_
_
_
_
_
PROVOCACIONS
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

L’aspror visual

El nexe que uneix les set pel·lícules dirigides fins ara pel cineasta xilè Pablo Larraín (1976) és el procés absurd i dramàtic dels seus protagonistes per negar la realitat

El nexe que uneix les set pel·lícules dirigides fins ara pel cineasta xilè Pablo Larraín (1976) és el procés absurd i dramàtic dels seus protagonistes per negar la realitat: el músic mediocre i sense talent de Fuga (2006) —un debut força fluix que no permetia preveure l’altura que assoliria ben aviat— busca el reconeixement i l’èxit encara que sigui a costa d’apropiar-se de la simfonia inacabada d’un compositor d’una altra època; el protagonista de Tony Manero (2008), al preu que sigui, vol emular els passos de ball popularitzats per John Travolta i guanyar el concurs d’imitadors que celebra un programa de televisió; a Post Mortem (2010), l’empleat de la morgue que s’obsessiona per la seva veïna no s’assabenta que al barri on viu hi ha escorcolls, detencions i assassinats, que s’està produint el cop d’estat de Pinochet; a No (2012), una pel·lícula d’optimisme negre sobre la campanya publicitària que van dur a terme els opositors de Pinochet en el plebiscit de 1988, el superficial, el que es veu per fora, amaga el que importa de debò, les mancances d’una societat desbordada pel present; els capellans d’El Club (2015) semblen xais quan són uns depredadors insaciables i pertorbats, uns pederastes que viuen impunement, amagats a una casa d’un poble de pescadors per salvaguardar la reputació de l’Església; a Neruda (2016), el poeta és un senador comunista molt burgès i molt apàtic, intel·lectualment fatigat i fart de recitar sempre que pot escriure els versos més tristos; i en els quatre dies posteriors a l’assassinat de Kennedy, a Jackie (2016), sota els focus mediàtics, la seva viuda constata la diferència existent entre la interpretació i la imitació i el canvi de rol que ha d’assumir per entendre la realitat.

Ho va dir la crítica de cine Imma Merino a propòsit de l’estrena de Neruda: Pablo Larraín no sembla estimar mai els personatges de les seves pel·lícules. Larraín és un expert a l’hora de transmetre l’angúnia, els conflictes foscos i els traumes hostils d’uns personatges pertorbadors i malèvols, la seva penombra moral, i no és d’estranyar que un dels seus actors preferits sigui Alfredo Castro, una cara tan misteriosa que en un segon pot passar de la delicadesa i l’amabilitat al calfred del trastorn: al cap i a la fi, si qualsevol seqüència de les seves pel·lícules irradia malestar i una atmosfera perversa no és tant perquè filmi el terror moral com perquè explora a consciència el que el motiva, la bogeria i la brutalitat de les emocions, els actes extrems. Amb una càmera de moviments histèrics i amb una fotografia sinistra a propòsit, Larraín ha convertit l’aspror visual en la seva estètica, la més idònia per furgar en la lletjor de la realitat.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_