Selecciona Edició
Connecta’t
Provocacions

Vuitcentistes

Hi ha en la CUP, i també en el colauisme i en general en tota l’esquerra radical, un fons espès de naturisme, de creença en un passat arcàdic

Anna Gabriel a una entrevista de TV-3
Anna Gabriel a una entrevista de TV-3

En una entrevista emesa fa pocs mesos per TV-3, la diputada de la CUP Anna Gabriel, passejant amb ulls nostàlgics pel pati d’una antiga fàbrica tèxtil, defineix el progrés com la tornada a l’economia fabril. En un altre moment, davant d’un hort urbà, acusa el Sistema d’haver expulsat els joves de la terra i la Unió Europea d’haver destruït el sector primari i, en nom dels “plantejaments comunitaris autogestionats”, reclama la recuperació de la terra “per apropar-nos més a la lògica de la sobirania alimentària”.

Hi ha en la CUP, i també en el colauisme i en general en tota l’esquerra radical, un fons espès de naturisme, de creença en un passat arcàdic, d’horror ancestral al desenvolupament econòmic, que de vegades l’aproxima més al comunitarisme místic d’un Thoreau i un Tolstoi que no pas al socialisme modern. I també l’aproxima, per descomptat, a l’anarquisme que va regnar a cavall dels dos últims segles i que, essencialment, s’havia covat en aquells deliris. Però els ideals vuitcentistes dels nostres dies no són exclusius de les esquerres. Com deia Ortega, tots els fenòmens d’una mateixa època són germans uterins encara que siguin enemics, i així com l’anarcocomunisme d’avui procedeix dels socialistes utòpics del segle XIX, l’extrema dreta que amenaça Europa i ja governa als Estats Units s’emparenta amb els romàntics ultraconservadors del mateix període.

Compromesos uns i altres amb la reacció antiliberal, eren per damunt de tot contraris a la destrucció de les barreres comercials i a l’adveniment de la democràcia. No ens ha d’estranyar, doncs, que els seus descendents es vegin agermanats en les línies fonamentals dels seus respectius pensaments: proteccionisme econòmic, oposició frontal als tractats de lliure comerç, refús del projecte europeu, substitució de la política per les mobilitzacions populars, de la racionalitat pels sentiments, les creences i els símbols. I també hi podríem afegir el proteccionisme moral, que encara que apunti en cada facció a manies diferents —en alguns casos més coincidents del que es pensa— respon a una mateixa mentalitat. No sé si totes aquestes analogies podrien explicar que, segons les enquestes, un 25 per cent dels votants del socialista radical Mélenchon s’inclinaria per Le Pen a la segona volta de les presidencials franceses, però és una dada que s’ha de tenir en compte.

Com els seus antecessors, els vuitcentistes del segle XXI s’emparen en la voluntat popular. La pretensió que el suport del poble —escenificat sovint amb agitacions al carrer— és l’última instància d’una democràcia fa anys que pugna per desligitimar l’Estat de dret. Guiats també per vents del mil vuit-cents, alguns guardians del Procés invoquen amb devoció la fidelitat a la tribu. Tribu és la paraula clau que, en el pensament de Popper, defineix la societat tancada.