_
_
_
_
_
Jarabe de Palo

“Tant de bo d’aquí a 50 anys encara es balli ‘La flaca’ a les revetlles”

Pau Donés celebra mig segle amb el llibre i el disc ‘50 palos’

Luz Sánchez-Mellado

“Em posaré condó per cardar, gràcies”. Així, amb humor, sense drama, amb la mateixa distància de si mateix que proximitat amb el proïsme, Pau Donés va respondre a la pregunta d’un informador hiperperepunyetes de si hauria de prendre precaucions especials pel seu càncer per sortir de concerts per aquests mons tempestuosos. Les rialles amb què va ser rebuda la seva sortida, amb les del curiós reporter al capdavant, van ser el colofó de la multitudinària roda de premsa amb què Donés va presentar ahir a Madrid el seu regal d’aniversari a si mateix i a la seva parròquia: 50 palos, una espècie d’obres completes de mig segle de vida i 20 anys del seu grup, Jarabe de palo, en forma de disc, llibre i gira que el tindrà rodant tot l’any de teatre en teatre per Espanya, Europa i Amèrica.

Havia arribat poc abans, fent glops a una litrona que semblava taronjada i era un sèrum de glucosa prescrit pels seus metges per aguantar la tralla de la marató de promoció en la qual s’ha embarcat. “Pel que hem quedat, abans em ficava de tot i ara em xuto sucre, com les criatures”, feia broma a mitges, mentre convidava a una ronda del dolcíssim beuratge la periodista. Com si no hi hagués un demà. Així, confessa, ha decidit viure Donés des que el càncer de còlon que li van diagnosticar fa dos anys el fes baixar a plom de “l’onada” d’estrella del rock i li fes redescobrir la vida pura i dura. El plaer de la rutina. La companyia de la seva filla, Sara, a la qual “el disbarat” de la fama li havia robat al pare.

Heus aquí, doncs, el Pau Donés d’avui mateix. Pur esperit, arestes i ulls verds: 66 quilos de fibra i ossos en un cos de 185 centímetres sotmès als rigors de la malaltia, la cirurgia i la quimioteràpia que “encara avui, demà, qui sap i a qui li importa”, li respecta el serrell dret. Pot ser que estigui més prim que la llegendària flaca cubana que el va catapultar a la fama fa dues dècades. Però, potser, també, més autèntic. Mai estarà ni més jove ni més guapo, sembla pregonar amb el seu entusiasme. No li interessa el futur, ni el drama, confessa “Fugida cap endavant? No, ganes de viure, d’esprémer el present, perquè viure és urgent. Jo em puc morir demà, d’acord, i pot ser que tingui més paperetes. Però tu també, i tots, i estem trigant a adonar-nos-en”, adverteix.

El creador de petits himnes vitals com “Grita”, “Bonito” o “Depende”, el venedor de dos milions de discos, no és cap ingenu, ni cap il·lús. Sap a què s’enfronta. I perquè ho sap, vol compartir els seus sentiments sobre aquest tema. Així, “acollonit a estones, sí, però sense por a la mort i sense por a la vida” va escriure “Humo”, – “ahora que solo me queda esperar a que llegue la hora, abrázame fuerte por si fuera esta la última vez” – la cançó “d’amor” que li va dedicar a la “millor amant”, “la vida” quan va sentir que “se li escapava”. I així ho confessa, sense rastre d’impostura en uns ulls que penetren amb el que sembla empatia genuïna.

“És clar que sé que aquesta expectació es deu a la meva malaltia”, diu, al·ludint a la seva presència massiva als mitjans i a l’interès inusitat que ha despertat el seu disc, el seu llibre i la seva gira, “però també estic gaudint d’aquesta atenció amb la tranquil·litat que tinc una mercaderia collonuda per oferir”, explica. Una mercaderia, la seva producció al capdavant de Jarabe de palo, que podrà agradar més o menys a segons quin públic, però les tornades del qual i melodies s’han colat en la medul·la de diverses generacions a força d’una cosa que es té o no es té. “El poder d’emocionar. Que et salti una llàgrima sentint una cançó. O que et facin venir ganes de trucar al teu xicot i dir-li vine cap aquí. I això s’està perdent. La música d’ara mola, jo també em moc amb la Katy Perry, però aconseguir aquesta llàgrima, aquest sospir, això, és el repte. Que d’aquí a 50 anys algú se’n recordi d’un tio anomenat Pau Donés me la porta fluixa. Però pensar que la gent se segueixi besant ballant “La flaca” a les revetlles dels pobles, si és que segueix havent-hi pobles, em fa sentir orgullós. Tant de bo”.

Un Peter Pan sense por ni fe

L’“hiperactiu, dislèctic i curiós” Pau Donés va voler presentar-se al públic després de dos anys d’absència sol i a pèl a l’escenari del Teatro Alcalá de Madrid, una de les cites de la gira que emprèn i en la qual repassarà el seu repertori només amb un piano, un violoncel i una veu, la seva, “sense por ni fe”. “Soc un Peter Pan, amb càncer, però Peter Pan, i ho seré fins al final”, va dir. I a fe que ho sembla.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Luz Sánchez-Mellado
Luz Sánchez-Mellado, reportera, entrevistadora y columnista, es licenciada en Periodismo por la Universidad Complutense y publica en EL PAÍS desde estudiante. Autora de ‘Ciudadano Cortés’ y ‘Estereotipas’ (Plaza y Janés), centra su interés en la trastienda de las tendencias sociales, culturales y políticas y el acercamiento a sus protagonistas.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_