El ‘cas Palau’ i el futur de Mas

Millet i la família Montull van explicar al fiscal amb força ets i uts el tràfec de cobraments entre Ferrovial, Palau, Convergència i dels dos primers com a comissionistes. L’extresorer de CDC, Daniel Osàcar va negar que en cap cas es tractés de cobraments del partit a canvi d’adjudicació d’obra pública i Artur Mas, fora de seu judicial, va donar total suport al tresorer acusant els primers de fer servir la mentida per a una hipotètica rebaixa de la pena. Pilar Rahola, en una entrevista a Vilaweb afirmava que “hores d’ara, no dubto que a CDC hi va haver finançament irregular. Em costa de creure que no n’hi hagués. En tenim massa elements i símptomes. També estic convençuda que forma part d’una època que ja no existeix”. De totes maneres, avui, a La Vanguardia, escriu que “és una certesa que l’Estat vol destruir CDC i el mateix Mas perquè consideren que l’independentisme amb corbata és letal per als seus interessos”. El futur polític de Mas és un tema molt associat als articles sobre el cas Palau i la frase del president de la Generalitat d’aleshores, Pasqual Maragall, (“Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3%”) hi ressona.

Aquest dissabte, el director d’Elpuntavui, Xevi Xirgu, escriu: “Mas té raó quan diu que hi ha qui el vol apartar i quan sosté que, després de vint anys de la seva vida dedicat a la política, ara no ha d'anar-se'n, que ja ho va fer un cop. Cert. Tan cert com que té mala peça al teler. Anirà a les comissions del Parlament que calgui, serà el més contundent de tots i potser d'aquí a molts mesos quedarà clar que no hi ha hagut gaire res o ben bé res (en aquest cas concret, és clar). Però tinc la sensació que, si bé la situació no l'obliga a moure's (ni a dimitir de res), sí que li complica allò que en el fons tampoc sabem si vol, que és ser el proper candidat del PDeCAT a president de la Generalitat. Una part de l'operació Mas, que deu ser una peça separada de l'operació Catalunya, comença a reeixir. Entre d'altres coses, no s'enganyin, perquè alguns dels seus, amb l'argument del ‘fora sospites', també l'han començada a comprar”.

Per al director d’El Periódico, Enric Hernàndez (10 març), “en lloc de fingir que no va passar res, o que va passar sense el seu coneixement, Mas hauria de fer, ara sí, un pas enrere definitiu que salvi el PDECat d’un llast tan pesant”. Per a Daniel G. Sastre (El Mundo, 10 març), els joves dirigents del PDECat d’ara són més puigdemontistes que masistes, “però l’actual president no durarà gaire temps i hauran de resistir la pressió de la vella guàrdia”. Si no aconsegueixen que Mas es retiri serà quasi impossible sostenir que PDECat i CDC són formacions diferents i que l’ actual treballa per desvincular-se de l’herència pujolista. I, pitjor encara, amb Mas candidat és més que probable que l’hegemonia de l’esquerra, amb el format que sigui, es perllongui.

A l’editorial del dijous, Ara, davant les revelacions de Fèlix Millet, s’interroga sobre el futur del PDECat. Davant la sospita, avui més gran que ahir, que CDC es va finançar de manera irregular, subratlla que la nova generació del PDECat vol traçar una línia molt clara entre la nova direcció “i les presumptes irregularitats del passat”. El problema és que dins del PDECat encara hi ha dirigents que van tenir responsabilitats en l’etapa anterior, com Mas. El diari recorda que Mas va dir l’any 2013 que si es demostrava el finançament irregular ell seria el primer a actuar. “El PDECat”, diu el diari, “està en un moment fundacional que no és aliè al cas Palau i de la seva resposta en dependrà la seva credibilitat”. Aquest dissabte, en un altre editorial, el diari afirma que el testimoni de dos empresaris que fabricaven factures falses és més creïble que el de Millet. Maiol Roger, al mateix diari (9 març), considera que si el PDECat es distancia amb contundència de la presumpta corrupció pot ser fins i tot un actiu de futur. Però, acaba, “Mas té un problema, i es diu 4%”.

