La bogeria del Barça pot amb el València

Al Barça li ha donat un atac de bogeria, com si hagués de marcar sis gols a cada partit, embruixat encara per la seva remuntada contra el PSG. L'excitació és màxima al Camp Nou, una sensació estranya en un equip que arriba al cim del món des del seny, racional per excel·lència, acusat de vegades de ser excessivament quiet, molt canviat des de la catàstrofe de París. Ningú diria que el duel de Champions es va acabar. El Barça ataca igual contra 10 que davant d'11, tant li fa que el partit vagi 0-1 que 2-2 o 3-2, com si no pogués parar, víctima de la pressa a Europa i a la Lliga.

El Barça s'ha convertit en un equip a curt termini, amb un horitzó que és el Bernabéu, escenari del clàssic el 23 d'abril, el partit que pot resoldre la Lliga. Així doncs, fins llavors hi ha dos xocs trepidants cada jornada, el seu i el del Madrid, a fi de poder arribar al camp del líder amb opcions de revalidar el títol després d'assegurar-se la final de Copa i sobreviure a Europa. Cal afrontar cada partit com si fos l'últim, circumstància que de moment convida el tècnic a arriscar amb l'equip del 6-1. No és estrany, per tant, que hi hagi tant de vertigen al Camp Nou.

Encara que el 3-4-3 en rombe resulti familiar al Camp Nou des dels temps de Cruyff, no sembla un pla gaire pensat, ni és conseqüent amb el perfil de la plantilla, ni tampoc té a veure aparentment amb la cultura de la Masia. La qüestió, no obstant això, és que va funcionar com a revulsiu a Europa. Luis Enrique va saber activar l'equip, i l'afició va recuperar la fe quan va veure que s'havien acabat les rotacions: ningú té dubtes sobre quins són els titulars per més estrany que sembli jugar sense laterals i, a més, amb Rafinha al lloc de fals 7, dues qüestions que deixen a la intempèrie la banda dreta del Barça.

Rakitic, que no és Sergi Roberto i molt menys Dani Alves, es va haver de recollir sovint com a lateral, o clàssic 2. La inestabilitat defensiva va condicionar el desplegament del Barça per les ràpides transicions del València. Molt ben protegits, els nois de Voro contraatacaven amb velocitat per les bandes i pressionaven bé a la sortida de la pilota dels blaugrana, que es mostraven intensos, concentrats i esforçats cada vegada que passaven la divisòria i apuntaven a Diego Alves. El partit tenia ritme i les situacions de risc se succeïen a les porteries, també a la de Ter Stegen.

Un Ter Stegen esplèndid

El porter va estar esplèndid en un xut de Carlos Soler i en un contra un amb Munir, habilitat pel servei de porteria d'Alves. La jugada va acabar en servei de córner i tot seguit en el 0-1. Els blaugrana no paren d'encaixar gols des de la banderola de córner: ja van quatre des del Villamarín. El València va ser igual de precís que el Betis i el Deportivo després que Mangala rematés de cap la centrada de Parejo. La resposta del Barça va ser gairebé instantània per part de Luis Suárez, convertit en el seu jugador bandera.

Un servei de banda va permetre a Neymar, molt murri, servir a l'uruguaià davant de la inòpia de Garay. El 9 va deixar córrer la pilota i sense control previ la va creuar de rosca al pal esquerre i a la xarxa. El Barça es va agafar de la samarreta de l'uruguaià, tan poderós com virtuós, imparable en el desmarcatge i en la manera d'atacar els espais, i va acorralar el València. El 2-1 va arribar després que Luis Suárez, validat per Messi, sorprengués per l'esquena Mangala i forcés l'expulsió del central i un penal que el 10 no va perdonar. A punt d'arribar al descans, el partit semblava que quedava a cor què vols per al Barça. Però el València, fins i tot des de la inferioritat, va perseverar a picar el flanc dret dels locals. Carlos Soler va llegir el desmarcatge de Gayá i la seva centrada la va empènyer Munir: 2-2.

Voro va retirar llavors Orellana per donar entrada a Abdennour i defensar amb quatre jugadors, mentre que els blaugrana no paraven d'atacar, ni tan sols després que Messi fes el 3-2. El 10 es va canviar la pilota de peu per xutar amb la dreta davant d'Alves. El gol, no obstant això, no va canviar res, perquè si Munir no va empatar va ser perquè Piqué li va robar la pilota. No hi havia ningú que posés un moment de control i pausa al Barça.

Els blaugrana no es van corregir amb els canvis, sinó que van continuar entregats a un perillós intercanvi de cops fins al penúltim minut de partit, quan André Gomes es va estrenar com a golejador després d'una jugada meravellosa de Neymar. Ambiciós, per no dir voraç, i gens rigorós ni acadèmic, el Barça va jugar amb foc, va concedir massa camp i pilota al València, que fins i tot en una situació d'inferioritat es va permetre posar en escena Zaza, convençut que podia empatar per la generositat del Barça. Les anades i vingudes van durar més de mitja hora per la falta de punteria dels jugadors de Luis Enrique.

El gol d'André Gomes va ser com un sedant després d'una nit per no dormir, com si el Barça volgués recuperar en dos dies el temps perdut durant mesos, segur que si els partits es decideixen per les ocasions i no pel joc també pot guanyar la Lliga. A veure què passa a Granada sense Messi, que va forçar la cinquena targeta. Los Cármenes no és el Camp Nou. Ara mateix, des del 6-1, està convençut que la millor defensa és un bon atac.