Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Xoc de trens pactat

Independentisme precipitat i unitarisme immobilista s'han acoblat en una ressonància d'efectes electorals

Mariano Rajoy i Carles Puigdemont, a la Moncloa.
Mariano Rajoy i Carles Puigdemont, a la Moncloa.

Les posicions són clares. Per si faltava alguna precisió, l’11 de gener Carles Puigdemont i Mariano Rajoy van dinar clandestinament a la Moncloa. Les relacions personals sembla que són bones, però les obligacions de l’un i de l’altre són obertament incompatibles.

Puigdemont només se sent lligat pel seu compromís a negociar els termes, data i pregunta d’un referèndum en el qual s’inclogui la possibilitat d’independència de Catalunya. Rajoy se sent obligat per un compromís invers: pot negociar qualsevol cosa a excepció d’un referèndum que inclogui una pregunta sobre la independència de Catalunya.

El president català respon per la majoria de diputats independentistes de Junts pel Sí i la CUP, que primer es van comprometre a l’aprovació de tres lleis de desconnexió i a proclamar la independència en 18 mesos des de la signatura de l’acord, i després van substituir en el seu full de ruta l’objectiu de la secessió pel d’un referèndum, si pot ser pactat i en cas contrari unilateral.

El president espanyol, per la seva banda, es deu a l’actual Constitució, en la qual no troba cap marge per a una consulta sobre la independència de Catalunya i menys un referèndum d’autodeterminació com el que se li exigeix. Fa quatre anys, el 2013, el jurista Francisco Rubio Llorente va defensar la possibilitat que, sense reforma constitucional, amb un simple canvi en la llei espanyola sobre les modalitats de referèndum, es pogués organitzar una consulta en què es preguntés sobre la independència de Catalunya als catalans o al conjunt dels espanyols.

Els marges ja eren estrets llavors, en plena crisi financera europea, amb les autonomies espanyoles, inclosa la catalana, intervingudes i amb respiració assistida del FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica), però és difícil creure que ara n’hi hagi o siguin més grans. El mateix Rubio Llorente advertia que el camí del dret a decidir ja emprès dificultava enormement la iniciativa del referèndum legal i pactat que suposaria la seva idea d’una reforma legislativa.

A tot això s’afegeix un obstacle addicional. Els cinc anys de procés independentista han estat de polarització creixent entre els dos governs i els seus respectius i poderosos aparells polítics i mediàtics, públics i privats, fins a aconseguir un acoblament d’enorme rendiment davant les opinions públiques i el que és més greu de cara a les seves clienteles electorals. Els beneficiaris són els dos extrems en ressonància: l’independentisme apressat amb els seus objectius i terminis irrenunciables i l’unitarisme immobilista, que considera qualsevol concessió, fins i tot verbal, com un premi a l’independentisme.

Rajoy representa la part més forta en aquest conflicte i, per tant, la que té més responsabilitat en la seva resolució. Però té un problema de legitimitat, agreujat per la seva passivitat política. El seu govern i el seu partit s’han absentat de Catalunya i fins i tot dels seus debats públics des que van arribar a la Moncloa, tot i que estan en l’origen del contenciós, han incomplert compromisos, alguns d’ells estatutaris, i han fet gala d’una actitud negligent sinó menyspreadora cap al conjunt dels catalans, especialment cap als qui no se senten vinculats al procés independentista. A través de la fiscalia i l’advocacia de l’Estat, han subcontractat tota l’obstaculització del procés al Tribunal Constitucional i al poder judicial, als qual han sotmès a una pressió, sovint implícita però en molts casos desvergonyida, d’una alta toxicitat per a la imatge pública de l’Estat de dret.

Puigdemont, per la seva banda, no té un mandat democràtic ni majories de vots populars suficients per dur a terme el seu pla. Els passos que ja ha realitzat la majoria merament parlamentària de Junts pel Sí i la CUP vulneren l’Estatut de Catalunya i la Constitució i, el que és més important, els drets polítics dels ciutadans representats per les altres forces de la Cambra, ja que afegeixen l’insult del secret en l’elaboració de la llei de transitorietat jurídica a la injúria del desbordament de la legalitat estatutària i constitucional. Fora de la bombolla mediàtica independentista i en el clima de saturació propagandística que viu Catalunya, és una ironia vendre el relat que l’independentisme no té llibertat per expressar-se, quan el que els tribunals estan impedint és que els parlamentaris secessionistes aconsegueixin els seus objectius sense respectar els procediments constitucionals.

Així arribem als desacords radicals de l’11 de gener a la Moncloa i a la ferma voluntat d’ambdues parts de complir els seus compromisos fins a les últimes conseqüències. Si cadascú coneix perfectament la posició de l’altre, com sembla que és el cas, el mínim que poden esperar els ciutadans és que pactin la forma menys perjudicial possible per posar fi d’una vegada a l’actual calvari i procedeixin, immediatament després –probablement després d’unes noves eleccions–, a acordar aquesta tercera via tan menystinguda i combatuda pels mateixos que ara es veuran obligats a ressuscitar-la. És a dir, si hi ha d’haver xoc de trens, almenys que sigui pactat.