Selecciona Edició
Connecta’t

Auxili, una sortida, per favor!

La data de caducitat que els independentistes han posat al referèndum els està ofegant

Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, al Parlament.
Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, al Parlament. EFE

L'insòlit article signat per Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, publicat dilluns passat a EL PAÍS, reflecteix les dificultats de les forces polítiques independentistes en aquest tram final del procés, al qual han posat una data de caducitat que els està ofegant. En efecte, van dir que la independència seria efectiva en 18 mesos i aquests es compleixen al juny. Desesperats, no troben sortida i demanen auxili, que anomenen diàleg. Per descomptat, no es mereixen cap mena d'ajuda, fins ara no s'han mostrat dialogants sinó desafiants.

Quan després de les eleccions del novembre del 2012 es van decidir a emprendre, sense dilació, el camí cap a la independència, no van buscar el diàleg, sinó el combat, i van començar donant un cop de puny a la mandíbula del contrari: van aprovar al Parlament una resolució declarant que la sobirania rau en el poble de Catalunya, cosa literalment contrària al fonament del nostre Estat democràtic segons el qual la sobirania rau en el poble espanyol.

Sabien que no colaria, i així va ser: el Tribunal Constitucional va declarar inconstitucional aquesta afirmació, com faria qualsevol alumne de primer de Dret. Només pretenien demostrar que eren agosarats, se sentien forts i anaven a totes: ens volien acovardir. I així van continuar amb una sèrie de maniobres que demostraven el seu menyspreu pel dret, alhora que, com a bons populistes, s'emparaven en una suposada superioritat de la democràcia directa sobre la representativa.

L'última pirueta, la més retorçada, és l'intent de declarar la independència de forma unilateral, per sorpresa i mitjançant lectura única, cosa insòlita en la cultura política democràtica.
“Nosaltres ja estem asseguts a la taula del diàleg”, afirmen els articulistes. No és cert, el que diuen és similar a la lacònica i taxativa afirmació de Puigdemont el setembre passat: “Hi haurà referèndum o referèndum”. És a dir, tant si vols com si no. En això consisteix la “dialogant” proposta d'aquest dilluns.

No obstant això, l'article constata una cosa certa i potser per aquí es podria trobar una via de solució: una àmplia majoria de catalans volen ser consultats sobre la posició de Catalunya a Espanya. Aquesta consulta no pot ser immediata, ni exercir-se en un sol acte. S'ha de debatre exhaustivament, pels Governs i pels ciutadans, controlant les emocions i utilitzant les raons. Això exigirà temps i calma.

Potser l'acord immediat ha de consistir en un procés que prevegi les fases següents: primera, concretar les pretensions i les discrepàncies; segona, establir el mètode per resoldre-les; tercera, arribar (o no) a un acord; i, quarta, una vegada s'hagi arribat a un consens, ratificar-lo amb els vots de tots, de tots els ciutadans espanyols. Tot això s'ha de dur a terme dins del marc constitucional i de la més estricta legalitat. Res de precipitacions, sense presses. Però sense pauses.

MÉS INFORMACIÓ