Selecciona Edició
Connecta’t
ANÀLISI

L’art d’emprenyar els teus jutges

Artur Mas va negar haver disposat físicament les urnes el 9-N del 2014. Homs va fer just el contrari

Francesc Homs a la sortida del Tribunal Suprem després de declarar per la consulta del 9-N.
Francesc Homs a la sortida del Tribunal Suprem després de declarar per la consulta del 9-N.

La diferència és significativa. Artur Mas va negar haver disposat físicament les urnes el 9-N del 2014. En la vista oral es va distanciar dels fets tangibles, els va encolomar als voluntaris. I va optar per assumir una genèrica responsabilitat política.

El seu valet de chambre, Quico Homs, aquest dilluns va fer just el contrari. “Assumeixo tots els fets que vostè m'incrimina i fins i tot en podria afegir més”, va dir. Fantàstic per a un català comarcalista, la suposada tímida antítesi del chulapo madrileny.

Aquesta descarada insolència diferencial deriva del fet que les proves contra Mas són laberíntiques i contra Homs hi ha una carta signada que fumeja: ordenava a la informàtica T-Systems que ignorés la prohibició del Tribunal Constitucional (TC) del 4 de novembre i l'amenaçava amb accions legals “per no complir el contracte” de subministrament.

També s'explica pel fet que Mas té dos flancs en què recrear-se: la falta de reiteració en l'alerta del TC, primer; l'absència de dol o intencionalitat d'incomplir (o la seva àrdua comprovació), en el límit. Però la intenció d'Homs va en la seva signatura.

I les expectatives són diferents: Mas aspira a l'absolució o a una condemna d'inhabilitació lleu, per poder retornar al poder. Homs només pot tornar per la via de la palma martirial: com més alta sigui la pena judicial, més opció a una redempció política.

Per què? Molts ignoren que en el seu (nou) partit l'hi tenen jurada. Li atribueixen una frivolitat despòtica cocausant del declivi de Convergència. Fins i tot esperen que “el punt de temperatura” per recuperar indecisos a favor de la secessió vingui per una sentència contra Carme Forcadell — que va estar a Esquerra— i no per causa d'Homs.

La normalitat l'asfixia. Perquè l'ignoren. Per això necessita sobreactuar, gesticular i doctorar-se en el noble art d'emprenyar els seus jutges. Per això “ho tornaria a fer”. Per això indica que en la providència del TC “hi ha una decisió política”. Per això l'acusa d'adaptar “la seva agenda al que li convé al Govern [central]”. Per això, si el Suprem el condemna serà “la fi de l'Estat espanyol”. No s'ha sentit mai res més grandiloqüent, ni més agònic: la seva absolució particular, convertida en garantia de la sostenibilitat d'Espanya.

Ningú descarta, doncs, que les sentències sobre Mas i sobre el seu ajudant —dos casos no idèntics— acabin sent de diferent gramatge. Així podran especular amb el fet que els (traïdors) jutges catalans són més demòcrates que els (esclaus) magistrats espanyols. I l'espectacle seguirà.

Homs és el més autèntic. Quan el secessionisme s'aferra a la taula de salvació d'una condemna molt forta, o a una sobreactuació del Govern espanyol retirant urnes (per això les vol posar), actua col·lectivament com ell. El seu millor actiu de cara al triomf és la catàstrofe general. Perquè a Mas i a Homs ja els van inhabilitar els seus votants: de tercer partit al Congrés a quedar-se sense grup; de 62 escons al Parlament a 29; de primera força catalana a l'Eurocambra a quarta o cinquena en les enquestes. Han perdut la coalició, el sant, la senya i fins i tot el nom del partit.

MÉS INFORMACIÓ