Selecciona Edició
Connecta’t

Trumpisme

El president dels Estats Units n’ha tingut prou amb dos mesos per generar una paraula nova

 Donald Trump.
Donald Trump. AP

La llengua té moltes maneres d’incorporar paraules, és una cosa que passa constantment, un diccionari no és sinó una foto fixa del vocabulari d’una llengua, però el cabal d’aquest vocabulari és molt més gran. Hi ha paraules —és el procediment més habitual— que ens entren des d’altres llengües, com ara dron o hijab (de l’anglès i l’àrab), i n’hi ha que són molt recents però tenen formacions ben clàssiques, com ara transfòbia (a partir d’un prefix llatí i un sufix grec). També n’hi ha que opten per mecanismes de formació de mots més excèntrics, com pot ser pime (a partir de la sigla de petita i mitjana empresa) o bé vamba (de la marca comercial Wamba). Són però mots que queden eclipsats pel procés estrella de l’etimologia: la formació d’una paraula a partir d’un nom propi d’algú que passa a la història.

És en aquest cas que parlem d’epònims. Un epònim és el personatge que dona nom a una paraula de la llengua comuna, tot i que, per extensió, se sol emprar el terme epònim per referir també el terme derivat. Així, el filòsof Plató és l’epònim de l’adjectiu platònic, de la mateixa manera que Moisès designa el bressol petit que s’utilitza en els primers mesos del nounat i no ets dels que fa allitament col·lectiu. Repassar aquesta mena d’etimologies és una festa per al filòleg (alguna satisfacció hem de tenir de tant en tant), per exemple amb una nicotina procedent de Jean Nicot, ambaixador francès a Lisboa que es va dedicar a introduir el tabac a Europa al segle XVI, o un linxament que deu el seu nom a Charles Lynch, revolucionari nord-americà que es dedicava a clavar unes bones pallisses a tothom que fos sospitós de ser probritànic. A un altre Charles, en aquest cas el terratinent anglès Boycott, li van fer el buit a l’illa d’Irlanda al segle XIX fins que va haver de marxar-ne, i això sense esmentar el pobre Joseph-Ignace Guillotin, inventor de la guillotina que va acabar en dos trossos precisament per la caiguda de la fulla. Sens dubte les paraules amb biografia són les millors del diccionari.

Tenim ara un epònim que truca a la porta, el trumpisme. El mecanisme pel qual es formen termes nous a partir del nom d’un polític és molt habitual, i en justícia hem de dir que són també epònims, però tenen poca gràcia. Parlar del pujolisme per referir-se a l’etapa de Jordi Pujol a la presidència de la Generalitat és molt senzill, com ho és parlar dels temps de l’aznarisme, o bé dels errejonistes, o sigui els de Podem que són de la corda de l’Errejón. Tot això és trivial, només cal aplicar vulgars mecanismes de derivació de mots. És diferent quan l’epònim condensa tot un nou concepte traslladable a altres entorns en els quals el personatge hi té poc a dir, tal com sembla que passa amb Donald Trump, president dels Estats Units només des del 20 de gener. Amb dos mesos n’ha tingut prou.

El trumpisme, doncs, apareix ja com un terme consolidat, amb uns sentits que van més enllà del que és l’estricta acció de govern de Trump. Populisme, personalisme, extremisme, postveritat, bocamollisme, tot de conceptes s’hi podrien associar sense que, encara ara, ningú s’hagi atrevit a sancionar una definició, i tanmateix el mot ja és utilitzat amb freqüència a la premsa i no genera gaires dubtes en el lector. Fa poc titulava El País una cosa com: “Els ideòlegs del trumpisme s’imposen a la Casa Blanca”, i La Vanguardia anava més enllà i aplicava el neologisme fora del seu àmbit geogràfic normal, reflectint el gran salt que tot epònim amb pretensions voldria fer: “El trumpisme europeu es posa a prova”. Tot el que comporta algú com Donald Trump convertit en una ideologia difusa i, possiblement, només expressable a través del seu nom.

El terme té pressa per ser admès, ja hi ha diccionaris en línia que el recullen. En plena era de la postveritat, no deixa de ser una paradoxa que el trumpisme acabi sent, almenys lingüísticament, tota una certesa.

MÉS INFORMACIÓ