Selecciona Edició
Connecta’t

La crisi de la intermediació

L'important és reconèixer la capacitat d'acció de cadascú, i per tant, activar tots i cadascun dels ciutadans en el saber fer col·lectiu de protecció

El procés de canvi en el qual estem immersos s'està enduent certeses i també pràctiques i estructures organitzatives que semblaven sòlidament assentades. Les dinàmiques d'innovació que la tecnologia digital afavoreix han anat afectant molt sensiblement els cossos intermedis que no aconsegueixen mantenir el seu lloc en la cadena de generació de valor. El que es qüestiona és la capacitat d'aquestes organitzacions de continuar sent útils en un escenari en el qual el que representaven, els vincles i interessos que defensaven, o bé ja no són tan significatius com abans, o bé poden ser fàcilment substituïts per nous actors o noves dinàmiques que els van arraconant i projectant sobre ells una ombra d'obsolescència.

Situacions com les descrites es troben en camps molt diversos. Tenim exemples en empreses o comerços, en serveis de tot tipus, però també veiem els seus efectes en àmbits més estrictament polítics i d'intermediació social. Partits i sindicats pateixen, en dosis i intensitats diferents, dinàmiques similars a les descrites anteriorment. Si més enllà dels efectes, busquem causes, acabarem parlant de representació, ja que aquests cossos intermedis, aquestes organitzacions basaven la seva força en la capacitat de representar els seus membres i adherents. Què significa representar?. Canviar-se per un altre o defensar els seus interessos, actuar en nom d'algú, viure com viuen uns altres i traslladar les seves inquietuds i desitjos, reemplaçar algú absent o ja desaparegut, servir de mirall i altaveu als absents que no poden exposar i expressar les seves inquietuds…Aquests i altres significats possibles mostren la pluralitat i diversitat del que entenem habitualment per "representar". És per tant un concepte cultural i polític, un concepte "humà", en el sentit que ha tingut i té diferents significats en diferents llocs i en diferents comunitats. Segueix sent necessària la representació, la intermediació? I si és així, de quina manera?

Si ens circumscrivim al significat més directament polític de la representació, el debat històric s'ha situat entre la delegació pura i dura (mandat imperatiu) i l'establiment d'una relació de confiança que allibera l'escollit de vincles i projecta al futur la seva responsabilitat de passar comptes (ser reelegit). La lògica imperant és per tant substitutòria (els "presents" representen els "absents" a les institucions) i excloent (tot el que és política passa pel canal representatiu i institucional). Aquesta és la lògica clientelar: si vols alguna cosa, si necessites alguna cosa, vas a veure el teu representant i ja veurem el que es pot fer. En aquest sentit, els partits i els parlaments serien, doncs, les instàncies intermediàries bàsiques entre societat i poder de decisió col·lectiu. La representació exclouria la participació que no passi per aquesta via institucional i procedimentalitzada.

Som en una altra època. Una època en la qual la subjectivitat es reforça, i troba camins i vies d'expressió i acció que escapen dels tradicionalment establerts. La política (institucional) no esgota el que és polític (quotidià, vital). No s'accepta la representació com a substitució, ni la intermediació com a exclusió. Però necessitem una altra representació i una altra intermediació. Si des de les instàncies representatives no s'articulen vies compartides amb la ciutadania d'expressió d'aquesta voluntat més gran d'acció i de protagonisme, les dinàmiques aniran divergint. Experiències com les que expressa l'acord entre ajuntaments i Localret per expandir l'experiència de participació digital, provades a Madrid (Madrid Decide) o Barcelona (Decidim), a municipis com Terrassa, Sabadell, l'Hospitalet, Sant Cugat, Badalona o Gavà, busquen pluralitzar i fer més inclusives les vies de participació i representació. I ho fan a través d'un programari lliure i de codi obert, ajustable a cada realitat diferent, que permet veure la traçabilitat de les propostes de cadascú. És un exemple més que va en la línia de reconèixer i afavorir la dinàmica autònoma i incloent que batega en moltes de les experiències que sorgeixen de l'acció col·lectiva. En el fons l'important és reconèixer la capacitat d'acció de cadascú, i per tant, activar tots i cadascun dels ciutadans en el saber fer col·lectiu de protecció, reconèixer interdependències, treballar comunitàriament, evitar o mitigar les dinàmiques jeràrquiques i delegatives que han predominat fins ara.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UB