Selecciona Edició
Connecta’t

El Premi Pritzker recau en l’estudi català d’arquitectura Olot RCR

Rafael Aranda, Ramon Vilalta i Carme Pigem reben el guardó més prestigiós de la seva disciplina

Carme Pigem amb els seus socis Ramon Vilalta (centre) i Rafael Aranda. Veure fotogaleria
Carme Pigem amb els seus socis Ramon Vilalta (centre) i Rafael Aranda.

“Ja està, ja està, ja està...”. Carme Pigem (1962) està eufòrica. Però s’expressa amb contenció. Va ser ella la que va respondre al telèfon que anunciava el premi. “M’ho vaig creure, perquè amb aquestes coses no es fa broma”, diu, però des d’aleshores ha viscut amb por que se li escapés. Reporters de The New York Times o la CNN han arribat fins a Olot (Girona), on ella i els seus dos socis —el seu marit, Ramon Vilalta (1960), i Rafael Aranda (1961)— fa gairebé tres dècades que es dediquen a l’arquitectura amb una devoció gairebé religiosa. Per això la celebració del Premi Pritzker amb 30 empleats a l’antiga foneria que és avui el seu estudi té certa cosa de litúrgia.

“El respecte pel que existeix i la projecció de futur, la convivència entre el que és local i el que és universal” és el que ha vist en els seus treballs un jurat preocupat per un món en el qual el que és genèric arrasa el que és particular. L’estreta col·laboració entre els tres projectistes, la importància de l’artesania davant la indústria i la recerca de la universalitat des de la cura de les arrels és el que premia el Pritzker 2017 en reconèixer aquest trio cosmopolita i de poble que des que es va conèixer, a l’Escola Tècnica Superior d'Arquitectura del Vallès de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), va apostar per dissenyar a sis mans. Fins avui, el guardó més important en la seva disciplina només l’havia guanyat un espanyol, Rafael Moneo, premiat l’any 1996. Els nous guanyadors tenen clar quin altre arquitecte se’l mereixeria: “Sens dubte Enric Miralles”, contesten sense parpellejar.

Tot i que diversos duos han aconseguit el premi —Herzog & de Meuron o Sejima i Nishizawa— aquesta és la primera vegada que el guardó reconeix tres arquitectes, i subratlla així el component col·lectiu de la disciplina. Avui a la taula que els tres comparteixen hi ha més plànols que cava. La decisió d’asseure’s junts va arribar quan, amb 24 anys, tornaven del seu primer viatge al Japó. “A l’avió vam dibuixar la taula de cirerer que hem compartit durant 30 anys”, assenyala Aranda. Si el treball en equip va sortir de l’escola i el paisatge de la seva infantesa de la comarca de la Garrotxa, el que els va descobrir el seu camí arquitectònic va ser aquest viatge. Al Japó van aprendre la importància de dissenyar el camí per arribar als llocs. “És fonamental anar trobant l’arquitectura, evitar que t’assalti. Retardar la trobada multiplica les sensacions i converteix un edifici en un descobriment”, explica de nou Vilalta.

En aquest camí fins a l’edifici rau la importància que aquest estudi ha concedit sempre al paisatge. Potser per això una de les seves primeres obres, l’Estadi Tussols-Basil d’Olot (2000) és una pista d’atletisme singular amb els arbres que van arribar abans que la pista. Més enllà de la terra i la vegetació, també les persones han definit l’arquitectura de RCR. “Les cases han estat el nostre laboratori”, admet Carme Pigem. Els seus primers èxits van ser cases extraordinàries per a gent corrent, habitatges d’avantguarda per a un ferrer, un fuster o una perruquera del poble. La seva vocació perfeccionista ha fet que els perseguís la llegenda que obligaven a signar contractes que impedien de modificar les seves obres. Ells ho desmenteixen: “Al que obliguem és a construir bé, després el temps hi pot intervenir. No per tapar, per sumar. Quan l’arquitectura té consistència, ho admet tot”, indica Vilalta.

Havien redissenyat mig Olot quan, amb molta cautela, van decidir començar a treballar fora de la seva comarca. Al parvulari El Petit Comte de Besalú van assajar una arquitectura més industrialitzada que també van desenvolupar a les escoles franceses de Font Romeu. Als cellers Bell Loc de Palamós van enterrar l’edifici i a la plaça-pont-teatre de Ripoll van ordir una tipologia triple que sembla que sempre va ser allà.

El 2009, la mostra del pintor francès viu més cotitzat es va convertir en la més vista en la història del Pompidou. Aleshores, el mateix Pierre Soulages ja havia encarregat a RCR el disseny del Museu al qual deixarà el seu llegat a Rodez, no lluny d’Olot, però a l’altre banda del Pirineu. RCR exporta la seva idea d’una arquitectura arrelada i cuidada, a punt per ser devorada pel món amb projectes com el Centre d’Art La Cuisine a Nègrepelisse (2014) o l’edifici d’apartaments que acaben d’acabar a Dubai, “prenent-nos tot el temps que es necessita per construir bé”, puntualitza Pigem.

Els autors del flamant i trencador restaurant Enigma d’Albert Adrià a Barcelona van ser, molt abans, els dissenyadors del Les Cols, de nou a Olot: “Entre horts i gallines per primera vegada vam haver de plantejar-nos com parlar al que ja existia”. Van decidir fer-ho de tu a tu: sense alterar el lloc però dirigint-s’hi amb veu pròpia. El nom de la xef Fina Puigdevall va associat des d’aleshores al d’aquests tres arquitectes. Junts van deixar clar com l’avantguarda i l’alta cuina han de conviure amb l’agricultura i el quilòmetre zero. Alguns mestres moderns van descobrir com viatjar pel món porta a recuperar les arrels. RCR defensa el contrari: són les arrels el que és essencial per poder volar. A l’altra costat del planeta, precisament al Japó, al Palau Akasaka de Tòquio, serà on el proper 20 de maig Carme Pigem, Ramon Vilalta i Rafael Aranda recullin, finalment, el seu Premi Pritzker.

Minimalisme i naturalesa

Encara que l’estudi RCR (les inicials de Ramon, Carme i Rafael) considera que “d’arquitectura només n’hi ha una, la que contribueix al benestar físic i espiritual” i ho premia, el Pritzker deixa enrere una etapa en la qual la defensa d’una arquitectura social —les construccions d’emergència del japonès Shigeru Ban o els habitatges incrementals del xilè Alejandro Aravena— semblava determinant a l’hora d’apuntar el futur de la professió. Actualitzar el que és local, destil·lant-ne l’essència, aspira a convertir en universals valors particulars, començant pel paisatge. L’obra exigent, artesana i minimalista de RCR suposa un reconeixement a l’arquitectura entesa com una forma d’art que incideix a l’escenari de la vida quotidiana sense renunciar a les seves aspiracions estètiques.