors, fetes a poc a poc i amb bona lletra, acaben sent obres irrellevants. Però Moix vol fer just al contrari, crear obres transcendents amb una cuina deliberadament tronada. Els seus enormes quadres, de lluny, tenen l’aparença de ser obres molt ben acabades, però a mesura que ens hi acostem van aflorant pinzellades barroeres i puntillisme naïf. És com una clara referència a la bad painting —la pintura dolenta— que va esclatar a Nova York l’any 1978 com a resposta al minimalisme i l’art geomètric més exquisit. Va ser el moment de Jean Michel Basquiat i altres grafiters del carrer, com ara Kenny Scharf.

La idea de Moix, com en la pintura barroca, també parteix de la vida i la mort. Tal com ell mateix explica, tot va sorgir quan ser el seu amic i col·laborador en l’edició de serigrafies, el japonès Jo Watanabe —a qui acabaven de detectar un càncer i se’n tornava al seu país—, li va demanar que fes una sèrie dedicada a les flors. Moix va entrar de ple en el tema fins a obsessionar-s’hi. I el resultat no ha esdevingut una representació mimètica sinó que, partint d’un model concret, les seves flors han acabat evolucionant cap a formes inventades i delirants, que connecten molt més amb el surrealisme que no pas amb el naturalisme. Potser el menys rellevant de l’exposició són les flors que Moix ha pintat in situ a les parets de la galeria per integrar-hi millor les grans teles i amorosir l’inquietant conjunt. Tot i que aquestes altres hagin estat l’element més mediàtic, per insòlit, són representacions molt més convencionals. Els quadres, en canvi, de coloració estrident i enigmàtics com ells sols, semblen plasmar en una mateixa imatge els diferents estats de la vida. Poncella, esclat, esplendor, marciment, decrepitud i putrefacció. Potser és per això que exerceixen aquesta rara fascinació, atractiva i repulsiva, alhora.