Per a Elpuntavui (10 març), davant d'un cas d'aquesta gravetat cal actuar amb responsabilitat i no amagar res, “i si es té el convenciment que no hi ha res d'il·lícit en l'actuació de la formació, donar les explicacions que calguin i com més aviat millor. I si no és així, prendre les decisions pertinents, les que els reclamen als altres en casos similars, perquè hi ha moltes coses en joc, entre elles la credibilitat present i futura de la refundada formació, el PDECAT”. Per a Vicent Sanchís, al mateix diari, “ sembla que sí, que hi ha proves acusatòries sòlides. Com hi ha, també, l'interès del fiscal, que rebaixa peticions de pena a canvi d'aconseguir la implicació que tant busca. La mateixa que ha exercit en el cas del 9-N. Perquè aquí tot es barreja i es mareja amb intencions ben confessades. En tot cas, entre nosaltres la civilització té límits. A més de l'Estat, l'oposició fa més anys que va condemnar Convergència. Com ho ha fet una part important de l'opinió publicada i una altra de la pública, santament farta i indignada”.

L’editorial de La Vanguardia de dijous considera que hi ha dubtes molt preocupants sobre els comptes de CDC “i sobre la conducta dels que van ser i en alguns casos continuen sent els seus dirigents”. El diari subratlla els esforços de la jove direcció del PDECat per marcar distàncies amb CDC, “el partit que té en la seva herència una part fosca que es resisteix a assumir”. Per a Isabel Garcia Pagan, la defensa que ha fet Mas de l’ex tresorer Daniel Osàcar posa en les seves mans el seu patrimoni polític i el del seu partit. El PDECat necessita fer creu i ratlla perquè, escriu, no hi ha senyera ni procés que tapi una acusació tan gran. “A què pot optar ara Mas?”, es pregunta. Ningú no perd de vista la paperera de la història que li van preparar la CUP i ERC. “Ahir va ser Millet, avui Montull i demà...”.

El Periódico del dijous afirma que “Mas queda òbviament molt tocat per la descripció d’un sistema de finançament il·legal tan metòdic com el descrit per Millet”. Marçal Sintes es planteja si el cas Palau i altres escàndols, “reals o inventats”, poden perjudicar l’independentisme. Creu que no. “Els independentistes no deixaran de ser-ho, crec, pel que diguin Millet i Montull, ni pel que pugui passar a antics responsables de CDC”. Per a Roger Palà, al mateix diari, la confessió de Millet és una bomba contra el PDECat. El veto de la CUP a Mas va obrir l’oportunitat de refundar el partit amb nous lideratges, “però Mas és un animal ferit que no ha superat aquell pas al costat forçat per l’esquerra independentista. Sent que encara té un paper per jugar”. Mas és qui va posar les urnes el 9N, però també és el president de la Convergència d’Osàcar i Viloca”.

La Razón, també dijous, afirmava a l’editorial que la corrupció devora el procés. Ara s’entén perquè la defensa de CDC ha renunciat a 36 testimonis, tots ells alts càrrecs de la Generalitat de l’època. I al PDECat de res li serveix dir que la corrupció li repugna “si al davant del més gran desafiament a l’Estat de Dret que viu Catalunya hi ha qui va ser líder de CDC, Artur Mas”. Per Abc, les declaracions de Millet i Montull retraten una classe nacionalista que, insaciable, “vol apropiar-se de la identitat de Catalunya després de fer-se amb els diners”. El diari considera que el cas Palau retrata “una màfia nacionalista”.

El Mundo obria la portada de dijous amb “La confessió de Millet frustra l’operació retorn de Mas”. En una nota sense firma es contempla un Mas que era una relíquia fins que el judici del 9N el va posar novament a la primera línia política i “va revifar les seves ambicions de recuperar el Govern”. Però, ara, les confessions de Millet i cia van contra la seva línia de flotació “Està per veure com remunta aquesta situació Artur Mas”. Aquest diari va publicar aquesta setmana una entrevista amb Alfons López Tena, exmilitant de CDC i a qui se li atribueix la frase “Espanya ens roba”. Segons ell, van col·locar Mas de manera transitòria gent que creia que el podria manejar bé, tot esperant Oriol Pujol. “Mas és molt limitat, he estat assessor seu durant set anys. No llegeix res i en presumeix públicament. El resultat és el que es veu. Autoritari, rancuniós i un polític de quarta regional. Serviria per a cacic d’un poble de la Sicília interior”.

