Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Més enllà de Lleida

La capital del Segrià s’ha convertit en una ciutat de monopolis i enteses cordials, de grups mediàtics i polítics que pretenen anar fent

L'alcalde de Lleida, Àngel Rosa, en una imatge d'arxiu.
L'alcalde de Lleida, Àngel Rosa, en una imatge d'arxiu.

Han passat sis mesos des de la publicació, en aquest mateix diari, de “La ciutat llunyana”. Aquell article, que descrivia algunes particularitats de la vida política i mediàtica de Lleida, va aixecar una bona polseguera. Mig any més tard s’entenen millor les reaccions que va suscitar. Passat cert temps, comprovo que si d’alguna cosa pecava l’article era de quedar-se curt. El que passa a Lleida encara va més enllà, és per això que la letargia a què la tenen sotmesa les forces polítiques que la governen té una explicació una mica més complexa.

La mala gestió de la retirada de les plaques franquistes de les últimes setmanes és una de les millors metàfores que podem trobar: davant del problema, inhibició, que cadascú faci el que li sembli, que agafin una escala i les treguin. Una empresa de benzineres es penja la medalla, la Paeria rectifica i al final fa el ridícul més flagrant. El pitjor és que estem parlant de la memòria històrica i que es tracta de continuïtats municipals amb alcaldes franquistes que van col·laborar activament en la repressió de veïns de la ciutat. O sigui, que malgrat que és grotesc, millor que riguem una mica.

Com hem arribat fins aquí? En l’anterior article parlava de la ciutat llunyana, de la Lleida acomodada i acomodatícia, de la Lleida còmoda per al poder. Per a qualsevol poder, sobretot per al de l’Estat. Lleida i la seva província ens recorden temps passats i reprodueixen els mecanismes de poder sociovergents dels vuitanta i noranta, només que ja som al 2017 i aquests pactes gal·linacis per mantenir-se uns a la Diputació i altres a l’Ajuntament són un veritable llast. Aquí teniu el candidat a l’alcaldia de Lleida sense marge de maniobra perquè el PDeCAT té por de perdre la Diputació. Ros a la Paeria i Reñé a la Diputació de Lleida representen avui l’immobilisme per excel·lència. Tan immòbils deixen les comarques que les converteixen en província. En l’article anterior parlava de la ciutat sense competència, i sé que la política a Lleida viu precisament del fet que no n’hi hagi. Cal aixecar polsegueres, és la millor garantia que un dia o altre se sortirà del fangar.

Segurament res d’això s’entendria sense altres conflictes que sobrevolen Lleida. El primer, esclar, és el procés d’independència, que ha estat com una esmena a la totalitat de les polítiques municipals. El mateix Ros es va erigir com a paladí catalanista per pactar després amb Ciutadans fins i tot la política lingüística. L’altre, derivat o conseqüència de l’anterior, el conflicte de desgast permanent que arriba d’Aragó i que impugna les relacions de Lleida amb la seva àrea d’influència a la comunitat veïna. La tebiesa amb la qual s’han defensat acords com el sanitari envers els pobles de la Franja i la renúncia a una política cultural líder a la zona. El que Lleida no sap és que renunciant al lideratge l’empobriment propi està més que assegurat. Encara que a la Universitat de Lleida els emprenyi llegir-ho.

La capital del Segrià s’ha convertit en una ciutat de monopolis i enteses cordials, de grups mediàtics i polítics que pretenen anar fent. Són els principals interessats a mantenir un statu quo que els beneficia més que a ningú. Qualsevol canvi els descol·locarà, per aquest motiu no es té cap inconvenient a donar instruccions als periodistes més molestos. Hi ha cap garantia millor d’immobilisme que veure Ciutadans a l’alcaldia? Per tenir, tenim fins i tot el president de Societat Civil Catalana. Hi ha cap millor mostra de submissió lingüística i de paràlisi cultural? Els estranya el conflicte per les obres de l’art sacre? Que qui més s’hagi significat fins avui en aquest assumpte sigui Albert Velasco, conservador del museu, és la millor metàfora de tot aquest assumpte.

Àngel Ros, interpel·lat a Twitter sobre les plaques, va deixar-ne la presència en mans dels veïns. Que fessin el que els semblés millor, suposo que per complir les bases del que es diu democràcia participativa. L’hi preguntaven a ell, no als veïns, però la seva resposta va ser la de rentar-se’n les mans. És una realitat que la falta d’oposició real ha forjat a Lleida, i més enllà, una dinàmica redundant on el que no és ciutat és comarca i el que no és Paeria és Diputació. Ai, encara sort que hi ha la CUP i que la gent comença a despertar-se.

Francesc Serés és escriptor.