Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA

Jordi Basté: “El periodisme s’ha equivocat molt”

El periodista de RAC1 presenta 'Un home cau', la seva primera novel·la, juntament amb Marc Artigau

Jordi Basté en un dels estudis de RAC1 dilluns passat.
Jordi Basté en un dels estudis de RAC1 dilluns passat.

Jordi Basté és director i presentador d’El món a RAC1. Va treballar 22 anys a Catalunya Ràdio. Ara publica el seu primer llibre de ficció, Un home cau (Rosa dels Vents), juntament amb Marc Artigau, sobre el primer cas d’Albert Martínez, un nou detectiu barceloní.

Posar-se a la pell del que t’escolta. Saber el que vol. Entre obrir el seu programa a RAC1 amb l’últim capítol del procés independentista i el primer dia de la primavera, Jordi Basté (Barcelona, 1965) tria la primavera. És notícia? “És alegria”, afirma.

Pregunta. Un home cau és la seva primera novel·la. Per què anar a la ficció?

Resposta. No havia fet mai una novel·la. I a casa sempre he llegit novel·la. Jo parlo molt, però de fet m’agrada molt llegir, m’agrada molt escriure. A més, vaig trobar una persona que m’hi va empentar, el Marc Artigau.

P. No s’atrevia a fer-ho tot sol?

“No faig de periodista, no vaig al carrer a buscar la notícia, que és el que m’agradaria”

R. Al Marc no el coneixia. Ell és un dels millors dramaturgs joves que té aquest país. Ens vam conèixer fa tres anys fent una lectura d’un text seu a Sabadell. Allà va començar la idea de fer un llibre a quatre mans. Que no vol dir a dos! Una pregunta que entenc que es faci la gent és: “Això el Jordi ho ha escrit?”. Llegint el llibre, la gent veurà qui ha escrit què i això dona la resposta a la pregunta de si l’Artigau és el meu negre: el Marc Artigau no és el meu negre, és el meu amic. Hem posat dues càmeres sobre un mateix esdeveniment, són dues mirades, la d’un investigador i la d’una família burgesa catalana com tantes n’hi ha hagut en aquesta ciutat. Al final les dues mirades conflueixen en un punt. Més que quatre mans han estat quatre ulls.

P. Per què el personatge és un investigador?

R. Un home cau és una novel·la de misteri. A casa ens hem envoltat sempre d’Agatha Christie, de Vázquez Montalbán... Jo era un lector del terror de Stephen King... I això m’ha portat fins aquí.

P. Era un nen feliç?

R. Molt. A casa, a la mare li agradaven molt les pel·lícules de terror. Encara recordo la primera vegada que vaig veure La escalera de caracol o Los pájaros, de Hitchcock... O quan em va portar quan era molt petit a veure un mes de juny Tiburón al cine Borrás, a la plaça Urquinaona, i no em vaig voler banyar durant tot l’estiu. I ara, curiosament, a la meva filla gran l’entusiasmen les pel·lícules de por... Jo no l’he educat en això, ella s’hi ha posat; és molt curiós, és una genètica àvia-pare-filla.

P. Una constatació: tots els famosos fan llibres.

R. Sí, però jo crec que això ha canviat. Qui és mediàtic? Entenc que hi ha gent que es dedica a això i pugui pensar “un altre!”. Jo em pregunto: “Tu ets periodista?” Ara no. No faig de periodista, no vaig al carrer a buscar la notícia, que és el que m’agradaria. Ara estic circumstancialment fent un programa de ràdio de sis hores. Què soc jo? Un comunicador. I com es comunica? Amb un micròfon, a través d’una càmera, dalt d’un escenari o amb els dits escrivint. Una altra cosa és si el llibre està ben fet o mal fet...

P. Porta ja molt de temps a El Món a RAC1 per ser “circumstancial”, com es va dir.

R. Vaig acceptar per un any i d’això ja en fa deu temporades.

P. Què pren per aguantar?

“Una ràdio és molt fàcil de destruir en deu dies i molt difícil de reconstruir en deu anys”

R. Melatonina cada nit, des de fa nou anys. Vaig anar a veure el doctor Estivill. Crec que moltes vegades fa de placebo, però a mi m’ajuda. Jo sempre he estat de dormir poc, però en general si sumes el migdia i la nit, sis hores mínim les dormo. És dur per un motiu: és dur llevar-se cada dia —primavera, estiu, tardor i hivern— essent de nit, que no et despertes per conductes naturals, sempre et desperta una màquina i sempre hi ha un recorregut insuportable, que són els 30 segons que van des que poses el peu a terra fins a la dutxa: és el corredor de la mort. Després, la veritat és que, quan soc aquí, penso: “Quin privilegiat”.