A les publicacions digitals, Salvador Cot (El Món) fa la seva descripció de la situació: “Partint de la corrupció estructural dels partits de la Transició, han segregat Convergència per acusar-la -específicament- de cobrar unes comissions que, d'una manera o altra, anaven a parar a tots els que manaven. En aquesta operació, la Fiscalia intenta evitar la percepció de què Millet era un puntal destacat del PP a Catalunya i que era l'Ajuntament del PSC qui autoritzava la majoria de les obres que generaven comissions. És un procés al partit. I morta Convergència, morta la independència. Dit d'una altra manera, creuen que tenen la bala de plata contra el procés”.

Ferran Casas, de Nació digital, escriu que “Mas juga fort perquè va dir que arribat el cas assumiria responsabilitats en persona. Si el jutge considera provat el finançament irregular, l'operació de retorn de l'expresident, alimentada per la renúncia de Carles Puigdemont i el judici del 9N, es veurà tallada en sec. I, sobretot, la renovació que, més enllà de les sigles, intenten Marta Pascal i els dirigents més joves i els alcaldes quedarà en no res i la marca contaminada i víctima dels equilibris amb el passat”. Al mateix mitjà, Arnau Urgell afirma que encara que “la Fiscalia actuï al servei del govern espanyol no treu que els indicis del presumpte finançament irregular existeixin i que, per primera vegada, arribin a judici. El PDECat –i també la resta de l'independentisme- faria bé de no confondre una cosa amb l'altra. Establir un autèntic cordó sanitari amb la corrupció és imprescindible tant per al futur del partit de Mas i Puigdemont com per intentar garantir l'èxit del procés”.

Antonio Robles (Libertad digital) esmenta la piulada del president Puigdemont vinculant la remuntada del Barça amb una Catalunya que demostrarà que res és impossible. “Pot semblar una frivolitat relacionar el triomf en un partit amb la consecució de la independència com a drecera per tapar la pudor pujolista de 30 anys de corrupció generalitzada, però delata una gran profunditat en la formació emocional del catalanisme independentista”. L’editorial d’El Español considera el cas Palau com la prèvia del cas Artur Mas. Si es proven els fets, “l’expresident mereixeria ser obligat a abandonar la vida pública enmig de l’oprobi”.

A la ràdio, Jordi Basté (RAC1), dijous d’aquesta setmana, comentava que “el maldecap de Convergència és enorme perquè Artur Mas està avui en el punt de mira”. “Marta Pascal i tots els jovencells necessiten entrar al túnel de rentat del passat i han de multiplicar les seves reivindicacions cada cop que Artur Mas apareix en escena guiant el futur com si ells quedessin aparcats en el present fins a nova ordre”. Mònica Terribas (Catalunya Ràdio) veient les versions contradictòries de Millet i Montull davant d’Osàcar es preguntava “On som?. Com ens hi podem aclarir? On són els blancs, negres i grisos d'aquest cas?” . I ho va voler aclarir amb una entrevista amb Joan Linares, director general del Palau entre 2009 i 2010 i que va dirigir la investigació interna del cas. I Linares li explica que “Mas hauria d'haver reconegut des del principi que hi va haver "finançament il·legal" de CDC i "haver tornat els diners", com va fer amb els dels convenis de la fundació del partit. Segons Linares, la documentació que va trobar "corrobora" la trama de finançament irregular de Convergència. Linares també sospita de la FAES, la fundació del PP, "per les aportacions que feia el Ministeri de Cultura”.

Més enllà de càlculs personals i de conjuntura, Emma Riverola va escriure a El Periódico (28 febrer): “Serà la societat catalana capaç de mirar-se al mirall de la corrupció i assumir la seva imatge? Mentre el nacionalisme alimenta el relat d’una Catalunya carregada de superioritat moral enfront d’Espanya, el cas Palau ens despulla. I el nostre reflex no és tan pur com requereixen els cànons de l’èpica. Negar-ho ens obliga a situar-nos en el terreny de l’emoció i expulsar la raó. Darrere del mirall hi ha el país de les meravelles. Però és fals”.

[Per cert, la gran victòria del Barça també l’han relacionada alguns comentaristes amb la Catalunya independentista. Dos exemples del mateix dia a l’Abc. Ignacio Camacho escriu que els independentistes no tenen vergonya. Ni pel cas Palau ni pel que va passar al Camp Nou. “Roben i es queixen que els roben a ells”. Luis Ventoso admet que fa anys hauria celebrat la victòria del Barça d’una altra manera, però molts espanyols no en van tenir gaires ganes. “Què ha passat? Doncs ben fàcil: el nostre, abans, estimat Barça, ens ha tret a cops de peu amb la seva oberta decantació per l’independentisme”].