Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Indignitat i il·legalitat

Si els tribunals declaren que hi va haver delicte en les conductes del 9-N, aquestes seran il·legals, però no indignes. Els delictes per convicció poden merèixer el càstig, però no la infàmia

El diputat Francesc Homs arriba al Tribunal Suprem a Madrid.
El diputat Francesc Homs arriba al Tribunal Suprem a Madrid.

“Ha estat una jugada indigna. D’ètica i de moral, en parlarem nosaltres, no ells!” Així clamava amb veu apocalíptica Jordi Pujol la primavera del 1984. I bé que van parlar ell i els seus, durant els trenta anys següents, i no amb paraules, sinó amb obres que, massa tard, hem sabut que eren escandalosament indignes. A les portes de la primavera del 2017 Artur Mas va intentar emular el seu vell líder, impostant la veu per cridar “ara van per nosaltres!”. I, per precisar a qui ficava en el mateix cistell de l’independentisme en dir “nosaltres”, a continuació va profetitzar que sense l’antiga Convergència no hi haurà estat independent a Catalunya.

Aquesta és la gran indignitat. És infame comprometre l’independentisme, des del seu naixement, esquitxant-lo amb la indignitat original del vell patriarca, la seva família i els seus afins. Perquè l’independentisme possiblement és un error, potser és utòpic i probablement minoritari, o tal vegada no. Ha conduït a actuacions polítiques que potser els tribunals acabaran condemnant com a il·legals, però no per això mereixen ser titllades d’indignes.

No obstant això, hi ha altres il·legalitats empastifades d’indignitat. Per moltes d’aquestes el clan Pujol està arribant a ser client habitual dels jutjats d’instrucció. El judici del Palau semblava que no arribaria mai, però ha arribat, i ara tots els acusats volen cantar, i, sense la més mínima vergonya ni gallardia, s’acusen entre ells per alleujar les penes que els esperen. No debades és el judici a la indignitat de la vella Convergència.

Simultàniament, a l’ombra del xivarri d’aquests processos, s’està desenvolupant un altre judici pel finançament il·legal d’Unió Democràtica, la indignitat subalterna de CiU. Poc abans s’havien celebrat els judicis de la Infanta i de les targetes black, també expressions clamoroses d’il·legalitat indigna que, com és sabut, no té fronteres autonòmiques.

Al final tot acaba davant el Tribunal Suprem. De res serveix fer vaticinis sobre com es resoldrà definitivament el tema d’Urdangarín o el de Rato ni els altres judicis cèlebres en curs. Bona part de l’opinió pública desconfia de l’actuació dels tribunals en aquests casos cèlebres. Molta gent considera que les sentències ja dictades són massa benignes. Calculen per endavant que les sentències pendents, a Barcelona o al Tribunal Suprem, segons uns no tindran la severitat que desitjarien, i segons els altres tindran una severitat que consideraran una injusta persecució política.

La gent, en general, s’irrita i desconfia de la justícia perquè no entenen que Urdangarin, condemnat a sis anys de presó, segueixi passejant amb bicicleta per Ginebra, ni que Blesa i Rato segueixin estiuejant amb luxe escandalós, i diuen, descoratjats: “Millet no anirà a la presó”. La desconfiança de l’opinió pública no té la seva base, exclusivament, en la contrarietat que li provoquen les sentències d’aquests casos cèlebres. També sembra dubtes l’aparença de subordinació de la fiscalia al Govern, que molts dedueixen dels relleus d’importants fiscals en cap de gran prestigi, defenestrats sense justificació coneguda. I per si tot això no bastés per alimentar la desconfiança, hem sabut que al Ministeri d’Interior s’estava incubant l’ou de la serp d’una policia patriòtica, irregular, clandestina i incontrolable per l’autoritat judicial, per oficialitzar irregularment rumors insidiosos precuinats, que una fiscalia de confiança afinaria adequadament.

Alhora que, en aquest marc d’escàndol, irritació i desconfiança, es jutjaven comportaments clamorosament indignes, transcorrien els processos per la consulta del 9-N, un davant el Tribunal Superior de Catalunya i un altre davant el Tribunal Suprem. En tots dos es debat si constitueixen delicte unes decisions i unes actuacions pacífiques exclusivament polítiques, realitzades malgrat un pronunciament suspensiu del Tribunal Constitucional. És el vell debat del delicte per convicció, en el qual el delinqüent coneix la il·legalitat de la seva conducta, però infringeix la llei perquè anteposa les exigències de la seva convicció. A això es referia Homs en la seva declaració davant el Suprem, innecessàriament desconsiderada, inoportuna i sobreactuada. El debat sobre els delictes per convicció, quan es tracta de conductes pacífiques com les del 9-N, no conté retrets ètics, sinó estrictament jurídics. Si els tribunals declaren que aquelles conductes constitueixen delicte, seran il·legals, però no per això han de ser considerades com a indignes. Perquè, com va dir un clàssic jurista alemany fa gairebé un segle, els delictes per convicció poden merèixer el càstig, però no la infàmia.

José María Mena és exfiscal en cap de Catalunya.