_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

El procés mor en la foscor

No és “un engany a l’Estat”, com asseguren amb somriure maquiavèl·lic els seus dirigents, sinó als ciutadans de Catalunya

Lluís Bassets
Artur Mas.
Artur Mas. ALBERT GARCIA

El procés, com la democràcia que pretén encarnar, està morint en la foscor. Sense transparència, sense debat públic, obert i plural, no hi ha democràcia possible. Vells i nous eslògans ho prediquen, des del crit de “llum i taquígrafs!” fins a la sentència que llueix des de finals de febrer sota la capçalera de The Washington Post: “la democràcia mor en la foscor”.

El procés sempre ha patit una tensió insuperable entre les seves necessitats tàctiques i el seu objectiu estratègic, la coherència interior necessària i la recerca d’aliats exteriors. L’últim cas és el de la llei de transitorietat exprés, quan les necessitats immediates –eludir els recursos, suspensions i inhabilitacions de dirigents– per convocar la consulta sobre la independència restringeixen la capacitat del moviment per eixamplar la seva base i aconseguir la majoria indestructible que Mas busca des del 2012.

És evident que com més es força la legalitat, es retorcen les lleis i reglaments i es limita la transparència i el debat democràtic menys convincent apareix el procés per als indecisos i els aliats exteriors. La restricció, que arriba al secretisme i l’ocultació, afecta ni més ni menys que l’essència mateixa de la democràcia, és a dir, el que constituïa la pedra filosofal del procés.

Així és com l’astúcia, dirigida a “enganyar a l’Estat”, substitueix i destrueix la democràcia, en detriment dels ciutadans catalans. Aquesta és la segona ocasió en què succeeix, encara que en l’anterior, el procés participatiu del 9-N, va ser el president Mas qui va protagonitzar l’engany, mentre que en la pròxima qui ho intentarà serà el mateix Parlament, segrestat per una majoria sense legitimitat ni capacitat legislativa per a aquesta comesa. Amb la primera astúcia governamental, els ciutadans catalans que no van votar es van veure perjudicats en l’ús partidista dels pressupostos i les institucions públiques, especialment els mitjans de comunicació, mentre que amb l’astúcia parlamentària que es prepara el perjudici és en els seus drets polítics, minvats per un ús partidista de la màxima institució de representació dels ciutadans catalans.

La retòrica processista ha arribat a invertir els termes del debat, en una contorsió pròxima a la postveritat, fins al punt de considerar la ruptura amb la legalitat com a condició imprescindible perquè es faci realitat una democràcia que se suposa fins ara limitada o pervertida. No és estrany en conseqüència l’alegria frívola amb què es rebutja la defensa escrupolosa de la legalitat per a qualsevol decisió democràtica, especialment necessària si es tracta ni més ni menys que d’una secessió i la creació d’un nou estat.

Els qui sostenen tals arguments obliden que la legalitat serveix, sobretot, per defensar les minories de les majories, tal com ha sostingut el notari Juan José López Burniol el passat 10 de març en un article publicat ni més ni menys que a El Punt / Avui. “La dictadura de la majoria no deixa de ser dictadura pel fet que ho sigui de la majoria”, els ha recordat Burniol als lectors del diari independentista. I afegeix: “Això vol dir que mai es poden utilitzar procediments per silenciar o reduir la presència de les minories, pervertint –per exemple– el debat parlamentari; un fenomen que arriba al nivell del frau més rebutjable quan una majoria parlamentària no es correspon amb una majoria social, a causa d’una llei electoral esbiaixada”.

Així és com el procés no mor tan sols en la foscor sinó també en el frau. No és “un engany a l’Estat”, com asseguren amb somriure maquiavèl·lic els seus dirigents, com si “enganyar l’Estat" fos una altra garantia democràtica, sinó als ciutadans de Catalunya. Artur Mas va perdre el seu últim i tercer intent de plebiscitar el procés a la independència en obtenir a les darreres eleccions autonòmiques només el 47,8 per cent de vots a favor de la secessió. Si va aconseguir una majoria parlamentària independentista va ser gràcies a la legislació electoral espanyola preestatutària que prima el vot de les comarques més nacionalistes sobre l’àrea metropolitana de Barcelona. I a sobre, aquesta majoria sobre la qual pretén sustentar el full de ruta secretista és insuficient per reformar la llei electoral, per reformar l’Estatut i fins i tot per renovar càrrecs electes que exigeixen majories qualificades.

La mort del procés no arriba tan sols amb el frau i amb la foscor. També arriba amb la confusió, un capítol en el qual de nou és protagonista Artur Mas, el president que el va posar en marxa, i sobre el qual ara pesen greus sospites de responsabilitats, almenys polítiques, respecte a la corrupció oceànica en la qual naufraga la imatge de Convergència Democràtica de Catalunya, el partit que es va convertir en la matriu del procés gràcies al seu sobtat gir independentista.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Lluís Bassets
Escribe en EL PAÍS columnas y análisis sobre política, especialmente internacional. Ha escrito, entre otros, ‘El año de la Revolución' (Taurus), sobre las revueltas árabes, ‘La gran vergüenza. Ascenso y caída del mito de Jordi Pujol’ (Península) y un dietario pandémico y confinado con el título de ‘Les ciutats interiors’ (Galaxia Gutemberg).

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_