Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El seny i els refugiats

Alguns conservadors catalans antics, desnaturalitzats per la seva nova ubicació política i assetjats judicialment, es veuen impel·lits a defensar els migrants que abans rebutjaven

El dissabte 18 de febrer un diputat, ara del PDECat i abans de CiU, caminava per Pau Claris cap a la multitudinària manifestació a favor dels refugiats. A manera de toqueta, la bandera blava amb l'eslògan "Casa nostra, casa vostra" li cobria l'esquena. La imatge donava la mesura del poder taumatúrgic del procés. Anys abans hauria resultat inimaginable que el dirigent d'un partit llavors obstinat en una Catalunya amb més Jordis que Mohameds arribés a protagonitzar una composició bonista semblant, alguna cosa que el paradigma pujolista reservava a l'esquerra ètica, estètica i profètica.

Radicalitzar-se a la velocitat d'una partícula en un sincrotró és una manera de respondre als profetes de calamitats. La situació política és tan paradoxal que els separadors —amb paraules, gestos i actituds— treballen a preu fet per l'independentisme. I la dreta catalana, constreta per la seva voluntat de mantenir-se en el poder, només ha de contrastar la vetusta Espanya present amb la virtuosa república catalana esdevenidora.

El canvi d'actitud el facilita un PP que promociona fiscals addictes, dúctils i mal·leables, capaç de guerres brutes per destituir sense rubor qui s'interposa en el seu camí i que només recorre a Montesquieu per aplaudir les sentències exculpatòries per als seus amics. No és d'estranyar que, de sobte, els antics conservadors catalans, desnaturalitzats per la seva forçada nova ubicació política i assetjats judicialment, es vegin impel·lits a participar en manifestacions heterogènies que qüestionen aquest Govern d'Espanya. I els refugiats són un bon motiu: només s'ha acollit 1.034 dels 17.337 a què s'havia compromès l'Executiu espanyol.

El PDECat es veu obligat a passar pàgina dels valorats anys del seny, aquells en què Marta Ferrusola alertava d'un futur amb minarets. “Tenen poca cosa, però l'única cosa que tenen són fills (…) les ajudes són per a aquesta gent que no saben què és Catalunya. Només saben dir 'dona'm menjar'. (…) el meu marit està cansat de donar habitatges socials a magrebins i gent així”. Era l'any 2001 i ningú en el partit —llavors federació— s'atrevia a dir una altra cosa. Jordi Pujol o Artur Mas, sense secundar literalment les paraules de la primera dama, les entenien. Ella era la beneïda veu del carrer.

En aquests anys Heribert Barrera, llavors president d'Esquerra Republicana, discrepava obertament del seu partit i, en línia amb Ferrusola, feia una defensa tancada de la Llei d'Estrangeria. Fins i tot assegurava que el prestigiós xenòfob Jörg Haider no era “racista” quan deia que a Àustria hi havia massa estrangers. Barrera havia pres la torxa del Doctor Robert i s'obstinava a defensar la seva visió dels africans, a cavall entre el taxidermisme dels germans Verraux i la convicció de superioritat del tinent Churchill en la batalla d'Omdurman.

A finals del 2007, un vídeo va agitar les aigües preelectorals en advertir el llavors cap de llista Josep Antoni Duran Lleida dels perills de l'“allau immigratòria” referida per la previnguda Ferrusola. L'enregistrament subratllava el cas d'un pare magrebí que a Sant Lorenzo del Escorial havia prohibit a la seva filla anar a classe de gimnàstica. Joana Ortega, llavors directora de campanya de Duran, va etzibar: “El que fa CiU és posar sobre la taula un debat valent i no ocultar la realitat com el PSC”. L'eslògan electoral de la federació nacionalista avalava aquesta carta de ruta. En els cartells, Duran, amb cara greu, advertia d'un incontrovertible principi físic: “Aquí no hi cap tothom”.

Aquesta tesi l'havia de compartir en aquells dies el seu encara company de partit Josep Maria Vila d'Abadal, primer president de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) i en aquell temps alcalde de Vic . Convertit ara en un independentista tout court, Vila d'Abadal estava disposat el 2010 a cooperar amb les forces d'ocupació per denunciar tots els immigrants en situació il·legal que pretenguessin inscriure's al padró municipal. La mesura tenia com a objectiu condemnar els treballadors estrangers i les seves famílies a no poder accedir a la sanitat i l'educació.

El substrat pesa molt. Per això té valor veure com alguns vells convergents —no tots— participen en manifestacions a favor dels refugiats que fugen de la guerra. Deixant de banda el tacticisme que aquesta actitud pugui comportar, no cal llevar al PP la seva part de mèrit: mai un Govern democràtic va fer tant en tan poc temps per desprestigiar les institucions.