Selecciona Edició
Connecta’t

Cent anys de “més vist que el TBO”

La popular revista juvenil d’historietes, que va unir el seu nom al del còmic a Espanya, va néixer fa un segle

Una de les pàgines de TBO d''Els grans invents del TBO'.
Una de les pàgines de TBO d''Els grans invents del TBO'.

En aquest món dominat per l’economia desencadenada, les grans empreses inverteixen milions per aconseguir el que anomenen una designació metonímica, és a dir, que el seu producte sigui tan famós que s’arribi a incorporar al diccionari per definir-lo. Però hi va haver una petita editorial espanyola que, sense campanyes de publicitat ni experts en màrqueting, no només va aconseguir crear una entrada al diccionari de la Reial Acadèmia, sinó que va instal·lar en la parla popular tota una sèrie d’expressions i, el més important, va quedar gravada en l’imaginari de la cultura popular. El TBO, editat pel litògraf Arturo Suárez, no va ser el primer tebeo, és cert, i publicacions d’historieta anteriors com En Patufet, Dominguín o Charlot ho corroboren, però la petita revista apareguda el 1917 va aconseguir tal popularitat que el seu nom va quedar indissolublement unit al del còmic a Espanya.

No està clar si el primer número va arribar als lectors l’11 o el 17 de març —la primera és una data proporcionada per un complet estudi acadèmic dels anys noranta; la segona, la versió oficial proporcionada per la publicació en les seves celebracions—, però és segur que al llarg dels propers dies, aquest primer número que costava 5 cèntims, farà 100 anys.

Dibuixada gairebé íntegrament per Donaz i Urda en els seus inicis, la revista semblava destinada a desaparèixer al cap de pocs mesos en el complicat i efervescent món editorial dedicat als infants d’aquells anys, però l’aparició de Joaquín Buigas, que la va comprar, va canviar aquell futur previsible. Va anar incorporant grans dibuixants com Méndez Álvarez, Tínez, Opisso, Serra Massana, Nit o Cabrero Arnal, i va crear un públic fidel que a poc a poc va anar creixent a un ritme que, deu anys després, ja superaven els 100.000 exemplars de tirada, que en poc temps va augmentar fins a l’esgarrifosa xifra de 159.000. Un èxit sense precedents que es va apuntalar amb l’entrada a la revista d’altres autors, com Benejam i Arturo Moreno, però que es va veure frenat en sec per la Guerra Civil.

El TBO va tornar els anys quaranta, però va haver de canviar contínuament el nom (el misteri de l’origen de la capçalera es va resoldre fa poc, quan es va saber que el joc fonètic va estar inspirat per una sarsuela de principis de segle, de nom T.B.O.) per poder esquivar les limitacions imposades per la dictadura. Recuperaria la continuïtat i el títol el 1952, amb un flamant número 1 —malgrat que la portada indiqués ben clar que era l’any XXXVI de la publicació— que obria una nova etapa que només certificava els canvis i autors que Buigas havia anat incorporant en els difícils anys anteriors: Ayné, Coll, Blanco, Sabatés o Castanys s’unien als Benejam, Tínez, Urda, Opisso i altres per crear història, mai millor dit, del tebeo a Espanya.

El TBO era llavors la contrapart de la totpoderosa Editorial Bruguera, que amb el seu ventall infinit de títols dominava el mercat, però no havia pogut doblegar la força d’una publicació que no parava d’arrelar-se en la cultura popular: des de frases com “més vist que el TBO” o “sembla un invent del TBO”, a fins i tot tenir la seva pròpia cançó, la famosa Yo quiero un tebeo, que va cantar per primera cop La Goyita al Teatre Circ Barcelonès, el 1930, i que després va tornar a popularitzar Jaume Sisa.

Humor blanc i senzill

Baluard de l’humor més blanc i senzill, el TBO va anar resistint els envits d’una societat que reclamava uns canvis que la revista, sempre conservadora en aquest aspecte, va anar incloent amb comptagotes. Però Espanya estava canviant massa ràpid, i malgrat retocar el nom per presentar-se com un modern TBO 2000, es va anar llanguint lentament en els setanta del segle passat, sense que ni tan sols l’atrevida bogeria de la secció El Habichuelo, de Tha, T. P. Bigart, Paco Mir i Sirvent, o la desesperada decisió d’oferir-la com a encartament de la popular revista del cor Lecturas aconseguissin canviar-ne el camí descendent.

El TBO va ser comprat el 1983 pel seu etern rival, l’Editorial Bruguera, paradoxalment en un dels pitjors moments de l’empresa, pocs anys després venuda i refundada en Ediciones B, que va intentar amb poc èxit revitalitzar un TBO que desapareixia finalment el 1998 i, amb ell, sèries tan recordades com Josechu, el Vasco, Altamiro de la Cueva o Los invents del TBO.

Cent anys després, el llegat del TBO és per tot arreu: des d’aquests tebeos que s’han fet adults per ser novel·les gràfiques i que avui tracten la vida quotidiana, com al seu dia va fer La familia Ulises, fins als fanzins que exploren la forma i l’estil amb el mateix atreviment i elegància del gran Coll.

El Saló del Còmic de Barcelona prepara una gran exposició commemorativa, però per anar obrint boca res millor que capbussar-se en l’enciclopèdica 100 años de TBO (Ediciones B), un treball exhaustiu d’un dels grans especialistes del tebeo del nostre país, Antoni Guiral, que amb la col·laboració de Lluís Giralt fa un profund —i entretingudíssim— repàs a la història de la publicació, les seves sèries i autors, però també les seves anècdotes i curiositats. No serà l’únic estudi: l’editorial Diminuta publica també 100 años, el tebeo que dio nombre a los demás, de Jordi Manzanares, i el portal digital Tebeosfera celebrarà el centenari amb un ampli monogràfic.