Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Dues fotos: d’ahir a demà

A Junqueras cal parar-li atenció. Està demostrant ser un home d’una habilitat endimoniada

Oriol Junqueras al Parlament.
Oriol Junqueras al Parlament.

Diuen que no hi ha res casual. Jo penso que sí, que hi ha moltes casualitats; sense elles no s’explicaria la història ni tampoc, ben pensat, les nostres mateixes vides privades. “Fue sin querer, es caprichoso el azar …”, diu Serrat en una bellíssima cançó. Doncs bé, en els diaris d’aquest dimarts s’han publicat dues fotos, sens dubte per casualitat, perquè és capritxós l’atzar, que reflecteixen l’ahir i el demà del nacionalisme català.

En una s’hi amunteguen els dirigents del PDCat, l’antiga CiU, per donar suport a Quico Homs en la seva patètica compareixença davant el Tribunal Suprem. Rostres circumspectes i gairebé desconeguts, se suposa que producte de la renovació del personal en refundar el partit. Quan un recorda els Pujol, Roca, Trías Fargas, Cullell, Alavedra i tants altres, adverteix canvis. Abans tenien la mirada més intel·ligent, el seu front era més clar.

En aquesta foto es pot veure, encara que una mica cantoner, Artur Mas. Aquest home està fent coses molt rares. Potser sempre les ha fet, especialment des de la seva relliscada de finals del 2012, quan es va equivocar a dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions pensant que els carrers, els abarrotats carrers de la Barcelona de l’Onze de Setembre d’aquell any, eren seus. Fatal error, que està pagant amb escreix.

Desubicat des de fa una mica més d’un any, quan va cedir a Puigdemont la presidència de la Generalitat, en les últimes setmanes ha intentat aixecar el cap, conscient que el buit de lideratge en el seu partit pot ser una ocasió per tornar a posar-se al capdavant del mateix. No obstant això, les circumstàncies li són desfavorables. No només pot ser inhabilitat per presentar-se a unes eleccions sinó que el famós cas 3% l’està rondant. Ja no és el de l’època Pujol sinó el dels seus anys de president de la Generalitat.

Segons sembla, Convergència, es digui com es digui, no canvia la seva essència i com que sempre ha considerat Catalunya com seva, s’apropia del percentatge de despesa pública que li correspon. Construeixen nacions, ara volen construir estructures d’estat, però també construeixen obra pública, estructures de formigó que, de moment, li són més rendibles. Mas està envoltat per la corrupció i qualsevol dia el veiem en els papers. El seu partit i ell són el passat.

Però es va publicar també l’altra foto, l’entendridora imatge d’un rei Felip somrient i al seu costat, en plena rialla i mirant cap amunt, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría emparada, gairebé tendrament, amb les mans a les seves espatlles, per un serè i descorbatat Oriol Junqueras, mussitant alguna enginyosa ocurrència. L’anterior era una foto trista i encotillada, aquesta és una foto alegre i distesa. Se m’antulla que una és l’ahir i l’altra, el demà.

En efecte, a Junqueras cal parar-li atenció, cada vegada més atenció. Està demostrant ser un home d’una habilitat endimoniada. Mai contesta a cap pregunta compromesa, sempre s’escapoleix, però ningú l’hi retreu. Des que és vicepresident, roman a l’ombra, menys protagonista que mai. “Que es cremin els altres”, potser pensa, “jo em poso a resguard per veure-les venir”.

Tots saben que no se celebrarà un referèndum d’autodeterminació però només Junqueras actua tenint això en compte. Potser pensa que “això de la independència va més lent del previst” i és millor preparar-se per a una llarga marxa. La meta immediata ha de ser aconseguir la presidència de la Generalitat, uns anys a la presidència per seguir “fent país”, construint nació, més anys de paciència, ocell a la mà, la fruita encara no està madura. Vol ser un president com Pujol però basculant cap a l’esquerra: aliat amb els Comuns, si no hi ha més remei amb la CUP i, segurament, amb l’ajuda, sempre inapreciable, del PSC, la mà amiga. Les restes de l’antiga Convergència també seran benvingudes, la seva col·laboració anirà paral·lela al seu desballestament progressiu.

Junqueras és llest, sense complexos, no ha de demostrar, com li passava a Mas, que és un independentista de pedra picada: aquest valor se li suposa. Vol governar Catalunya, independent o autònoma, és probable que ho aconsegueixi. Mentre uns es fan la foto davant el Tribunal Suprem, uns altres agafen Soraya per l’espatlla. L’atzar i la necessitat. Les casualitats. En aquest món hi ha de tot, ximples i llestos.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.