Selecciona Edició
Connecta’t

Police i el pòsit d’un senyor gran

Un distingit Sting va evidenciar a Barcelona que el pas del temps no sempre assassina els records

Sting, durant el concert de dimarts al Sant Jordi Club de Montjuïc.
Sting, durant el concert de dimarts al Sant Jordi Club de Montjuïc.

Feia enveja veure'l, fins i tot una mica de ràbia, tan juvenil, tan prim. Sí, vestia de negre, però estava indubtablement prim. Allà, plantat a l'escenari del Sant Jordi Club de Barcelona, iniciava la seva gira europea davant de 4.600 persones, moltes de la seva edat, que havien esgotat les entrades. Sí, estava esplèndid. Bé, de veu, no gaire bé, però què carai!, el temps passa fins i tot per a ell, per a aquest Sting que fent d'ell mateix i recuperant les essències de The Police va aconseguir amb 65 anys animar aquests espectadors ja madurs, la gran majoria, dient-los que si no perds el cap com d'altres intentant semblar molt més jove del que en realitat ets, en pots sortir ben parat. Fins i tot fer enveja. I una mica de ràbia.

Així, per començar, Sting va fer de bon pare, i a les vuit en punt, una hora abans de l'inici de la seva actuació, va cantar una balada del seu últim disc per després presentar la banda del seu fill Joe, que actuava com a aperitiu. El nano, del 1976, no tan nano, li va tornar el favor sortint amb el pare com a part del seu cor de geometria variable, de vegades n'eren tres, de vegades cinc, sempre uns quants per acompanyar la veu de Sting, que encara mantenia aguts i capacitat d'enlairar-se. Ah!, i a l'estil d'una família feliç pare i fill van fer veus en la tènue Shape of my heart. La resta del grup també reunia pares i fills, ja que el guitarra, Dominic Miller, veia com el seu fill Josh s'encarregava de l'altra guitarra. Tot tant al seu lloc que semblava fictici.

El concert de Sting va començar puntual. Un altre punt a favor de qui ha de saber que els seus seguidors ja feien prou a cruspir-se un entrepà de combat d'aquests que venen fins i tot en aquest tipus de concerts. No era qüestió d'esperar que comencés la digestió. I, per descomptat, la cosa va començar amb Police. No sonava amb la vitalitat d'abans dels mòbils, a través dels quals, a les mans dels seguidors més ardents es va poder seguir Synchronicity II, Spirits in the material world o un Englishman in New York, que la pista va cantar amb tanta passió que va fer la tornada abans d'hora. Escenari net, línies baixes de focus per accentuar la proximitat d'escenari de club, jocs de llums senzills, una tauleta baixa al costat de Sting amb, se suposa, alguna beguda natural, sostenible i ecològica que revitalitzaria un geriàtric sencer, i banda senzilla, com tota la resta: bateria, dues guitarres i el baix del líder, tapant el que els més envejosos van desitjar que fos una mica de panxeta. Per cert, no ho era.

Cançons que no tornaran

De tornada al repertori, Sting va saber combinar les cançons del seu últim disc —retrobada amb peces més rítmiques, menys d'home gran— amb aquests èxits que semblaven sonar com fa molts anys. No era exactament així, ja que malgrat els arranjaments molt similars i la veu, ben equalitzada, de Sting, hi havia un pòsit d'educació, de contenció, d'elegància pròpia de gentleman, que marcava una línia tènue però perceptible amb el record dels seus concerts del passat. Potser és que no ho hi era el "pallasset" d'en Copeland. Però bé, res d'horrorós que permetés qüestionar el que se sentia, una simple apreciació que només recordava que els qui van veure el trio en ple vigor tampoc són com eren. Pel mig van sonar unes quantes cançons noves, tot i que l'únic interès era que les cantava Sting: una pàl·lida emulació de cançons que difícilment tornaran.

La part final del repertori, que va tenir variacions de matís respecte del que van veure els nord-americans, va comportar que, com periscopis a la recerca d'objectiu, emergissin altre cop els mòbils: Message in a bottle, Walking on the moon i un So lonely que aquest dimecres portarà afonia a la feina de molts espectadors. Potser pensant en ells, l'actuació va acabar amb Fragile, peça no inclosa en repertoris anteriors. Sensibilitat de manual per acabar suaument un concert que els que hi van ser repetiran quan Sting torni. Encara que sigui només pel morbo de tornar-lo a veure.