P. Deixarà la ràdio?

R. De moment, no: la idea és continuar, com a mínim, un any més. Ara soc a la zona de confort, però tinc un avantatge, que és un equip molt jove, molt divertit. Jo no podria suportar això si arribés aquí i trobés mala llet... Quan vaig arribar aquí era el més gran i sortia d’una emissora on era dels més joves. Són els 150 metres que van d’una empresa a l’altra. Fer un equip costa molt, i fer un equip que es lleva a les quatre costa més. Som una colla d’amics. Més enllà de la vanitat de fer un programa de molta audiència, el que tira és passar-m’ho bé.

P. Els clics multimèdia també arriben a la ràdio?

R. Ara estem en plena dictadura dels clics. Acabem d’arrencar una pàgina web. Jo hi no entenc del negoci, sinó de periodisme. El clic és una enquesta diària sobre els temes en què la gent es fa seus. A mi, el que no m’agrada dels clics són els titulars. El periodisme s’ha equivocat molt. Ja no crec en els programes tancats. Fins ara, el mitjà més ràpid era la ràdio. Però hi ha un dia que algú passa pel teu costat molt més ràpid, que és Internet. Llavors tens dues opcions: dir que no, que la Xarxa és una falsedat, que no hi ha credibilitat; i l’altra és acceptar jugar el rol de ser el segon. Això és el que interpreto que la ràdio ha sabut fer. La gent ja no et demana peix congelat, la gent vol peix fresc. Ara ja fa cinc segons que he dit ara: aquest ara és passat.

P. I els diaris de paper?

R. El paper ha de tendir cap a l’excel·lència. Les portades es quedaran antigues. En canvi, la crònica esportiva del Ramon Besa és excel·lència. La informació ja la tenim. Què fem nosaltres: el més important és el més nou. El que ha passat aquesta matinada és molt més important que el que va passar ahir a la nit perquè és nou. Una altra cosa és que a les 8 del matí et quedis amb el més imponent.

P. Algun consell per pujar l’audiència dels matins de Catalunya Ràdio?

R. La Mònica Terribas és una persona extraordinària, una periodista al·lucinant, una entrevistadora única, però en general hem de veure que una ràdio no és només el matí, són 24 hores, set dies a la setmana, i uns ens aguantem els altres. Una ràdio és molt fàcil de destruir en deu dies i molt difícil de reconstruir en deu anys.

P. Ni els sous, ni els càrrecs, ni les condicions de treball... Què li diu a la gent que comença en l’ofici?

“Soc un inadaptat a Twitter. M’està guanyant, és molt injust”

R. El primer que se li ha de dir és: “Paciència”. Els mitjans públics s’han de plantejar cap a on han d’anar perquè hi entri més gent jove. Haurem de reconstruir aquesta situació.

P. Veu TV-3 en caiguda?

R. Cada vegada que parlo de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals puja el pa. Jo me l’estimo molt, hi he treballat més temps allà que aquí, 22 anys de la meva vida. Jo porto la samarreta de Catalunya Ràdio sota la de RAC1. El problema està a dalt i a baix: a dalt hi ha una estructura extraordinàriament gran, molta gent manant, i a baix hi ha molta plantilla. Jo no vull jugar amb el pa de la gent. Vaig llegir un article que parlava que només hi ha un menor de 30 anys a la Corpo en plantilla, i aquí tenim un problema. Hem de donar sortida a la gent jove. Necessitem urgentment a l’empresa pública una taula de treball amb tots els sectors; si no, hi veig molt mala peça al teler.

P. Com s’ho fa per trobar el tema cada matí?

R. Jo crec que és important com es ven el tema. La gràcia d’aquesta ràdio és que hem fotut una puntada de peu al faristol i parlem a peu de carrer. Cada matí empàticament em pregunto: “Aquesta gent que m’està escoltant, de què vol que li parlem? Vols dir que volen sentir parlar del procés?” I la resposta és, clarament, que no.

P. I Twitter? Cóm porta la relació?

R. Soc un inadaptat a Twitter. M’està guanyant, és molt injust. Em vaig comprar el manual d’instruccions però em va caure la cafetera a sobre, no el sé llegir. Crec que ens iguala per baix; té virtuts i un gran defecte: hauríem de canviar de seguidors cada deu dies i no ho fem. Ens pensem que allò que seguim és el nostre món, però és un de molts dels submons de la realitat.

P. La ràdio ha sigut la seva parella més fidel?

R. He tingut parelles fidels, però la ràdio és la que fa més anys que estic amb ella: 41 anys. On em sento més còmode a la vida és a l’estudi de ràdio, és on més soc jo.

P. Veurem referèndum aquest any?

R. Jo què sé, no ho sé. Estem molt desgastats ja.

P. Aquesta entrevista l’ha contestat en Basté persona o personatge?

R. De debò que soc el Basté, soc molt transparent, molt.